El blog d'en Joan Ferran

31.8.12

QUÈ FARÀ EL GOVERN AMB LA TELE I LA RÀDIO ?

INCOGNITES A LA RÀDIO I TELE PUBLIQUES




Gairebé fa una eternitat. A començament dels anys vuitanta Catalunya es va dotar, no sense dificultats, d’una ràdio i televisió pública fetes exclusivament en llengua catalana. Al llarg del temps la creixent influencia social i política d’aquests mitjans, creats sota l’aixopluc del poder pujolià, no va estar absenta de polèmiques i consideracions. La cadena de comandament de caràcter vertical o les recomanacions i supeditació dels continguts als desitjos del poder, foren objecte de contínues crítiques per part de professionals i partits polítics. Podríem afirmar sense equivocar-nos que a Catalunya estem immersos, des de l’any 1995, en un procés de reflexió –tant a nivell parlamentari com professional, empresarial i social- per assentar un sistema comunicacional que combini el públic i el privat, un sistema capaç de donar servei al país. Debats parlamentaris, informes d’experts, mocions com la del desembre de 1999, llei del CAC (2000), llei Audiovisual (2006) i de la CCMA (2007) donen fe d’un procés d’elaboració legislativa amb notables nivells de consens. I el cert és que, la resultant de tot plegat, va generar unes institucions –el CAC i la CCMA- importants pel país i homologables amb les d’Europa, amb un nivell democràtic i de qualitat notables. Però, vet aquí que hom té la impressió de que les turbulències polítiques i econòmiques estan desestabilitzant l’arquitectura comunicacional pública del nostre país. La recent reforma de la llei de la CCMA impulsada pel govern convergent, amb l’adquiescència del PP, sota arguments d’austeritat i agilitat administrativa són interpretades, tant en els ambients polítics com professionals, com una regressió als temps del més pur intervencionisme governamental. La concentració de poders en la figura del president del Consell i l’elecció de la cúpula de la CCMA per majoria simple parlamentària en són una mostra. Un CAC lligat políticament i escapçat econòmicament arrodoneix l’esmentat procés regressiu. Els que considerem que la comunicació és quelcom més que un negoci, o un bé mercantil, estem preocupats. Els que pensem que la comunicació és un bé social imprescindible pel funcionament democràtic ens sentim enganyats. A ningú se li escapa quina és la influència dels mitjans de comunicació en la configuració de l’opinió pública... Però, això no és tot. La crisi ha obert altres fronts i ha fet sagnar ferides que en època d’abundància solen cicatritzar amb el bàlsam de la generositat subvencionadora. Ara això sembla haver-se acabat. Fins i tot algú de l’àmbit governamental afirma que sobra personal i treballadors en els mitjans públics, que l’externalització és beneficiosa –no sol dir per a qui-, que cal canviar de model i que emmirallar-se en la BBC és un somni només factible en unes altres coordenades. Sembla mentida que després de gairebé vint anys de discussions, lleis i profundes reflexions ara -des de el Govern- tot es circumscrigui a un lacònic “no hi ha diners”, “alguna cosa hem de fer”... L’assumpte s’embolica. Cauen els ingressos per publicitat, apareixen sous desorbitats a la tele poques setmanes després de que els treballadors, en assemblea, acceptin retallades salarials. Els sindicats s’exclamen tot esperant, en candeletes, iniciar les negociacions d’un Contracte Programa que ha de determinar el seu futur, i el de la CCMA. Però aquesta negociació s’ajorna a l’espera d’un nou informe... I per reblar el clau, ningú té clar –i el Govern calla al respecte- què passa amb el canal d’esports o amb el d’HD. Tampoc ningú entén, per exemple, que si la subvenció pel 2012 per a TV3 és de 235 milions d’euros dels quals, segons afirma la Direcció, per què 48 milions (el 20%) aniran a parar a productores privades, en produccions associades (32 M) i coproduccions (16 M). Òbviament aquestes xifres superen en escreix les obligacions legals sobre ajusts a la indústria privada. És més, a no tota se l’ajuda igual... Hi ha fins i tot qui es pregunta sobre quins criteris es fan servir per a les contractacions. Uf! Diuen que a la sí del Govern s’enfronten dos fulls de ruta diferents sobre el que han de ser els mitjans públics de la Generalitat. Un és el dels que volen traspassar sense pressa, però sense pausa, l’essència i la funció del que ha estat la CCMA a un important grup privat. Un altre es el dels que desitgen la recuperació pel Govern del control polític sobre els mitjans al més vell estil pujolià. Per a una altra ocasió deixarem la discussió sobre l’univers simbòlic, el criteri, l’enfoc i el tractament d’aspectes referits al grans conflictes o la política internacional. Enguany la cúpula de la CCMA, en teoria, té l’obligació de complir amb els objectius del Mandat Marc del sistema públic audiovisual català aprovat pel Parlament en relació a les seves obligacions vers la ciutadania. Aquest mandat exigeix consolidar el model actual millorant-lo i garantir-ne el finançament. La pregunta és de manual: Quina voluntat política hi ha al respecte? Misteri.
Article també publicat a www.eldebat.cat
 

29.8.12

EL GOVERN CONVERGENT ARA MIOLA

Del Govern dels “millors “ al Govern dels “miols”
El govern que presideix Artur Mas ha demanat auxili al de Mariano Rajoy. Ho ha fet amb l’estil que el caracteritza, dient mitges veritats i edulcorant les mentides. Ho ha fet, fins i tot, amb una dosis de supèrbia que es podia haver estalviat. No calia fer-se el gallet parlant de les condicions. Els homes de negre, alemanys o espanyols, habiten entre nosaltres. Els cobradors del frac també. Vindran quan vulguin sense demanar permís a l’inefable portaveu del “pinyol” i del govern català. I és que després d’escoltar la xerrameca de Quico Homs respecte del rescat, després de comprovar com centrifuga les culpes sobre el tripartit, hom té la impressió que l’anomenat Govern dels “millors” ha esdevingut el Govern dels miols.
A hores d’ara no hem pogut trobar en les paraules del portaveu ni un sol bri d’autocrítica, ni una sola reconsideració sobre els múltiples errors de gestió de l’executiu. Ells, els elegits, tot ho han fet bé. Fins i tot la supressió del famós Impost de successions ens ho volen vendre com un encert.
El Govern dels “millors” ara miola, plora, es lamenta mentre ho condiciona tot a una pedra filosofal que duu per nom: Pacte Fiscal. Artur Mas vol anar a Madrid a demanar una nova relació econòmica amb l’Estat enfortit pel clam d’una manifestació però, alhora, la tem i el neguiteja. Probablement, en circumstàncies similars, José Montilla va cometre un error de càlcul polític donant suport la manifestació del 10 de juliol. Poder sí, però va ser valent anant-hi, va donar la cara. Artur Mas no, el president nacionalista s’ha limitat a fer una crida a la mobilització ciutadana. El govern, com un gatet desorientat, s’ha enfilat a la teulada i no sap com baixar. El soroll l’espanta. Ara miola. Vol tornar a terra. Vol ser rescatat amb urgència per perdre’s, de nou, en la confortabilitat dels despatxos.

27.8.12

CiU TE UN PROBLEMA I ARTUR MAS UNA PROVA INSTITUCIONAL

Artur Mas i les temptacions

Algú ha escrit que CiU, quan s’acosta l’Onze de Setembre, planta la seva tradicional parella de ball “pepera” i s’acosta seductora a ERC. Aquest algú també es pregunta que farà la direcció dels convergents el dia després, el dia 12, abans de trucar a les portes del marianisme monclovita. Tornarà CiU a la matriu conservadora/retalladora, o s’endinsarà en les aigües procel•loses camí d’Itaca?
Aprofitant la sequera d’estiu i els efluvis de la Diada, la gent d’ERC han tirat l’ham per veure si el pinyol enragé de CDC arrossega Artur Mas a un Dragon Khan polític sense cinturó de seguretat i, quan això ha succeït, quan el conseller més arrauxat de tots ha dit públicament que el president agitarà l’estelada la gent d’ordre de CiU s’ha angoixat.
  Doncs bé, la coalició governant té, a curt termini, el dilema de com i amb quin barret anar a la convocatòria de l’ANC i, a mig termini, ha de triar amb qui fer un niuet polític capaç d’aguantar la legislatura un temps raonable. Sobre la mani? ja s’ho faran. La dita popular “qui juga amb foc al final es crema” sol fer-se realitat. Però, respecte a la política de pactes i aliances, crec que els estrategues convergents seran prou intel•ligents per repassar hemeroteques, la història recent del país i les tribulacions del Tripartit. Seran prou lúcids per detectar els embrions de la inconstància i l’ADN de les diferents forces polítiques catalanes. La cultura de govern no s’improvisa. Tots sabem com acaben els mariners que escolten cants de sirena i els Ulisses, malauradament, no sovintegen.

26.8.12

DURAN Y BONO, AVALADORES DE OBIANG EN ESPAÑA, CALLAN...¿POR QUÈ?

Algunos politicos españoles deberian leer este magnifico articulo de Ramón Lobo publicado en erl periodico “El Pais”. José Bono y Duran Lleida jugaron a reirle las gracias a Teodoro Obiang obviando sus practicas sanguinarias. ¿Siguen en la misma linea? ¿Tienen allí intereses?




OBIANG, EL AMIGO PETROLERO

Gracias al oro negro —300.000 barriles de petróleo diarios— y a los contratos firmados con compañías estadounidenses (ExxonMobil, Chevron-Texaco, Amerada Hess y Marathon Oil, entre otras), Teodoro Obiang Nguema es un dictador presentable, uno de los nuestros, a quien la Unesco ha permitido apadrinar un premio científico con el dinero amasado gracias a la corrupción. El petróleo, unido a la insignificancia de Guinea Ecuatorial en el flujo informativo mundial, permite mirar hacia otro lado a Gobiernos que afirman regirse por la ética y los derechos humanos, como el de Barack Obama. En Guinea Ecuatorial no hay democracia ni libertad ni elecciones limpias y justas. No existen los sindicatos ni las asociaciones profesionales, ni siquiera un colegio médico o de arquitectos. Cualquier gesto podría interpretarse como un desafío al régimen. “El poder fomenta la corrupción. No tiene la voluntad de combatirla. El régimen vive de la corrupción, la necesita para comprar voluntades y jugar con ella. El Gobierno en sí es un sistema de reparto de las áreas de saqueo”, asegura por teléfono Plácido Micó, secretario general de la Convergencia para la Democracia Social (CPDS), formación que ha sobrevivido a la última táctica de Obiang, comprarse partidos de la oposición para quebrarlos. Ha tenido éxito con Unión Popular (UP): cuatro corrientes y su secretario general expulsado. Celestino Bacale, amigo y compañero de lucha de Micó (llegó a ser candidato en 2002 a la presidencia por el CPDS), es hoy ministro de Economía con Obiang. Fue una de las deserciones más sonadas y traumáticas de la lucha contra la dictadura; la prueba de que el presidente lo puede todo. “No tengo relación con él”, dice Micó desde Malabo. “Fue una decepción importante. Ha hecho un gran daño al partido, pues transmite una imagen equivocada al exterior: que la oposición democrática no es seria”. Con el dinero del maná negro y el apoyo discreto de Washington, el régimen ha evolucionado de una dictadura bananera a la ocupación bananera del poder por un clan, una casta que se retroalimenta y se sucede a sí misma. Mandan Obiang y su familia, pero son muchos los que se benefician de la cercanía al poder. En la última remodelación ministerial en 2012, se nombraron 247 directores generales. La mayoría son hijos de los prebostes del régimen que han estudiado en Estados Unidos y Europa. “En 1992 no había más de 40 ministros entre titulares y viceministros. Hoy son 79. Más que un Gobierno parece una asamblea”, dice Micó. “Un miembro de la ejecutiva del Partido Democrático de Guinea Ecuatorial (PDGE), el de Obiang, gana 20 veces más que toda la dirección de UP o CPDS. (...) Es difícil mantenerse honesto en un ambiente de corrupción tan generalizada. (...) Es un sistema incompatible con elecciones limpias”, asegura Adolfo Fernández Marugán, director de la Asociación para la Solidaridad Democrática con Guinea Ecuatorial. "No dejaría el poder a un estúpido", dijo Obiang "Quizá sea una señal, todos saben que su hijo lo es", dice un opositor En 1995, Guinea Ecuatorial celebró unas elecciones municipales en las que venció la POC (Plataforma de Oposición Conjunta): 18 de los 26 municipios. Obiang rechazó el resultado y ordenó detener el escrutinio. España negoció un fraude moderado, que permitiera la victoria opositora en al menos siete municipios. Nunca más hubo elecciones libres en Guinea. Un embajador español propuso a Obiang años después un Parlamento con 20 diputados de la oposición, un quinto de los 100 que lo forman. Obiang respondió: “Veinte son muchos”. En esta legislatura solo hay uno: Plácido Micó. A diferencia de Gabón, Camerún, Benín y Senegal, Guinea Ecuatorial no cuenta con medios de comunicación independientes. El Gobierno de José María Aznar concedió al dictador un regalo: cerrar el programa de Rafi de la Torre en Radio Exterior, el más crítico y el más seguido en el país. Hay censura y orden y mando. Las primaveras árabes estuvieron prohibidas. No se informó de ellas en la televisión pública ni en la privada que controla Teodorín, su hijo y más que probable sucesor. A Obiang le preocupa lo que pueda soliviantar a su pueblo y lleve el sello de intervencionismo colonial. Pese a la mano dura, uno de los problemas más graves es la inseguridad. “El incremento de la delincuencia está relacionado con los jóvenes que no encuentran empleo en las empresas extranjeras, tal vez por falta de formación, y se dedican a robar. Unos se enrolan en el Ejército; otros, siguen en la calle. Existe un nexo entre ambos pues los segundos tienen acceso a armas de fuego. (...) El número de militares encarcelados, acusados de crímenes, ha aumentado considerablemente en los últimos años”, afirma Fernández Marugán. Wenceslao Mansogo acaba de salir del penal público de Bata. Es quizá el último preso político conocido de Guinea Ecuatorial. Los demás son detenidos sin nombres ni apellidos. “Vivimos una involución alarmante desde las presidenciales de 2009 [denunciadas por fraudulentas]”, dice por teléfono. “Si alguna vez hubo ensayo democrático, como le gustaba decir a Obiang, el retroceso es tremendo”. Mansogo cree que la corrupción es uno de los problemas capitales. “He podido ver de cerca la corrupción en la justicia. El primer cambio debería ser la reforma de la justicia. En mi caso, que era un montaje, estoy en la calle con un indulto debido a la presión internacional”. Guinea Ecuatorial es un país pequeño: 28.051 kilómetros cuadrados repartidos entre la isla de Bioko, Anobón y el continente, una estrecha franja entre Camerún y Gabón. Es estadísticamente rico en petróleo y en pobres: produce 300.000 barriles diarios para 685.000 teóricos habitantes. Pero nada es seguro en Guinea. El Gobierno siempre ha tenido interés en hinchar la cifra de habitantes para reducir la renta per cápita y mantener la ayuda al desarrollo. Obama apenas ha modificado la política con Malabo. Es cierto que ya no se escucha a una Condoleezza Rice proclamar en público su amistad con Obiang y que el nuevo embajador norteamericano parece genuinamente preocupado por los derechos humanos, pero Washington nunca corre riesgos cuando se trata de petróleo. La relación es ahora más compleja. Por un lado, sigue su curso en Estados Unidos una denuncia contra Teodorín por apropiación indebida. Hay otra en Francia, donde el juez ha emitido una orden de arresto. Por otro, el Departamento de Estado corteja al dictador, de 70 años. En su último viaje a Houston le organizó reuniones con varias ONG. “Eso significa”, dice Fernández Marugán, “que EE UU cree que el futuro aún pasa por Obiang”. Teodorín, el heredero señalado, es un hombre imprevisible, con arranques de ira y siempre rodeado de un lujo desmesurado. Fernández Marugán sostiene que a Obiang no le convence del todo. Teme sus salidas de tono, su excesiva visibilidad y los procesos por corrupción en el extranjero. Pero, de momento, es su única opción. La fuerza de Teodorín procede de su madre Constanza, y de su abuela, la principal hechicera de Guinea, una mujer con grandes poderes que todos temen, incluido Obiang. Micó no ve fisuras ni dudas. “Obiang está dando los pasos necesarios para dejar el poder a su hijo”. Mansogo tiene una opinión intermedia. “Es cierto que todo apunta a Teodorín, que se percibe que será el sucesor, pero hay otros análisis. Es evidente que a Obiang le desagradan los juicios contra su hijo, que una parte importante de su familia se opone a Teodorín, lo mismo que los inversores extranjeros. Lo que vaya a suceder es una incógnita”. Otro opositor recuerda una frase de Obiang el año pasado: “No dejaría el poder a un estúpido” y añade: “Quizá sea una señal sobre sus intenciones, pues en Guinea todos saben que su hijo lo es”. El dinero del petróleo empieza a notarse pese a la corrupción y a que los contratos son muy ventajosos para las compañías. “Más capas de la sociedad tienen acceso al bienestar. Se ven más coches por las calles de Malabo. Hay dinero, pero la situación sigue siendo mala para la mayoría de la población que sobrevive al margen del petróleo”, asegura Fernández Marugán. “Se han inaugurado dos hospitales privados, uno en Malabo y otro en Bata. Detrás están los petrodólares de Obiang. Pese a su calidad, los altos miembros del régimen siguen viajando a Europa y EE UU ante cualquier dolencia grave. En Guinea nadie se fía de nadie, y menos Obiang, que no se fía ni de su hijo. Unos lo llaman desconfianza; otros astucia, la inteligencia de los que solo aspiran a sobrevivir.

25.8.12

LA BANDERA MÁS BELLA DEL MUNDO EN PARÍS

AGOSTO 1944 PARÍS
 
París recuerda hoy su liberación de la ocupación nazi, el 25 de agosto de 1944, en la que los republicanos españoles tuvieron un importante papel. La efeméride contará este año por primera vez en sesenta y ocho años con la bandera española republicana. Los primeros “libertadores” en entrar en un París todavía ocupado por las tropas del Tercer Reich fueron -el 24 de agosto de 1944- los combatientes de La Nueve, compañía integrada en su mayor parte por republicanos españoles. Hasta la fecha actual, en la ceremonia y los actos conmemorativos de la liberación sólo se enarbolaban las banderas de Francia y de Estados Unidos, El acto conmemorativo ha tenido lugar en la plaza del Ayuntamiento de París presidido por el jefe de Estado francés, François Hollande, y por el alcalde socialista de la capital, Bertrand Delanoe, La bandera republicana española ondeará en las calles de la capital gala tras un llamamiento de republicanos españoles y sus descendientes para "acudir oficialmente, con todos los honores, enarbolando la bandera de la Segunda República española", La iniciativa que ha recogido más de un millar de firmas procedentes de Francia y España ha logrado que, por primera vez, ondee de nuevo la bandera tricolor en el centro de París. La Nueve, formaba parte de la mítica II División Blindada del general Leclerc que liberó París, y lo hizo con tanques bautizados con nombres de batallas de la Guerra Civil española. El olvido de la participación española en la Liberación de la capital francesa comenzó el mismo 25 de agosto de 1944, cuando el general Charles de Gaulle pronunció su histórico discurso en el que aseguró: "París fue liberado por el mismo París, con la ayuda de los ejércitos franceses que lucharon por la liberación de la Francia única y de la Francia eterna". Por fin se hace justicia y se honra la memoria de aquellos combatientes republicanos y de una de las banderas más bellas y simbólicas del mundo.

21.8.12

LA MANIFESTACIÓ,CiU I LES RETALLADES...






APOTEOSI OPORTUNISTA D’UN GOVERN COVARD
L’Onze de Setembre cadascú farà el que cregui oportú i li convingui. Faltaria més! Uns duran flors al monument, altres aniran al Fossar a cridar consignes fins a l’extenuació i molts s’ho miraran des del sofà de casa en tornar de la platja. Així són les coses. Així han de ser en un país democràtic. Llibertats i respecte per a totes les opcions.
Diuen que el nostre és un país petit. Potser sí però, sempre he pensat que la dimensió d’un país no s’hauria de mesurar mai ni per la seva demografia ni pel seu PIB, si no, més aviat per la seva capacitat d’enraonar (i raonar) al voltant de temes importants i cabdals relacionats amb el benestar dels seus ciutadans. I això, amics meus, a penes succeeix a casa nostra amb la profunditat que caldria. La crisi econòmica galopa, el govern del PP liquida els mitjans de comunicació públics mentre redueix les llibertats personals i aplica relacions laborals draconianes al temps que, inicia un procés de desconstrucció d l’estat autonòmic... I què fem nosaltres? Doncs, molt senzill, invertit el 80% del temps en discutir, declarar i contra declarar sobre el sentit i la pancarta que ha de presidir una manifestació que es preveu multitudinària. I el dia després? Obvi. La guerra de xifres estarà servida. Els Junqueras, López i Cia diran que un milió de persones han demanat la independència. La gent de CiU ho interpretarà com el suport indiscutible a la seva pastanaga anomenada Pacte Fiscal. Les esquerres veuran un clam contra les retallades i després, tots a casa a l’espera del debat de política general on Artur Mas farà senyals de fum abans de viatjar a Madrid. Però, tot això no seria massa greu si la vida quotidiana de les nostres residència, escoles i hospitals no es veiés afectada pel virus de les retallades que no cessa, que és present i que queda amagat per la polèmica política que generen els nostres mestres retalladors.
Aquest Onze de Setembre esdevé la prova més clara del que és capaç de fer un govern covard. És el paradigma de com amagar una nefasta gestió antisocial –de dretes- darrera una manifestació que sempre ha estat reivindicativa. Si els membres del govern Mas, o ell mateix, encapçalen la manifestació assistirem a l’apoteosi barroca de l’oportunisme polític que pretén amagar responsabilitats i centrifugar culpes. Però... Ai! Aquestes jugades de pissarra sovint acaben malament. El ciutadà sap qui retalla. El ciutadà sap quines polítiques i quina ideologia defensa cadascú. El ciutadà sap també qui, amb tots els diners del món, seguiria fent polítiques privatitzadores antisocials i conservadores. Per tot això, i moltes coses més, cal advertir al Govern que el bumerang ja vola pels aires, que alguna cosa els pot esclatar a les mans.

18.8.12

Lectura recomanada per a patricis capritxosos ,,,








Fins als nassos del Pacte fiscal


Publicat el 17/08/2012 per
 Xavier Sabate Ibarz


Fins als nassos del Pacte fiscal o de la distracció filosofal i clorofòrmica d’Artur  Mas No hi ha llibertat possible per a Catalunya amb més de 600.000 persones aturades i milers en perill de ser-hi. Sempre són lliures els qui disposen de recursos i cada dia disminueixen. Ni amb els drets socials dels set milions i mig disminuint cada cop més, amb la sanitat empitjorant i l’ensenyament limitat. Ni pagant més els qui menys tenen i menys els qui tenen més. Ni sense capacitat de generar energia, ni amb empreses poc competitives. Ni sense capacitat de decisió sobre l’aigua del nostre riu principal que és l’Ebre i aviat ni sense la del 2n i 3r que són el Ter i el Llobregat. Tampoc sense possibilitats de decidir sobre el nostre sistema financer que ja no és català ni espanyol sinó el que decideix el ministre . alemany Schauble i el Bundestag que si no aproven salvar el poc que queda del sistema espanyol no cal que parlem de res més. No tenim capacitat per aturar la brutal especulació sobre matèries primeres entre altres el petroli o els cereals que tot i les sequeres es guarden formant immensos stocks com mai en perjudici de tot el planeta. Al seu costat l’especulació immobiliària que hem patit queda ridícula. No tenim llibertat sense boscos ni amb el clima canviant a pitjor cada dia ni amb una pagesia empobrida. No exercirem cap mena de sobirania mentre hi hagi fractura social i aquesta es va fent cada cop més profunda. Això no li convé a la nació catalana, és a dir, ni als pobres que la pateixen en pròpia carn ni a la classe mitjana cada cop més empobrida ni als més rics que temen encara que no ho diuen, una revolta social que posi en perill els seus privilegis On és, doncs, la llibertat dels catalans amb tots aquests problemes, un món que cada dia suma dependències per als qui menys recursos tenen i que a mi com a socialista em preocupen en primer lloc i amb dependències que avui ja s’han estès a països sencers, àdhuc als més rics ? Al sr. Mas, líder de les retallades, no li preocupen aquests problemes. Si no li preocupen és que és un irresponsable. Per si ens preocupen als altres, ha trobat la distracció filosofal i clorofòrmica en el pacte fiscal. No parla de res més ell, els seus consellers i els seus alts càrrecs convenientment ensinistrats abans, durant i desprès dels incendis estivals que el conseller Pelegrí vol combatre amb presos i boletaires. Tampoc serem lliures els catalans amb un dèficit fiscal com el que tenim amb l’Estat Espanyol i que hauríem de deixar reduït als nivells de l’alemany com a màxim. Allà sí hi ha un Estat Federal. Però aquest no és l’únic ni el principal problema encara que el nacionalisme català s’entesta que ens ho creiem i vol que discutim de diners que no existeixen i de claus, que tenen els alemanys i no els espanyols, de caixes que són buides i intervingudes. Davant un panorama paorós com el descrit, hem de canviar-ho gairebé tot. Perquè el poder econòmic s’ha globalitzat, ens estafa iens exprimeix cada dia i no hem sabut encara – els polítics els primers –trobar un contrapoder que posi els diners en el lloc que els pertoca que és el d’estar al servei dels ciutadans i no a l’inrevés. Constitucions estatals i europees, estatuts,relacions monetàries, financeres, sistemes fiscals, tot en crisi i per canviari aquí obsessionats per un pacte fiscal condemnat al fracàs i que segons com vagin les coses no caldrà ni negociar perquè ens acabaran de dir des de Brusel.les o des de Berlin fins i tot com hem de rentar-nos les dents. Avui som més dependents que l’any passat tots els habitants del Planeta i ningú no ens assegura que no ho siguem més encara l’any que ve. Hem de reconstruir sobre bases noves un món nou que és possible i establir noves relacions econòmiques i socials, laborals, amb el medi ambient, culturals o fins i tot esportives. I renovar també valors perquè, com ha dit recentment Pere Navarro, aquesta és una crisi financera i econòmica però també política,social i de valors. Per tant, reduir el problema de Catalunya al pacte fiscal és tractar-nos d’ignorants o de criatures i no penso mobilitzar-me l’11 de setembre al compàs del que marquen els srs. Mas, Rull i Pujol. Perquè no m’agrada aquest joc.
Penso manifestar-me l’11 de setembre, però per tots aquests problemes, contra especuladors i estafadors, a favor d’un nou ordre que atorgui la màxima llibertat pels catalans i no únicament pel pacte fiscal tot i que els catalans hem de solucionar urgentment el dèficit que tenim amb la resta d’Espanya. I pel pacte social que finalment va desaparèixer del text. Em manifestaré sense complexos per una Catalunya social, pensant en tots els catalans i catalanes..I per un món en què els interessos d’uns pocs deixin de governar-nos a tots Si no és així per a mi no té raó de ser aquesta pàtria que com Espriu veig massa sovint darrerament pobra. bruta, trista i dissortada

13.8.12

FELIP PUIG I RIGAU ENS VOLEN FER POLICIES...





POLICIES PER “DELEGACIÓ”

Diuen que un estat policial és aquell que controla els individus limitant els seus drets  polítics mitjançant diferents mecanismes de repressió sota l’excusa, o la justificació, de garantir l’ordre, la seguretat i el bé comú davant suposats perills. Al llarg dels anys han estat molts els règims que ha emprat mètodes poc democràtics per controlar la ciutadania. Els llibres d’ història donen fe d’aquests fenòmens i la literatura ha lloat infinites vegades la lluita d’ herois anònims contra l’autoritarisme i la repressió. Però vet aquí que tot canvia i el regne de les aparences ha esdevingut, a hores d’ara, més poderós que el regne de les veritats. Qualsevol repressió o bestiesa policial és susceptible de ser embolcallada i presentada amb llacets per semblar un regal desitjat.
  A casa nostra, després de tants anys de dictadura, l’anomenat estat policial està mal vist. Té mala reputació. Som un país d’arrels llibertàries, lliberals i democràtiques. No ens agrada ser custodiats, vigilats ni controlats però, ai! sempre hi ha algú que té una certa por a la llibertat, que traspua una desconfiança manifesta en els mecanismes democràtics per corregir el desordre, la bretolada i les malifetes. Aquests “desconfiats” sovint arriben al govern i, aleshores, pretenen fer-nos viure en una mena d’estat policial delegat, és a dir, en un estat on la pressió repressora passa, de ser exercida en solitari per les temudes forces de l’ordre, a ser compartida per cívics colaboracistes i delators. I tot això sense tenir en compte els efectes col•laterals que poden generar aquestes sol•licituds de col•laboració ciutadana (falses delacions, revenges, enfrontaments...).
Després d’un munt de despropòsits en el comandament dels efectius policials, Felip Puig va trencar el foc de la “delegació” amb la seva detestable –i fracassada- pàgina web delatora a càrrec de la Conselleria d’Interior. Imitadors en altres àmbits no li han faltat. Ferrocarrils de la Generalitat ha posat en marxa una aplicació mòbil per alertar sobre suposats –o interpretables- casos d’incivisme. Però, la gota que ha fet vessar el got ha vingut de la ma d’Irene Rigau. La Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat vol permetre a les famílies participants en un procés de preinscripció escolar denunciar el frau. Afortunadament les Federacions de Pares i Mares d’Alumnes han aconsellat la ciutadania declinar la invitació a fer de policia...
Aquests tics autoritaris del govern dels “millors” són susceptibles de sembrar la llavor de la insolidaritat i de l’espionatge entre la ciutadania. Hom pots sospitar fins i tot que res és gratuït. Felip Puig va iniciar el camí vers d’un nou model d’estat policial delegat amb les seves web i la justificació de les patrulles veïnals. Ara ens volen informadors anònims. No ho podem consentir. Policies, inspectors i jutges han de fer la seva feina, per això els paguem. Cal dir un no ben clar a la delació, la revenja i les acusacions gratuïtes.

12.8.12

UN PREGONER A LA CANONJA...AMB INTENCIÓ!




PREGÓ DE FESTA MAJOR DE LA CANONJA AGOST 2012

Benvolgut Senyor Alcalde, Regidores i Regidors de la Corporació Municipal,Autoritats. Benvolgudes canongines i canongins, amics i amigues. Permeteu-me que comenci la lectura d’aquest pregó de Festa Major agraint a l’ alcalde de l’ajuntament de La Canonja, senyor Roc Muñoz, la seva deferència en nomenar-me pregoner de la Festa Major del 2012. Es per a mi un gran honor.
Tot va començar una tarda de primavera en acabar la presentació d’un llibre. El senyor alcalde se’m va adreçar per preguntar-me si em plauria fer el pregó de La Canonja. Sense pensar-ho dos cops vaig dir de seguida que si. Sóc una persona que té en el seu haver un nombre major de “si” que de “no”. Però també jugaven en la resposta afirmativa altres factors. A saber i primer factor: L’optimisme. Aquest no és el meu primer pregó i he pogut comprovar, amb el pas del temps, que bona part dels meus desitjos expressats o llegits en forma de pregó es fan realitat. Fa uns quants anys, bastants, al populós districte de Sant Marti de la ciutat de Barcelona, vaig tenir la gosadia de demanar la cobertura parcial de la Gran Via de les Corts Catalanes en la seva entrada a la capital de Catalunya, i el desig va esdevenir un fet. L’obra va costar a les administracions un munt de milions i avui és una realitat, els veïns estan contens. Més endavant, en altres indrets i festes majors, he demanat escoles bressol, biblioteques i equipaments esportius... i molts d’ells han arribat. No m’he parat a pensar mai si aquest fenomen té quelcom de màgic o forma part, senzillament, de l’esforç de les administracions per fer la vida més fàcil i agradable als ciutadans. Tant se val, però per si un cas, pareu compte del que us pugui desitjar avui perquè tard o d’hora pot arribar. El segon factor que em va impulsar a donar un sí automàtic a llegir el pregó ve de la mà dels records d’infantesa, d’una certa nostàlgia del temps passat. I un cop aquí em permetran unes referències de caire personal. De petit vaig córrer i jugar pels carrers de La Canonja. El meu avi era de Nulles. El meu pare de Valls. Ben a prop d’aquí he tingut família fins fa pocs anys: la tieta Lluïsa. La bona senyora va adquirir, a bon preu, un habitatge pel seu únic i estimat fill. La visita periòdica a la tieta sempre incorporava una parada a La Canonja per veure la casa destinada al nen de la mare. La pobra dona no va poder veure mai els seus propòsits acomplerts. Son fill va preferir fer l’amor i no la guerra; va triar cantar cançons farcides de flors i de llibertat al més pur estil del que es feia aleshores a la ciutat de San Francisco. El noi va volar fins al festival de Woodstock, va llegir els poemes d’ Allen Ginsberg... No va tornar. Aquella època era molt diferent de l’actual. Enguany sigui per la crisi, el preu dels pisos o la manca de feina, sigui per la permissivitat dels pares moderns, o els bons àpats que prepara la mare, els fills acostumen a marxar granadets – si ho fan- de la llar familiar. Avui set de cada deu joves, d’edats compreses entre els 20 i els 29 anys, viuen a casa dels pares. Molts dels que van marxar tornen. Us convido a reflexionar al respecte. El tercer factor per acceptar l’encàrrec del senyor alcalde te molt a veure amb la política i la història del nostre país. Ho recordo amb nitidesa. Eren les nou del mati i quatre minuts d’un quinze d’abril. Alguns diputats encara lluïen al trau del vestit una petita bandera de la República Espanyola. El president del Parlament català, Ernest Benach, va donar llum verda al primer punt de l’ordre del dia que era “Debat i votació del dictamen de la Comissió d’Afers Institucionals sobre el Projecte de llei de creació del municipi de La Canonja” . La llotja del Parlament era plena de gom a gom i tot varen ser paraules de satisfacció, de reconeixement de la identitat d’un poble que no es resignava a deixar de ser qui era. Paraules creuades de gratitud envers les reivindicacions dels canongins i les canongines. Paraules amables i considerades entre polítics poques hores abans enfrontats com adversaris. A partir d’aquell instant la litúrgia va ser l’ habitual de la cambra catalana. En primer lloc prengué la paraula el conseller de Governació i Administracions Públiques. Després els diputats dels diferents grups i, quan el marcador de les votacions va mostrar el “si” de cent vint-i-sis llumetes verdes, varen esclatar les emocions en forma d’aplaudiments sostinguts. Gran i inoblidable jornada la d’aquell quinze d’abril. Vet aquí doncs, senyores i senyors, algunes de les raons per les quals tinc l’honor de ser davant de vostès: La màgica, la nostàlgica i la historicopolítica. Pocs dies desprès de la paraula donada al senyor alcalde vaig venir a fer, de nou, un tomb per La Canonja. Volia observar-la amb uns altres ulls. Descobrir-la de nou. Des del mirador, les formes de les químiques es fixaren en la retina. Al carrer, sota els arbres, gent jove rient i parlant a la terrassa d’un bar em van transmetre vibracions positives. Un bon cafè i un passeig pels carrers i les placetes varen despertar un munt de records d’ aquells anys d’ infantesa. Anys del “Desarrollisme” on molts ministres es deien López –López Rodo, López de Letona o López Bravo- i els cotxes duien noms com “Dos cavalls”, 600, Renault 4/4 i també, els dels nous i ràpids Gordini , Ondine i Dauphine (coneguts aquests últims popularment, pel nombre d’accidents mortals que se’ls hi atribuïen, com els automòbils de les vídues). Però d’això fa molt de temps i puc afirmar amb convicció que La Canonja ha canviat positivament. Escriu Olga Xirinacs, en un dels seus llibres, que La Canonja és un poble amb una gran sensibilitat artística. Ens parla dels seus músics reconeguts. Ens recorda el mestre Gols, fundador de l’Orfeó Canongí, fent esment a una partitura de fox-trot per piano, “Darling”, que va veure la llum el 1918. Cita, la nostra escriptora, el violinista Antoni Brosa i la pianista Rita Brosa. També els cantants Paquita i Pau Vila i l’ insigne escultor Salvador Martorell. Clou el seu escrit amb versos de poeta, amb les paraules ben trenades de Francesc Roig... Però em dispensaran que avui no parli gaire de persones il•lustres ni del Castell de Masricart, ni de les obres d’arranjament que s’hi faran. Ni de l’església de Sant Sebastià i del seu conegut campanar. Ni dels gegants de La Canonja: Bià i Esperança, del correfoc, la coral o els grallers. No cauré en la temptació de discutir apassionadament sobre si la recepta, del suculent i famosíssim Braç de Fabiola, es va idear aquí o a la Ribera d’Ebre, o a Valdepeñas, Ciudad Real, com pretenen alguns. No. Tampoc m’entretindré dient que l’ajuntament de La Canonja és, en els temps que corren, una “rara avis”, una espècie a protegir doncs ha esdevingut un dels pocs consistoris de l’estat espanyol econòmicament sanejat; és a dir, que no té cap deute pendent amb els seus proveïdors i que manté a ratlla la pressió fiscal que és de la seva competència. No. M’agradaria fer-los viatjar mentalment fins l’indret que va inspirar la novel.la que ha fet famós a Joseph Conrad; un indret força allunyat d’aquí, farcit de llegendes narrades en mil llibres d’aventures i pel•lícules de cinema. Acompanyi’m, sis plau, fins al cor d’Àfrica a un indefinit lloc primitiu on la vida encara transcorre com fa milers d’anys. I permeti’m una petita introducció al tema que pretenc exposar. Fa uns anys un conegut naturalista i explorador explicava que quan un pigmeu caça i dóna mort a un elefant no esdevé del tot feliç, ans al contrari, una tristor infinita s’apodera de la seva ànima mentre corre selva endins fins trobar les fulles de plantes aromàtiques que li serviran per netejar la llança impregnada de sang de la seva víctima. Després, el petit home caçador, sol encomanar-se al deu Komba, pare de totes les criatures vives, i li demana perdó per haver occit una porció de vida. No satisfet amb això, declina menjar d’aquella carn i deixa que sigui la seva gent, la tribu, els que gaudeixin del nutritiu i proteic àpat. És més, dies després, sota la lluna plena, aquests pigmeus del Congo ballen una dansa ritual –el ball dels elefants- que reprodueix els darrers moviments del paquiderm abans de jeure mort. Els pigmeus recol•lecten, cacen i maten per menjar, mai per fruir de la sang, mai per plaer ni cobdícia. Alguns governs africans han promulgat lleis i prohibicions diverses per tal d’impedir la captura d’elefants, o la mort indiscriminada d’aquest gran mamífer fitòfag amenaçat d’extinció. El nombre d’ exemplars vius ha quedat reduït a una dècima part dels existents fa cinquanta anys. Els furtius, el mercat negre d’ivori i el valor econòmic dels ullals han fet bona part de la feina exterminadora. Altra gent rica, poderosa i amb un bon plat a taula sembla gaudir matant paquiderms damunt un potent tot terreny mitjançant sofisticats rifles de mira telescòpica...però això seria un altre tema. No ho he oblidat. Som a La Canonja, sens dubte i en ple segle XXI. Però aquestes petites faules de pigmeus caçadors d’ elefants semblen –segons tots els indicis- haver pogut succeir aquí, fa milers d’anys, just a pocs metres d’on ens trobem ara mateix. Hem trobat restes prehistòriques, fòssils, ullals, ossos, eines per caçar...i tot força interessant. El municipi de La Canonja ha aconseguit recuperar la personalitat que li fou robada en temps de dictadura i s’ha guanyat un merescut espai en el terreny polític i cultural. Cert, però permeti’m una nova gosadia. Tinc la convicció que en el seu territori dorm un tresor d’incalculable valor que no està fet de pedres precioses, joies i diners sinó d’història de la humanitat més remota i desconeguda. Si el jaciment arqueològic del barranc de la Boella es confirma com una de les ocupacions humanes més velles d’Europa, i les proves materials ho demostren fefaentment, no dubtin vostès que, més enllà de poder explicar alguns misteris de l’evolució humana i dels ecosistemes de l’època, situarem en l’àmbit científic el nom de la Boella, i La Canonja, com a referents mundials en el terreny de la paleontologia. La Boella pot esdevenir, si es fan les coses ben fetes, com un dels més interesants jaciments del continent europeu. Sóc conscient que coincidint amb les darreres excavacions s’han fet importants obres i s’ha construït un mur de protecció per salvaguardar-lo de les torrentades. Sé que es pensa elaborar un pla director amb el noble objectiu d’aconseguir inversions i crear un centre d’interpretació...endavant! Conec també les intencions de l’ Institut Català de Paleoecologia Humana i evolució Social (IPHES) pel que fa a la socialització de la seva feina. Amics i amigues canongins no són sopars de duro el que us estic proposant ni el somni d’una calorosa tarda d’estiu. Crec sincerament que La Canonja viu un bon moment com a poble ple d’oportunitats. No les ha de deixar passar. Molts temes generals de caire econòmic i social s’escapen de l’àmbit de la seva competència i aquests s’han de resoldre on convingui però, dit això, no pot renunciar -estic segur que no ho farà- a treure els seus tresors a la llum. Deia abans que Olga Xirinacs ens parlava de La Canonja com un poble amb sensibilitat artística. És clar que si ! Ara caldrà afegir-hi un munt de noves passions que emergeixen de la terra, que ens fan tancar els ulls i visionar, mentalment, la carrera del rinoceront o els ullals d’un “mammuthus meridionalis” envoltat dels nostres avantpassats caçadors. I reflexionar també fins a on ha dut la mà de l’home l’evolució del món. Va arribant l’hora que formuli el desig per La Canonja del que els parlava en començar la lectura d’aquest Pregó de la Festa Major 2012. Som-hi doncs!: Vull que el jaciment del Barranc la Boella sigui un referent mundial “reconegut i conegut”, “visitat i estudiat”. -Per saber i recordar d’on venim. -Perquè és sabut que qui perd els orígens per la identitat. -Perquè les fronteres les hem anat posant els homes quan mai no n’hi havia hagut i potser fora bo que no n’hi haguessin. -Perquè les crisis, que abans eren naturals i enterraven mamuts, com a la Boella, ara les fabriquem els homes i les produïm de tot tipus: ètniques, físiques, econòmiques, bèl•liques, d’aigua, d’energia... Sí amics, ens hem complicat la vida. I, en definitiva, vostès, a La Canonja, avui dia de Festa Major, em fan pensar, amb optimisme, que són un referent, un bon element, que tenen material i fusta per lluitar contra les adversitats provocades per irresponsables, necis o pocavergonyes. Explicava Eudald Carbonell, en un llibre dedicat a la recuperació de la municipalitat d’aquest poble, que no és la biologia humana la causant de les diferencies en la conformitat de les emocions cap a les persones properes i els estranys, sinó els sistemes culturals, els valors i les institucions que vetllen per la diversitat i la transmissió d’aquesta diversitat cultural. Els canongins i les canongines han demostrat que un altre La Canonja era possible, ara tenen –tenim- l’obligació de pensar que un altre món millor, més just i més solidari és possible. I bé, el Pregó va arribant al seu final. Humilment els demano que em disculpin si m’he fet pesat, o les frases dites a corre cuita no han estat les adequades per una celebració tan solemne com la d’enguany. Bones intencions no m’ha faltat, els ho ben asseguro. En triar aquestes referencies tan especifiques dels tresors ocults al barranc de la Boella també he pretès , lògicament de forma modesta, retre homenatge a qui fou l’arqueòleg català, i prehistoriador, més universal de tots els temps, Pere Bosch Gimpera, Conseller de Justícia en el govern del president Lluis Companys i clar exemple d’ erudit, intel•lectual i científic català reconegut internacionalment que va morir a l’ exili mexicà. Ell, a més de traduir Homer a la llengua catalana i escriure multitud de llibres, va posar les bases del Servei d’investigació Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1915. Estic segur que si Bosch Gimpera encara visques ens faria treballar, nit i dia fins l’extenuació, per descobrir els secrets ocults de la nostra estimada terra i escriure el relat del seu passat. I ara sí que ha arribat l’hora de cloure aquest Pregó de la Festa Major 2012. Voldria que les darreres paraules fossin per desitjar-li al poble de La Canonja, al seu alcalde i a tots els membres del Consistori salut, benestar i felicitat.
Moltes gràcies. Visca la Festa Major ! Visca La Canonja!
Joan Ferran Serafini Diputat al Parlament de Catalunya

7.8.12

JOSEP RULL I LES BATALLES DE CDC..

La wiquipèdia és un eina de consulta fantàstica, força suggerent i sovint aclaridora. Aquests darrers dies després d’escoltar i llegir les abrandades declaracions independentistes del nou secretari d’Organització de CDC, Josep Rull, he sentit la necessitat de repassar el terme “carn de canó”. L’enciclopèdia lliure ens diu al respecte:
 Carn de canó és un terme informal i despectiu per a referir-se als soldats que són considerats prescindibles i són emprats en primera línia per fer front al foc enemic. El terme s'utilitza generalment en situacions en què els soldats es veuen obligats a lluitar contra adversitats inabordables i tenint coneixença prèvia que patiran unes baixes altíssimes en un esforç per a aconseguir un objectiu estratègic.
Doncs, vet aquí que he pensat que la més recent manifestació d’aquest tipus de carn a la nostra terra ha estat adjudicada, en exclusiva, al bonàs d’en Rull. En Josep no para d’engrescar la tropa convergent de cara a una hipotètica batalla sense retorn. No se n’està un pel de fer carantoines als Junqueras de torn i mentre tant, els que manen de veritat, fan política amb majúscules per no esvalotar excessivament el galliner no fos cas que prenguéssim mal. D’això en sap un munt Duran Lleida. I és que, amics meus, un cop d’ull Butlletí del Parlament, o al Diario de Sesiones del Congreso, mostra qui és l’amic ideològic preferent de CiU. Ara toca soroll i unes quantes serps d’estiu per fer boca cara les reivindicacions de l’Onze de Setembre però dia a dia, a l’hora de la veritat, ambdós retallen amb les mateixes tisores i programa. Volen tenir-nos entretinguts. Desitgen que nosaltres parlem del que ells volen parlar...
Les fugides endavant de CDC, i la retòrica “enragé” de Rull, no lliga ni amb el temps de crisis que ens toca viure, ni amb la tradició possibilista de CiU, ni amb les preocupacions reals dels ciutadans. I és que a la "carn de canó" la gent del PP se la pren a conya i la conviden a no dir xorrades fruit de les calors estiuenques.
 Jo, en canvi, a Josep Rull només li recomanaria que cuides la seva imatge i una mica de contenció emocional...

MICHAEL MOORE HABLA DE LOS ESTADOS UNIDOS...











SON LAS ARMAS, PERO NO SÓLO LAS ARMAS
Michael Moore
Amigos:
Desde que Caín enloqueció y mató a Abel, siempre ha habido humanos que por una razón u otra pierden la cabeza en forma temporal o definitiva y cometen indecibles actos de violencia. Durante el primer siglo de nuestra era, el emperador romano Tiberio gozaba despeñando a sus víctimas desde un risco en la isla de Capri, en el Mediterráneo. Gilles de Rais, caballero francés aliado de Juana de Arco en la Edad Media, se volvió loco un día y acabó asesinando a cientos de niños. Apenas unas décadas después Vlad el Empalador, en Transilvania, tenía innumerables modos horripilantes de acabar con sus víctimas; en él se inspiró el personaje de Drácula. En tiempos modernos, casi en toda nación hay un sicópata o dos que cometen homicidios en masa, por estrictas que sean sus leyes en materia de armas: el demente supremacista blanco cuyos atentados en Noruega cumplieron un año este domingo; el carnicero del patio escolar en Dunblane, Escocia; el asesino de la Escuela Politécnica de Montreal, el aniquilador en masa de Erfurt, Alemania… la lista parece interminable. Y ahora el tirador de Aurora, el viernes pasado. Siempre ha habido orates y siempre los habrá. Pero he aquí la diferencia entre el resto del mundo y nosotros: ¡aquí ocurren DOS Auroras cada día de cada año! Por lo menos 24 estadunidenses mueren cada día (de 8 a 9 mil por año) a manos de gente armada, y esa cifra no incluye los que pierden la vida en accidentes con armas de fuego o los que se suicidan con una. Si los contáramos, la cifra se triplicaría a unos 25 mil. Eso significa que Estados Unidos es responsable de más de 80 por ciento de todas las muertes por armas de fuego en los 23 países más ricos del mundo combinados. Considerando que las personas de esos países, como seres humanos, no son mejores o peores que cualquiera de nosotros, entonces, ¿por qué nosotros? Tanto conservadores como liberales en Estados Unidos operan con creencias firmes con respecto al “porqué” de este problema. Y la razón por la cual ni unos ni otros pueden encontrar una solución es porque, de hecho, cada uno tiene la mitad de la razón. La derecha cree que los fundadores de esta nación, por alguna suerte de decreto divino, les garantizaron el derecho absoluto a poseer tantas armas de fuego como deseen. Y nos recuerdan sin cesar que un arma no puede dispararse sola; que “no son las armas, sino las personas, las que matan”. Por supuesto, saben que están cometiendo una deshonestidad intelectual (si es que puedo usar esa palabra) al sostener tal cosa acerca de la Segunda Enmienda porque saben que las personas que escribieron la Constitución únicamente querían asegurarse de que se pudiera convocar con rapidez una milicia entre granjeros y comerciantes en caso de que los británicos decidieran regresar a sembrar un poco de caos. Pero tienen la mitad de la razón cuando afirman que “las armas no matan: los estadunidenses matan”. Porque somos los únicos en el primer mundo que cometemos crímenes en masa. Y escuchamos a estadunidenses de toda condición aducir toda clase de razones para no tener que lidiar con lo que está detrás de todas esas matanzas y actos de violencia. Unos culpan a las películas y videojuegos violentos. La última vez que revisé, las cintas y videojuegos de Japón son más violentos que los nuestros, y sin embargo menos de 20 personas al año mueren por armas de fuego allá, ¡y en 2006 el total fue de dos! Otros dirán que es el número de hogares destrozados lo que causa tantas muertes. Detesto darles esta noticia, pero en Gran Bretaña hay casi tantos hogares de un solo padre como acá, y sin embargo, por lo común allá los crímenes con arma de fuego son menos de 40 al año. Personas como yo dirán que todo esto es resultado de tener una historia y una cultura de hombres armados, “indios y vaqueros”, “dispara ahora y pregunta después”. Y si bien es cierto que el genocidio de indígenas americanos sentó un modelo bastante feo de fundar una nación, me parece más seguro decir que no somos los únicos con un pasado violento o una marca genocida. ¡Hola, Alemania! Hablo de ti y de tu historia, desde los hunos hasta los nazis, todos los cuales amaban una buena carnicería (al igual que los japoneses, y los británicos que dominaron el mundo cientos de años, cosa que no lograron plantando margaritas). Y sin embargo en Alemania, nación de 80 millones de habitantes, se cometen apenas unos 200 asesinatos con armas de fuego al año. Así que esos países (y muchos otros) son iguales que nosotros, excepto que aquí más personas creen en Dios y van a la iglesia que en cualquier otra nación occidental. Mis compatriotas liberales dirán que si tuviéramos menos armas de fuego habría menos muertes por esa causa. Y, en términos matemáticos, sería cierto. Si tenemos menos arsénico en la reserva de agua, matará menos gente. Menos de cualquier cosa mala –calorías, tabaco, reality shows– significará menos muertes. Y si tuviéramos leyes estrictas en materia de armas, que prohibieran las armas automáticas y semiautomáticas y proscribieran la venta de grandes magazines capaces de portar millones de balas, tiradores como el de Aurora no podrían dar muerte a tantas personas en unos cuantos minutos. Pero también en eso hay un problema. Existen montones de armas en Canadá (la mayoría rifles de caza), y sin embargo la cuenta de homicidios es de unos 200 al año. De hecho, por su proximidad, la cultura canadiense es muy similar a la nuestra: los chicos tienen los mismos videojuegos, ven las mismas películas y programas de televisión, y sin embargo no crecen con el deseo de matarse unos a otros. Suiza ocupa el tercer lugar mundial en posesión de armas por persona, pero su tasa de criminalidad es baja. Entonces, ¿por qué nosotros? Formulé esa pregunta hace una década en mi película Masacre en Columbine, y esta semana tuve poco que decir porque me parecía haber dicho hace 10 años lo que tenía que decir, y no parece haber servido de mucho, excepto ser una especie de bola de cristal en forma de película. Esto es lo que dije entonces y lo que volveré a decir hoy: 1. Los estadunidenses somos increíblemente buenos para matar. Creemos en matar como forma de conseguir nuestros objetivos. Tres cuartas partes de nuestros estados ejecutan criminales, pese a que los estados que tienen las tasas más bajas de homicidios son por lo regular los que no aplican la pena de muerte. Nuestra tendencia a matar no es sólo histórica (el asesinato de indios, de esclavos y de unos a otros en una guerra “civil”): es nuestra forma actual de resolver cualquier cosa que nos inspira temor. Es la invasión como política exterior. Sí, allí están Irak y Afganistán, pero hemos sido invasores desde que “conquistamos el salvaje oeste” y ahora estamos tan enganchados que ya no sabemos qué invadir (Bin Laden no se ocultaba en Afganistán, sino en Pakistán) ni por qué invadir (Saddam no tenía armas de destrucción masiva ni nada que ver con el 11-S). Enviamos a nuestras clases bajas a hacer las matanzas, y los que no tenemos un ser querido allá no gastamos un solo minuto de un solo día determinado en pensar en la carnicería. Y ahora enviamos aviones sin pilotos a matar, aviones controlados por hombres sin rostro en un lujoso estudio con aire acondicionado en un suburbio de Las Vegas. Es la locura. 2. Somos un pueblo que se asusta con facilidad y es fácil manipularnos con el miedo. ¿De qué tenemos tanto miedo que necesitamos tener 300 millones de armas de fuego en nuestros hogares? ¿Quién creemos que va a lastimarnos? ¿Por qué la mayoría de esas armas están en hogares de blancos, en los suburbios y en el campo? Tal vez si resolviéramos nuestro problema racial y nuestro problema de pobreza (una vez más, número uno en el mundo industrializado) habría menos personas frustradas, atemorizadas y encolerizadas extendiendo la mano hacia el arma que guardan en el cajón. Tal vez nos cuidaríamos más unos a otros (he aquí un buen ejemplo de esto). Eso es lo que pienso acerca de Aurora y del violento país del cual soy ciudadano. Como mencioné, lo dije todo en esa cinta y si gustan pueden verla aquí y compartirla sin costo con otros. Y lo que nos hace falta, amigos míos, es el valor y la determinación. Si ustedes están listos, yo también
Publicado en ATTAC

3.8.12

PERILL A LA RÀDIO I TELE PUBLICA !



TV3/CATRÀDIO I EL CORREU DEL TSAR

Que a la Corpo s’ho fan tot entre tres ja no és cap misteri. Que el seu Consell de Govern no passa de ser un organisme “legitimador” de les decisions que Quico Homs pren a Palau comença a ser una evidència. La filtració d’un correu electrònic que destapa les intencions “liquidadores” del Govern Mas respecte dels mitjans públics ha estat la gota que ha fet vessar el got.
Durant el darrer Plenari del Parlament de Catalunya vaig interpel•la la vicepresidenta Joana Ortega respecte de les intencions governamentals envers els mitjans públics i, de retruc també, sobre la política de CiU respecte la COM Ràdio i la xarxa d’emissores locals. A preguntes com: Què pensen fer amb el Canal d’Esports i el Canal 33? La resposta fou una evasiva. A qüestions com: Quina seria la orientació i la intenció del Govern respecte al Contracte Programa de la CCMA, la política de contractacions i les relacions laborals, les subtileses varen ser una constant. Dos dies després preguntat directament i en el mateix sentit el senyor Brauli Duart en la Comissió de Control Parlamentari, se’ns va contestar que calia esperar a finals de la tardor per tenir resposta. Paradoxalment, i davant la filtració d’un correu electrònic comprometedor, la preocupació de la direcció de la CCMA és esbrinar qui ha estat el filtrador enlloc de donar explicacions als treballadors i professionals –avui segurament força inquiets- i als diputats que de forma insistent han preguntat al respecte un munt de cops.
Que enguany TV3 ho maneguen tres i Catalunya Ràdio també comença a ser una evidència. Que contradient tot tipus de declaracions i excuses dilatòries avancem en direcció a la laminació d’uns mitjans públics plurals i de qualitat també. Hom té la sospita que la filosofia “pepera” que s’ha imposat arreu de l’Estat, en matèria de mitjans de comunicació, comença a tenir a casa nostra la seva versió, atenuada potser sí, però, no sense el mateix nord: el de retallar els serveis públics de comunicació afavorint els privats i convertint la ràdio i televisió públiques en una espècie de reserva índia amb quatre indígenes ben ensinistrats i custodiada pels xerifs de torn. Perill...ha arribat un correu del tsar.