El blog d'en Joan Ferran

EL CARRER BULL

2012-01-27T23:16:00.002+01:00

CRIDARÀ ALS COMPANYS I SORTIRÀ AL CARRER...

El carrer bull i ho seguirà fent dies i dies. Les retallades en serveis socials i l’amputació de pagues i salaris castiga als mes febles mentre la banca deixa de guanyar més.... Però no perd! La dreta governa a Espanya, i a Catalunya, mitjançant una santa aliança que uns blinden allí fent tremendisme, i altres ens venen aquí apel•lant a la responsabilitat, a l’amor a la pàtria. Tornen les velles cançons de patró que cerquen entendrir l’ànima dels humils i amorosir la revolta. Torna la por del que tem perdre el poc que té si allarga la ma al germà amb problemes.
Sota el lideratge anònim dels mercats ens diuen que és inevitable el sacrifici. Sota la denúncia del greuge, d’uns diners que fugen d’aquí, pretenent tapar les veus que maleeixen al que duu el timó.
I la plaça bull; i el bomber està cremat; i el policia es sent insegur; i el funcionari es veu degradat; i l’aturat no surt de la seva desesperació... Mentre la mare jove veu com es fa menuda la seva escola bressol i l’avi tem anar a la farmàcia de torn.
I si parles, o escrius, et diuen que fas demagògia, que t’amagues darrera la pancarta, que ets un radical... És clar, fa tant de temps que ningú explica quina és la lògica del sistema capitalista que, quan aquest torna a mostrar el seu veritable rostre, estem desentrenats. La culpa és de tots, potser sí que ens em estovat en temps de bonança. Però, ara les coses són aquí i cal posa-li nom. Cal tornar a parlar de socialisme. Parlem poc de socialisme. Sé que algú tindrà la temptació de titllar-me de doctrinari; bé, és un risc que assumeixo perquè observo com germinen, arreu del mon, forces progressistes que donen forma a nous moviments socials farts del sistema, prenyats de desig de canvi. Comença una nova era i la socialdemocràcia s’haurà de posicionar amb nitidesa, el PSC també.
Permeteu-me afirmar, amb tot el respecte que calgui, que no m’agrada una esquerra gestora del dia a dia, sense un horitzó, menjant agraïda les engrunes dels vencedors a canvi d’un silenci còmplice. La vull racional, però clara i decidida a donar la batalla per l hegemonia.
Tampoc confio en les polítiques dels "think tanks", ni en els cenacles d’assessors ni conspiradors professionals. Modestament crec que, actualment, no n’hi ha prou amb la política institucional, parlamentària i partidària. Precisem vertebrar una força transformadora d’àmplies fronteres, tan pragmàtica en l’acció com radical en els objectius; un moviment progressista capaç de fer propostes sense diluir-se en altres, capaç de marcar alternatives, recuperant l’essència de l’internacionalisme, els drets humans i la lluita per la sostenibilitat del planeta.
Opino que serà només mitjançant una combinació intel•ligent de tot plegat que podrem sortir de l’atzucac. Dit això, ara toca mobilitzar-se de valent i sortir al carrer contra les propostes dels neoliberals de torn. Tot just estem a l’aperitiu. La lluita serà llarga.

XAVIER TRIAS ACUMULA ERRORS

2012-01-27T08:38:00.001+01:00

TRIAS ES DESINFLA SENSE NORD
La benevolència amb que és tractat Xavier Trias per determinats mitjans de comunicació contrasta amb la magnitud dels seus desencerts com a alcalde de Barcelona. Passats els primers mesos del mandat comencen a aflorar els errors i despropòsits del nou equip de govern municipal. La gestió que duu a terme l’actual consistori encara viu de la inèrcia, de la petjada deixada per l’anterior govern d’esquerres. I és que Xavier Trias s’equivoca tant en les coses petites com en les grans, en les paraules i en l’acció i, òbviament, es veu obligat a rectificar constantment. Fa pocs dies va intentar suprimir la Rua de Carnaval del Paral•lel i ha hagut de reconsiderar la seva decisió a corre-cuita. La desconsideració envers les expressions culturals i festives dels nouvinguts instal•lats a casa nostra ha esdevingut per a ells una ofensa que no oblidaran fàcilment.
En un altre ordre de coses, Trias ha intentat redibuixar la fisonomia de la ciutat amb traç gruixut, sense delicadesa, sense consultar ningú, modificant sobre paper el nus viari de les Glòries. Veïns, entitats i partits li han girat l’esquena i s’han manifestat contundentment contra la seva “genial” idea.
És de sobres conegut que Xavier Trias va trobar les arques municipals en bon estat i solvència econòmica però, malgrat això, ha optat per retirar els ajuts a les escoles bressol perjudicant així a moltes famílies; ha acceptat, sumís, les retallades que imposa el govern Mas i ha consentit l’augment de preus dels transports públics. Estem vivint les retallades en serveis socials més espectaculars dels tots els temps. Ah! Ho oblidava. També ha permès la pujada dels impostos sense protestar... Patètics i tristos aquests primers mesos del nou alcalde convergent que no auguren res de bo per Barcelona i els seus ciutadans. CiU haurà de reflexionar al respecte, i també al voltant de la seva debilitat manifesta per aconseguir els vots suficients per governar la ciutat.
I a casa seva, com li va a Trias? Més enllà de les desavinences endèmiques amb els socis d’Unió, alguna cosa es mou a la sí del seu propi partit. Uns volen que Antoni Vives agafi protagonisme i substitueix a Trias al capdavant de la futura candidatura municipal. Altres opinen que cal preparar el camí per que un conseller de la Generalitat, en actiu i “transversal”, opti a l’alcaldia. Amb Xavier Trias amortitzat, i debilitat, res millor que un independent arribat d’un altre banda que esgarrapi vots entre els amants de l’estètica progre.

¡¡ A LA CALLE QUE YA ES HORA !!...28 DE GENER

2012-01-25T11:49:00.001+01:00

LA TISORADA, LA CARTERA I NEOCONS CATALANS

2012-01-24T17:35:00.006+01:00

ELS “NEOCONCATS”
Oriol Pujol no és cap virtuós de la diplomàcia ni es prodiga dient sotileses. La contenció verbal no és la seva especialitat. En una entrevista a el diari El País (22-1-2012) ha afirmat sense ruboritzar-se el més mínim :
“El Estatut es cuestión de dinero...porque de verdad de verdad ¿En el Estatuto de qué estamos hablando? Hablamos de dinero...Pues digamoslo sin tapujos.”
Oriol ho te clar. Ni drets històrics, ni autogovern, ni barres, ni senyeres...Allò que, sota el seu criteri, esdevé important son els calerons. Ja veuen, un servidor que sempre havia pensat que el fil conductor del discurs nacionalista convergent bevia de fonts de la historia, la llengua o la ideologia ara resulta que queda reduït a la maleïda pela.
Sincerament, començo a alarmar-me. Carme Laura Gil també, i és de CDC! Fa pocs mesos, en plena campanya electoral, el senyor Duran Lleida va posar en circulació un eslògan francament preocupant. El líder dels democristians va demanar als catalans que anessin a votar pensant amb el cor, el cap i..LA CARTERA! Confesso que em va entristir profundament aquesta darrera paraula. Després del que ha succeït aquests darrers temps puc entendre el neguit, de tots plegats, per cobrar allò que es va pactar. Exigim-ho, d’acord. Puc entendre ,fins i tot, el joc de la pastanaga nacionaleconòmica -anomenada pacte fiscal- que situa el senyor Mas en els seus discursos per aconseguir suport social i unitat nacional, etc. El que ja em resulta més difícil de digerir es el fil conductor entre el pensament reduccionista al voltant del Estatut que gasta Oriol Pujol, i el fons fenici de la famosa cartera de Duran Lleida. Un Duran que, per cert, ja ha acceptat aterrar els seus avions a la pista dels populars. Segurament a l’espera d’una remodelació del govern espanyol quan la crisi es faci insuportable i ens cridin a la “salvació nacional”.
Perquè? Doncs molt senzill, perquè darrera de tanta comèdia i recerca de dineret fresc no hi trobo una voluntat de utilització social dels recursos. Es a dir, darrera de la exigència de més ingressos no hi veig voluntat de fer més polítiques socials, educatives o sanitàries. La filosofia que impulsa a CiU a gastar els diners dels ciutadans és similar, per no dir idèntica, a la del PP. Amb crisi, o sense ella, els paràmetres de ambdós partits son conservadors. Això si, els xicots de CiU son “neoconcats”, es a dir: conservadors clàssics embolcallats en la bandera per dur a terme la privatització de determinats serveis públics i les retallades. La retòrica victimista vol ser el bàlsam capaç de justificar-ho gairebé tot.

LA OBSESIÓN CON EL DÉFICIT....NOS DEPRIME

2012-01-24T09:12:00.003+01:00

La expansión, no la recesión, es el momento idóneo para la austeridad fiscal". Eso declaraba John Maynard Keynes en 1937, cuando Franklin Delano Roosevelt estaba a punto de darle la razón, al intentar equilibrar el presupuesto demasiado pronto y sumir la economía estadounidense -que había ido recuperándose a ritmo constante hasta ese momento- en una profunda recesión. Recortar el gasto público cuando la economía está deprimida deprime la economía todavía más; la austeridad debe esperar hasta que se haya puesto en marcha una fuerte recuperación.

Por desgracia, a finales de 2010 y principios del 2011, los políticos y legisladores en gran parte del mundo occidental creían que eran más listos, que debíamos centrarnos en los déficits, no en los puestos de trabajo, a pesar de que nuestras economías apenas habían empezado a recuperarse de la recesión que siguió a la crisis financiera. Y por actuar de acuerdo con esa creencia antikeynesiana, acabaron dándole la razón a Keynes una vez más.

Lógicamente, al reivindicar la economía keynesiana chocó con la opinión general. En Washington, en concreto, la mayoría considera que el fracaso del paquete de estímulos de Obama para impulsar el empleo ha demostrado que el gasto público no puede crear puestos de trabajo. Pero aquellos de nosotros que hicimos cálculos, nos percatamos, ya desde el primer momento, de que la Ley de Recuperación y Reinversión de 2009 (más de un tercio de la cual, por cierto, adquirió la relativamente ineficaz forma de recortes de impuestos) se quedaba demasiado corta teniendo en cuenta la gravedad de la recesión. Y también predijimos la violenta reacción política a la que dio lugar.

De modo que la verdadera prueba para la economía keynesiana no ha provenido de los tibios esfuerzos del Gobierno federal estadounidense para estimular la economía, que se vieron en buen parte contrarrestados por los recortes a escala estatal y local. En lugar de eso, ha venido de naciones europeas como Grecia e Irlanda que se han visto obligadas a imponer una austeridad fiscal atroz como condición para recibir préstamos de emergencia, y han sufrido recesiones económicas equiparables a la Depresión, con un descenso del PIB real en ambos países de más del 10%.

Según la ideología que domina gran parte de nuestra retórica política, esto no debía pasar. En marzo de 2011, el personal republicano del Comité Económico Conjunto del Congreso publicó un informe titulado Gasta menos, debe menos, desarrolla la economía. Se burlaban de las preocupaciones de que un recorte del gasto en tiempos de una recesión empeoraría la recesión, y sostenían que los recortes del gasto mejorarían la confianza del consumidor y de las empresas, y que ello podría perfectamente inducir un crecimiento más rápido, en vez de ralentizarlo.

Deberían haber sido más listos, incluso en aquel entonces: los supuestos ejemplos históricos de "austeridad expansionista" que empleaban para justificar su razonamiento ya habían sido rigurosamente desacreditados. Y también estaba el vergonzoso hecho de que mucha gente de la derecha ya había declarado prematuramente, a mediados de 2010, que la de Irlanda era una historia de éxito que demostraba las virtudes de los recortes del gasto, solo para ver cómo se agravaba la recesión irlandesa y se evaporaba cualquier confianza que los inversores pudieran haber sentido.

Por cierto que, aunque parezca mentira, este año ha vuelto a suceder lo mismo. Muchos proclamaron que Irlanda había superado el bache, y demostrado que la austeridad funciona (y luego llegaron las cifras, y eran tan deprimentes como antes).

Pero la insistencia en recortar inmediatamente el gasto siguió dominando el panorama político, con efectos malignos para la economía estadounidense. Es verdad que no hubo ninguna medida de austeridad nueva digna de mención a escala federal, pero sí hubo mucha austeridad "pasiva" a medida que el estímulo de Obama fue perdiendo fuerza y los Gobiernos estatales y locales con problemas de liquidez siguieron con los recortes.

Claro que, se podría argumentar que Grecia e Irlanda no tenían elección en cuanto a imponer la austeridad, o, en cualquier caso, ninguna opción aparte de suspender los pagos de su deuda y abandonar el euro. Pero otra lección que nos ha enseñado 2011 es que Estados Unidos tenía y sigue teniendo elección; puede que Washington esté obsesionado con el déficit, pero los mercados financieros están, en todo caso, indicándonos que deberíamos endeudarnos más.

Una vez más, se suponía que esto no debía pasar. Iniciamos 2011 con advertencias funestas sobre una crisis de la deuda al estilo griego que se produciría en cuanto la Reserva Federal dejara de comprar bonos, o las agencias de calificación pusieran fin a nuestra categoría de Triple A, o el superfabuloso comité no consiguiera alcanzar un acuerdo, o algo. Pero la Reserva Federal finalizó su programa de adquisición de bonos en junio; Standard & Poor's rebajó a Estados Unidos en agosto; el supercomité alcanzó un punto muerto en noviembre; y los costes de los préstamos de Estados Unidos no han parado de disminuir. De hecho, a estas alturas, los bonos estadounidenses protegidos de la inflación pagan un interés negativo. Los inversores están dispuestos a pagar a Estados Unidos para que les guarde su dinero.

La conclusión es que 2011 ha sido un año en el que nuestra élite política se obsesionó con los déficits a corto plazo que de hecho no son un problema y, de paso, empeoró el verdadero problema: una economía deprimida y un desempleo masivo.

La buena noticia, por decirlo así, es que el presidente Barack Obama por fin ha vuelto a luchar contra la austeridad prematura, y parece estar ganando la batalla política. Y es posible que uno de estos años acabemos siguiendo el consejo de Keynes, que sigue siendo tan válido hoy como lo era hace 75 años.

* Paul Krugman - Es premio nobel de Economía.

QUINA OPOSICIÓ CAL FER A CATALUNYA?

2012-01-22T17:59:00.002+01:00

Coscubiela i l’oposició

Que la situació econòmica arreu d’Europa és complicada i preocupant és una obvietat. Que els governants tenen problemes de tot tipus per contenir el dèficit i donar satisfacció a les exigències dels ciutadans també. La gestió del poder exigeix dels dirigents polítics, a tots nivells, una alta dosi de fermesa i serenitat. La mateixa que molts treballadors esperen dels seus representants sindicals i que els membres dels partits polítics esperen dels seus dirigents. Malgrat el denominador comú de la crisi cada país té una realitat pròpia, diferenciada de la del seu veí i, conseqüentment, les seves receptes, pactes i negociacions entre formacions polítiques adquireixen una idiosincràsia particular.
Ho he dit en anteriors ocasions. No crec en el que algú va nomenar un “compromís històric” amb CiU, una entesa total. No, aquest tipus d’acord s’ha formulat en moments històrics excepcionals i en condicions d’igualtat entre parts de musculatura política similar. Però, dit això, també he afirmat que no sóc partidari dels no categòrics, dels no a tot. Escric aquestes ratlles perquè he escoltat a Joan Coscubiela criticar la política de pactes d’ERC i, de passada, he comprovat com atribuïa en exclusiva a IC les virtuts d’un model opositor ideal, en contrast amb el dels altres. Probablement Coscubiela tingui part de raó quan afirma que ERC pot caure en la trampa assimiladora que li ha parat CiU. No ho discutiré, però existeix una altra trampa tan perillosa, o més, que l’anterior consistent en llençar a un grup polític als marges, al racó de l’escenari, quasi contra la paret. El grup que devora el verí que fa dir no a tot està perdut. Mai creixerà el suficient per ser alternativa. Sempre haurà de ser crossa d’algú o esdevindrà un reducte de puresa ideològica testimonial. Obtindrà quatre moments de gloria però aquesta serà efímera. Sóc dels que pensa que alguna gent de CiU gaudeix i riu davant la intransigència i el radicalisme. Per a ells és la coartada, l’excusa ideal que els permet mostrar al món que l’ideologisme no duu enlloc i que el pragmatisme és el mètode que fa avançar els pobles.
Així les coses, podríem afirmar que, en aquests inicis de legislatura, el parany és doble. Per un cantó es captura i fagocita als entregats i per un altra es tanca a la gàbia els feréstecs. Potser, com sol passar sovint, la virtut es trobi en el terme mig. És a dir: acordar allò que recomana la raó, pel bé del país, i marcar unes línies infranquejables que són les que ens fan diferents els uns dels altres, a les dretes i les esquerres.

EL INQUISIDOR ,XAVIER TRIAS, CONTRA EL CARNAVAL

2012-01-22T12:43:00.004+01:00

El alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha dado luz verde a la desaparición del desfile de Carnaval que venía trascurriendo desde hace unos años por la avenida del Paral.lel de la capital catalana. Xavier Trias ha olvidado, con suma rapidez, su compromiso de relanzar la imagen festiva y lúdica de la calle que llego a ser denominada como el Broadway barcelonés. Al más puro estilo del nacionalismo carca , restrictivo y folclórico los concejales convergentes han puesto patas arriba el trabajo de muchas entidades culturales latinas que llevaban tiempo laborando y preparando la fiesta del carnaval. La excusa esgrimida por los censores de Convergencia y Unio ha sido la necesidad de recuperar un modelo “más histórico” como si esa pretensión tuviera que entrar, automáticamente, en contradicción con los nuevos hábitos y costumbres que se instalan en nuestra sociedad sin problemas y son aceptadas,en su conjunto, de buen grado.
Los gobiernos de CiU, no satisfechos con su política de recortes sociales indiscriminada y lesiva para los sectores más desfavorecidos de la sociedad, ahora se ceban con las manifestaciones culturales, con las muestras de alegría de los diferentes. Xavier Trias no tiene claro que modelo de ciudad quiere para los barceloneses pero si el modelo cultural restrictivo que desea imponer vía ordenanzas y decretos.

¿La mano del inquisidor Trias va a prohibir la alegria del carnaval?

DESPLACEN DISSIMULADAMENT A TRIAS ?

2012-01-18T20:27:00.003+01:00

Es tan gran l’enrenou, i tantes les coses que succeeixen durant aquests darrers temps en la política catalana i espanyola que sovint no prestem atenció a fets i moviments que, malgrat semblar insignificants, tenen la seva rellevància. El fet de que a Can PSC estem entretinguts en congressos varis, primàries i candidatures a dirigir el PSOE afavoreix que la nostra mirada hagi triat ,momentàniament, la introspecció i la curta distancia.
Doncs si amics, cal obrir els ulls d immediat. Els nostres adversaris estan movents fitxes -com es lògic- en funció dels seus interessos partidistes. Intenten transmetre a la ciutadania que, malgrat la crisi, treballen dia i nit per tal de millorar la qualitat de vida dels catalans. Insinuen ,de passada, que la gent de l’oposició, nosaltres prioritàriament, no oferim més que un garbuix de propostes inconnexes generadores de problemes afegits.
Crec que convé observar amb deteniment els darrers moviments tan de Xavier Trias, com de CiU, a la ciutat de Barcelona. Sabem que els convergents no tenen teoritzat ni interioritzat un model de ciutat per la capital del país. Sabem que Trias és un alcalde submís als capricis i desitjos del Govern Mas. Sabem que és feble i diletant en la defensa dels interessos de la metròpoli. Sabem també que els ciutadans estan empipats per la pujada de tarifes del transport, per les limitacions d’ajuts a les escoles bressol, per l’augment dels impostos i un munt de coses més. Hem de ser conscients de tot això però cal fer especial atenció a una de les darreres maniobres de Trias i la seva gent, una moguda que te un doble objectiu. En primer lloc volen focalitzar l’atenció mediàtica i ciutadana lluny de la problemàtica de les retallades socials i la reducció de serveis públics. Ho pretenen mitjançant una discussió “filosòfica” al voltant de la transformació del nus viari de les Glories. I ho han fet llançant-se a la piscina de la reforma, improvisament, sense parlar amb ningú, amb dubtes seriosos respecte l’afectació que es produirà sobre la mobilitat con a conseqüència de les obres.
La segona lectura cal fer-la en clau política i successòria de Xavier Trias. Tot sembla indicar que alguns sectors de la coalició consideren que l’actual alcalde, per trajectòria i edat, ha de jubilar-se, que està força amortitzat. En aquest sentit aquests sectors creuen que ha arribat l’hora de donar joc al seu relleu natural: Antoni Vives. Recordem que el grupet del “pinyol” ja va intentar, sense èxit, fa uns anys jubilar a Trias i situar de numero u de les llistes a Vives.
Ara, avui, a tres anys vista de la futura comtessa electoral han decidit jugar de nou la carta Antoni Vives.
La absència de idees i propostes ha estat una constant en les files de CiU. Comprovem que han mogut una trista fitxa tàctica sense contingut mentre el PSC està entretingut amb els si i els no de la margarida dels seus processos congressuals. Però, ull, el moviment es aquí i cal que rebi el tractament i l’anàlisi que li correspon...

CIE ? = "INDIGNACIÓ ÈTICA"

2012-01-15T14:42:00.002+01:00

SOBRE EL CIE...
Que ningú em parli de l’herència rebuda. Que ningú ens distregui fent veure que el tema no va amb ell, que s’ho ha trobat fet, que els anteriors ocupants del poder polític i governamental ho varen deixar així de mal girbat. Aquestes excuses ja no són de rebut. Toca actuar quan toca i això succeeix sovint, malauradament, després de que un incident greu –com el que ha produït la mort fa pocs dies d’un ciutadà guineà- fa que les injustícies i els problemes es situïn en primera línia del debat ciutadà.
Un munt de juristes, intel•lectuals, sindicats, ONG’s i associacions cíviques s’estan mobilitzant al voltant de la campanya impulsada pel Periódico, en la què es sol•licita una revisió en profunditat dels CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Calen mesures urgents que regulin de manera correcta, civilitzada i ajustada als drets humans, aquests centres d’internament que no són presons. Hi ha qui diu que els CIE són una burla a la democràcia. Hi ha qui afegeix que haurien d’estar sota un estricte control judicial, i altres que s’haurien de tancar. Opino que la complexitat del tema requereix una reflexió profunda i serena de tots plegats. Darrera d’aquesta qüestió s’obren un munt d’interrogants vinculats a la gestió de la immigració, a l’auge del racisme i al discurs xenòfob encobert de quatre que se les donen de “realistes”.
Les signatures de la campanya augmenten d’hora en hora però, per a un servidor el més interessant és comprovar com a casa nostra encara som capaços de sentir “indignació ètica”.

ESTEM OBLIGATS A ENTENDRE'NS AMB CiU?

2012-01-14T11:49:00.004+01:00

Llegeixo amb molt d’interès l’article que publica l’Avui/Punt, i que signa Joaquim Nadal, que duu per títol: ”Declarem la independència?” També l’entrevista que el diari ARA li fa a l’amic Antoni Balmón. Ambdós parlen de la situació política general i catalana però, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte, perquè hi trobo punts a matisar si no volem que l’ambigüitat regni en excés en el discurs dels socialistes. Quim Nadal, de forma didàctica i rigorosa, explica que la practica i el discurs de CiU ens pot dur a una situació en la que la frustració col•lectiva i els conflictes de convivència s’instal•lin a casa nostra. Nadal es mostra sorprès pel cinisme emprat per la gent de Mas que pot combinar, sense rubor, el suport a les retallades i nous impostos de Rajoy i fer-se l’orni davant el procés recentralitzador del PP. Això sí, els convergents ho fan esgrimint la carcassa buida que anomenen “pacte fiscal” com a pastanaga col•lectiva. De l’anàlisi de Nadal considero que es desprenen un munt de prevencions respecte a les polítiques del nacionalisme català que hauríem de tenir presents a l’hora de parlar, negociar o pactar. Entre d’altres l’escàs interès mostrat –educat sí però, poc interessat - pel president de la Generalitat al voltant el tema.
Antoni Balmón, no fa gaires dies, proposava en un article a El Periódico, avançar vers un “Compromís Històric” amb CiU al mes pur estil Berlinguer. Ja vaig escriure en aquest blog que no ho veia gens clar. Quan els comunistes italians proposaven aquesta mesura el seu percentatge de vots era de superior al 34,5%, tenien un teixit social i cívic que els hi feia costat i Itàlia passava per un moments durs a causa del terrorisme. Res és igual aquí. El PSC ha perdut eleccions amb claredat i el socialisme ibèric està en plena metamorfosi, no té força suficient per no esdevenir fagocitat a les primeres de canvi.
Vol dir això que no es pot arribar a acords amb el Govern Mas?
Doncs bé, crec que els acords a subscriure son només els necessaris i imprescindibles per garantir la recuperació econòmica i la sortida de la crisi. Si el PSC vol construir l’alternativa haurà de explicar a la ciutadania que hi ha un altre manera d’abordar la crisi, uns altres tipus d’ajustos econòmics, un altre forma d’encarar la fiscalitat, els impostos, les relacions amb el conjunt de l’estat. Si el PSC vol tornar al govern de Catalunya haurà de demostrar a les classes mitjanes, als joves, als treballadors i als que ho estan passant malament que es una formació política amb personalitat pròpia.
Predicar es fàcil, però.... Com es pot fer tot això?
Marcant línies vermelles infranquejables, irrenunciables, des d’una òptica progressista i d’esquerres en terrenys vitals del discurs polític diferenciat (immigració, globalització econòmica, crisi, federalisme, solidaritat, medi ambient...) Un partit amb personalitat pròpia, amb vocació d’alternativa, no ha de pidolar a les portes dels que desmantellen els serveis públics. Tot el contrari, s’ha de mobilitzar el carrer amb els nous moviments socials contra aquesta agressió neoliberal als drets conquerits pels ciutadans que impulsen les dretes d’aquí i d’allà. Un PSC que vol ser alternativa no pot reduir el seu marc d’acció al mon parlamentari i institucional. Ha d’estar present al costat de les justes reivindicacions que emergeixin del teixit social. Fem costat a la consulta que proposen els sindicats,per exemple.
Acords amb CiU? Només aquells que no esdevinguin lesius per a la ciutadania, només aquells que garanteixin un bon funcionament de les institucions i la convivència. Cap que ens faci còmplices de l’ofensiva conservadora contra els serveis públics. I, vist el que veiem, a hores d’ara sembla que els acords no són gaire viables... Perquè ells van a la seva.

XAVIER TRIAS UN ALCALDE GRIS I FEBLE

2012-01-10T22:21:00.002+01:00

TRIAS EL MASOVER SERVIL

Que Xavier Trias no té, ni ha tingut mai, un projecte de ciutat per Barcelona és una evidència. Que és incapaç en el terreny de la política de construir una aliança estable amb altres forces del consistori una obvietat. Que l’Ajuntament de Barcelona està immers en l’etapa més gris i anodina dels darrers trenta anys una gran veritat. Xavier Trias i la seva gent han adormit la ciutat. Li han injectat en vena el pitjor dels somnífers existents, l’han empeltat d’un avorriment insubstancial fill de la manca de nord i del funcionament vegetatiu. Aquest “anar tirant” de Xavier Trias mostra la incapacitat de l’actual alcalde per liderar les necessàries exigències davant les altres administracions, aflora la insensibilitat de l’equip de govern de CiU davant les circumstàncies de crisi actuals. Transport públic, escoles bressol, serveis culturals i socials estan veient com són relegats a situacions de manteniment i dotació pressupostària pretèrites.
Xavier Trias se les donava de socialdemòcrata en plena campanya electoral. Avui la seva actitud i insensibilitat envers l’encariment dels serveis que afecten els ciutadans més vulnerables el converteixen en un masover servil dels capricis del PP i les retallades indiscriminades del govern Mas.

ABANS DE MOURE FITXA....CAL LLEGIR I PENSAR

2012-01-08T19:22:00.004+01:00

CHACÓN O RUBALCABA?

Les planes dels diaris en van plenes. Les agencies d’informació competeixen en treure teletips i referències respecte el futur lideratge del PSOE que ha de sortir de la confrontació de les candidatures de Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Els mitjans de comunicació pregunten a tort i a dret, a uns i a altres, cercant anècdotes dignes de crear titulars o polèmiques. Fins i tot confeccionen mapes d’Espanya amb el nombre de delegats que aniran al 38è Congrés dels socialistes espanyols i acoloreixen en funció de a qui creuen – o suposen- que donaran suport els mateixos.
Sense menystenir la importància que té el futur lideratge del principal partit de l’oposició, crec que potser en fem un gra massa tots plegats. Entre d’altres coses perquè ens trobem a inicis d’una legislatura i els temps que venen no faciliten les previsions simples i mecàniques dels esdeveniments. Ningú sap, a hores d’ara, on anirem a parar econòmica i socialment. Ningú endevina, tampoc, fins a on estarem disposats els ciutadans a aguantar unes retallades que ja fan mal a la pell.
Però, tornem al comentat Congrés socialista que tindrà lloc a Sevilla. Tothom que és preguntat diu la seva. Cap problema al respecte, malgrat que jo em rebel•lo contra el maniqueisme de la major part de les qüestions plantejades fins el present. Pensar que només hi ha dues sortides antagòniques em sembla una simplificació pobre d’esperit i de discurs. El Primer Secretari del PSC ha dit: “Jo no dic en aquest moment a quin candidat donaré suport”. Jo tampoc! Però, entre Pere Navarro i jo hi ha una diferencia. Potser ell ja té decidit a qui donar suport i un servidor de vostès pensa exhaurir fins la última gota els arguments d’un i altre per prendre posició, per opinar. Estic desitjós d’escoltar abastament -no momes mitjançant manifestos- com pensen els candidats que s’han d’abordar els següents temes:
1er. La crisi de la socialdemocràcia a Europa -A on hem d’anar i com tractar els efectes perversos del capitalisme actual-.
2on. Com pensen abordar el tema de la configuració de l’estat espanyol. Vull saber quines perspectives de futur polític dins del PSOE tenen els plantejaments del federalisme.
3er. De quina manera les organitzacions polítiques, els partits d’estructures provinents del segle XIX, muten per servir als ciutadans de la societat actual.
I després....opinaré o em quedaré en blanc, que també es una opció.

ARTUR MAS HA TRIAT LA PITJOR PARELLA DE BALL

2012-01-05T16:02:00.004+01:00

El que ha passat al País Valencia és un avis per navegants. Si home, per aquells que es fotografiaven amb un timó de vaixell a les mans dient que volien arribar a la presidència de la Generalitat per arreglar-ho tot en qüestió de setmanes, aquells mateixos que varen prometre reduir l’atur a la mitat en un parell d’anys i també les llistes d’espera. Parlaven de millorar les escoles, el transport públic , els peatges... Doncs be, res de res. En menys d’un any han esdevingut el paradigma de les retallades indiscriminades, les privatitzacions i la improvisació. I que em diuen del finançament ? Aquest tema el senyor Luís de Guindos, i el govern de Mariano Rajoy, ho tenen clar. A partir d’ara els comptes de les comunitats autònomes estaran sota estricta observació i, tot sembla indicar, que en procés d’aprimar-se fins a extrems insospitats. Facin memòria. No era en Duran el que deia que eren igual socialistes i populars, Rubalcaba i Rajoy?
Després d’haver escalfat les eleccions amb la apetitosa pastanaga del anomenat “Pacte Fiscal”, després de treure’n rendiment electoral amb la famosa cartera de Duran; ara, Artur Mas, tenia un dilema a resoldre. Quin? : El de triar parella de ball parlamentaria. I es públic i notori que ha optat per les paraules i insinuacions de la senyora Camacho consistents, com es sabut, en combinar carantoines i estocades sense prendre mal del tot. Artur Mas desestima les ofertes del PSC, menysté les de Junqueras i abomina de les de Joan Herrera. Per la dansa pressupostaria s’ha deixat agafar i estrènyer per la cintura sense adonar-se’n que li marquen el ritme i el pas del bolero.
Si senyors, si. El nacionalisme convergent, alimentat darrerament en clau econòmica, haurà de retallar les seves aspiracions. Haurà de intentar explicar, a tort i a dret, perquè ha triat fer el camí amb els populars i no amb altres.
Es possible que algun del audaços nois del “pinyol” els hi passi pel cap organitzar alguna consulta intimidatòria envers el nou centralisme que s’albira a Madrid. Hauran de fer cua. Abans sindicats i moviments socials volen preguntar a la ciutadania per la política de retallades del govern català.
Soc de l’opinió que els socialistes catalans hem de fer costat als moviments socials i sindicats que ens criden a les mobilitzacions i la consulta ciutadana. Ho hem de fer sense recança, convençuts de que les receptes dels senyors Rajoy i Mas son coincidents, son les de les dretes sense pàtria humana i amb molts interessos econòmics.

LES AVENTURES DEL JOVE PUJOL

2012-01-02T17:45:00.003+01:00

Any nou cantarella vella, mètode antic, discurs gastat. L’Oriol Pujol torna a fer soroll intentant engrescar al personal al voltant d’un govern que avui ja és exemple, arreu, pels seus experiments amb retallades i ajustos socials. Ara diu que si el marianisme segueix “sense voler parlar del pacte fiscal” el govern prendrà mesures camí d’un tancament de caixes, o d’una consulta popular. Je, je... Tots sabem que el jove Pujol és un xic audaç i té el do d’engrescar-se a sí mateix. Fa pocs dies jugava a fer paral•lelisme entre els presidents Macià i Artur Mas. Alguns vàrem intuir, sota les lloances del jove Pujol a Mas, la idea de que l’actual president sigui el que ens marqui el camí de la Terra Promesa. Compte! Una terra promesa idíl•lica on no existeix la crisi, ni les pressions internacionals i on els mercats són bondadosos, patriotes i muts...
El bon Oriol insisteix en dir “no ens trobaran tirant la tovallola, si no al contrari”. Ai Deu meu senyor! Aquest xicot hauria de repassar la història del nostre país, especialment la succeïda en algun mes d’octubre. Companys seus de coalició, com el demòcrata cristià Vila d’Abadal, ho té molt més clar. Almenys no s’enganya a sí mateix ni intenta confondre al personal quan afirma que “això del pacte fiscal està mal plantejat”.
Any nou cantarella vella la dels de CiU. Si senyors. Puja el transport públic, l’aigua, la llum. S’eliminen prestacions socials i ens volen fer creure que això passa per uns calerons que no arriben d’on han d’arribar. Doncs no senyors. Catalunya ha de tenir un finançament just, cert però l’actual govern és el paradigma i el banc de proves on s’ha emmirallat la gent del PP per fer política retalladora a Espanya. Ara ens volen distreure amb acords de geometria variable, quan en realitat fan les polítiques del PP a la “catalana”. És a dir: retallades socials i sacrificis a dojo sense responsabilitat dels de casa i tota la culpa als de fora. No Oriol, no. Aquest no és el camí. Vàreu prometre i no compliu. Ara no s’hi val gemegar i centrifugar. Teniu, com a govern, responsabilitats. Pel bé del país caldrà ajudar, d’acord. Però, res d’aventures de laboratori que ni tu mateix et creus. En Vila d’Abadal sí, però tu, no.

PARA LOS QUE HABLAN TANTO DEL BURKA...

2011-12-26T19:25:00.003+01:00

Mi corazón acepta todas las creencias
Prado para las gacelas
Y convento para el monje
Templo para los ídolos
Kabila para el peregrino
Tablas de la Torah y libro del Corán
Profeso la religión del amor
Doquiera cabalguen sus monturas
Porque el amor es mi única religión y mi fe

Ibn al Arabi
siglo XII/XIII

DURAN LLEIDA, ALIAS "EL MAREAS"

2011-12-23T17:39:00.004+01:00

Tras las elecciones del 20 N, en algunos círculos periodísticos y políticos, a Josep Antoni Duran Lleida se le conoce con el alias de “El Mareas”. Dependiendo de la hora, y del día, el líder democristiano practica el agua alta y la mar de fondo a placer para regresar, a conveniencia, a una mar llana alejada de los arrecifes.
Este Duran del 2011 es tan versátil, y capaz de interpretar tantos papeles en la comedia de la política, que el personal comienza a mosquearse, a desconfiar. Tras votar contundentemente “No” a la investidura de Mariano Rajoy - ante los aspavientos de Alicia y sus nubes grises- tras sentirse ofendido y ninguneado, ahora regresa al océano de la política envolviéndose en el sobado manto de la “responsabilidad”, anunciando que “se abre a colaborar con Rajoy” sin renunciar a la zanahoria del pacto fiscal. ¡Increíble! Y no solo eso sino que –excusatio non petita accusatio manifesta- alardea de que no es ministro ya que nunca ha deseado serlo. Insinúa, altanero, que en el fondo de esos rumores andan sus enemigos políticos y los perversos humoristas del “Polonia”.
Duran Lleida, tras arremeter contra todos sus adversarios sin excepción, acusándoles de la triple “ i” (inconsistencia, incoherencia, inconsciencia..) se ha convertido en el apologeta número uno del nuevo gobierno marianista. Vaya, que sigue haciendo méritos ministeriales pensando que ante un eventual deterioro de la situación económica y política, y apelando a la necesidad de un gobierno de concentración, alguien pensara en él. Eso sí, habrá que correr un tupido, y estúpido, velo que permita al personal olvidar sus andanadas respecto a los gais, los obispos de la meseta, los agricultores andaluces y otras hierbas.
“El Mareas” va y viene a placer pero la espuma burbujeante de su oleaje ya no es blanca….lleva arena y fango en suspensión.

AIXÒ SI QUE ENS FA MÉS POBRES !

2011-12-20T13:53:00.007+01:00

Sovint es diu dels polítics, i dels seus partits, que parlen de coses alienes als veritables interessos del ciutadans, que el seu llenguatge és argòtic i confús. Sovint es diu que nomes es preocupen de la perpetuació dels seus espais de poder a esquenes dels problemes de la gent corrent, dels ciutadans.
Aquestes afirmacions tant severes envers els servidors públics sempre m’han semblat injustes, malgrat reconèixer que poden contenir un fons de veritat. Doncs be, ara i avui, les formacions polítiques progressistes –i d’entre elles el “nou PSC”- han de donar un pas al front, contundent i decidit, per frenar una mesura altament perjudicial per tota la ciutadania i, especialment, pels sectors més desprotegits de la nostra societat.
Les noves tarifes de transport públic esdevenen un atracament en tota regla a la butxaca dels més humils, dels que fan servir els transports col•lectius. La targeta T-10 puja per damunt del 12%, el bitllet simple un ferotge 37,9%, la T-50/30 un 10,4%....
On es la política de protecció del transport públic?
On son les mesures defensores del medi ambient i la nova mobilitat?
On son les polítiques socials de CiU? On les promeses del “socialdemòcrata” Xavier Trias?
On queda el IPC?
Xavier Trias no sols no lidera sino que es sotmet a les exigències més brutals de les retallades del Govern Mas. El transport públic és un dels drets fonamentals de moltes famílies afectades pels deutes i la crisi.
Ha arribat el moment en que les associacions ciutadanes, i els partits polítics i sindicats, confluïm en una mobilització general contra aquest tipo de mesures arbitraries que castiguen els sectors mes febles de la nostra societat .
Ha arribat el moment de fer soroll. Som-hi.

REFLEXIONES PARA NO EQUIVOCARSE DE NUEVO

2011-12-19T20:13:00.006+01:00

¿QUÉ PASARÁ CUANDO LOS SACRIFICIOS NO ACABEN CON LA CRISIS?

Reportaje a Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, edición española.
Ana Flores

“La mundialización financiera ha creado su propio Estado. Un poder sin sociedad. Este rol es ejercido por los mercados (…). Las sociedades realmente existentes son sociedades sin poder. Y todo esto no deja de agravarse”.

Esas palabras tienen 14 años. En diciembre de 1997, Le Monde Diplomatique publicaba el editorial del director de su versión en español, Ignacio Ramonet, Desarmad los mercados financieros. Una alerta que sería germen del movimiento Attac, hoy presente en 40 países, que lucha por la creación de una tasa a las transacciones financieras mundiales (inspirada en la Tasa Tobin) para ir echando “granos de arena” en el engranaje de la especulación.

14 años después, dos países del Viejo Continente han visto cómo sus gobiernos elegidos en las urnas eran sustituidos por unos gestores de quiebras mientras el resto atribuye al mercado decisiones y recortes. Podría decirse que Ramonet, que participó esta semana en el Foro Burgos organizado por Banca Cívica, acertó.

¿Se cae Europa?

Es un momento extremadamente delicado. Da la sensación de que no hay a la cabeza una generación política a la altura de la crisis apocalíptica que estamos viviendo. Y no nos hemos sorprendido lo suficiente de que, en los últimos meses, Alemania y Francia hayan asumido un poder que nadie les ha dado. Hemos leído: ‘Rajoy habla con Merkel'. ¿Lo primero que hace el vencedor de unas elecciones con un resultado abrumador es llamar al jefe? No estamos en un Estado federal. España no es Dakota ni Berlín, Washington. Pero manda Merkel con Sarkozy de coartada.

Hay quien dice que Merkel asume el liderazgo porque no hay otro poder fuerte .

Si Merkel es quien está pilotando la crisis, el resultado es muy malo. Grecia va cada vez peor. Su PIB es el 3% de la zona del euro. Cuando estalló la crisis, se podía haber solucionado con un pequeño esfuerzo económico. Ahora, la gangrena ha subido. Austria y Francia tienen triple A (máxima calificación en su deuda) y las atacan. No se sabe si el euro será capaz de resistir. A Portugal se le ha impuesto una cura de caballo, se le ha impuesto la recesión y como resultado, le acaban de volver a bajar el rating. Esto no funciona.

¿Tampoco para Alemania?

Los alemanes se van a despertar dentro de poco constatando que la mayoría de los países europeos no compran. Y que ellos no exportan.

¿Por qué no lo ven?

No están a la altura. Están aplicando recortes de manual a situaciones que no se corresponden. Están alentando a los mercados a seguir ejerciendo presión. Los mercados están desbocados porque durante años ha habido una desregulación que les dejó hacer lo que querían. Los políticos prometieron cambiarla en el G-20. Sarkozy prometió la tasa a las transacciones. Pero los mercados no quieren y no se adopta.

¿A qué nos enfrentamos?

Si seguimos así, la primera amenaza es que no estamos seguros de que el euro vaya a resistir. Nadie puede afirmar que seguirá siendo lo que es dentro de tres meses o de un año. Mucha gente apuesta por que desaparecerá o quedará restringido al área de influencia de Alemania.

¿Europa se ha convertido en la primera ficha de un nuevo dominó?

La crisis de la deuda europea puede tener incidencia a escala global. Muchos se han olvidado, entre ellos Alemania, de que la globalización es la articulación de todos los mercados. Si la zona euro entra en congelación por la austeridad, no se potenciará el consumo. Ya hay en Europa 23 millones de desempleados cinco millones en España y 80 millones de pobres, personas que no consumen. El mundo funciona con dos motores, dos grandes centros de consumo: EEUU y la Unión Europea, ambos amenazados por la recesión. Si se paran, China va a fabricar menos. De hecho, el ritmo de crecimiento chino ya ha bajado. Si China deja de importar, dejará de comprar también materias primas, los minerales que compra a Perú y Chile y los productos agrícolas que compra a Brasil y Argentina. Esos países dejarán de crecer. Y en 2013 o 2014 podemos encontrarnos con una recesión internacional.

¿Puede el mundo soportarlo?

La pregunta es, si la recesión se prolonga en Europa, hasta dónde soportarán las sociedades europeas la purga a la que se está sometiendo a la población. Cuánto va a crecer la extrema derecha, cuánto la protesta social. La historia no se detiene y esto es un golpe de Estado financiero. Los mercados han decidido tomar el poder. En Grecia e Italia, la evidencia es total. Se han colocado personas que han trabajado de uno u otro modo con Goldman Sachs, especialista en colocar a su gente en puestos de poder, pero ahora al frente de países.

¿Qué se puede hacer?

La sociedad debe reflexionar para seguir defendiendo que otras soluciones son posibles. Hay que volver a planteamientos keynesianos (estimular el crecimiento económico inyectando dinero público). No lo digo yo. Lo dicen (Paul) Krugman y (Joseph) Stiglitz. Hay que hacer políticas anticíclicas, encontrar soluciones para salir de la situación. Veo difícil que se adopten en el contexto actual pero, si los gobiernos no se deciden, vamos a la catástrofe. Quizás si Francia pierde la triple A, Alemania verá que se hunde la última barrera que los protege. Los eurobonos podrían ser una solución a la crisis de la deuda, pero por otro lado habría que prohibir los hedge funds (fondos de alto riesgo), implantar la tasa a las transacciones, no operar con bancos que utilicen paraísos fiscales. Quién lo va a hacer si no hay autoridad. El euro es la única moneda que no está respaldada por una autoridad política, no tiene Gobierno y los mercados se han dado cuenta, han visto que se podían enriquecer fácilmente.

¿Por qué arrasa la derecha en Europa si trae recortes aún mayores que los que se han visto?

Es posible que una parte de la sociedad, teniendo en cuenta que muchos medios de comunicación dominantes insisten en que la línea de la ortodoxia es la única, acepten la idea de los recortes. El pánico a que el euro desaparezca genera mucha disciplina. Se ha visto en Catalunya en estas elecciones. Una parte del electorado piensa que es o recortes o caos, y votan recortes. El problema es qué pasará cuando no pase nada. Cuando los sacrificios no hayan puesto fin a la situación de crisis. Esa es la preocupación.

¿Piden realmente los mercados ajustes y reformas, teniendo en cuenta que no funcionan?

Los mercados no saben lo que quieren. No hay un objetivo concreto. Buscan ganar dinero. Pero es posible que la especulación acabe por destruir el sistema.

Publicado en Público y en ATTAC

SOBRE COM SERVIR A CATALUNYA...

2011-12-18T16:53:00.002+01:00

CiU-PSC: miradetes de reüll

Diuen que Oriol Pujol seguirà la senda del seu pare camí de la Generalitat. Tot sembla indicar que la propera primavera CDC té previst alliberar Artur Mas de la Secretaria General del partit, per adjudicar-la al jove Pujol Ferrusola. Les conseqüències polítiques d’aquest relleu estan per veure, tant en el terreny de la política general com en el de les relacions amb els socis d’Unió Democràtica. Fins ara ha estat el PSC l’objecte d’anàlisi mediàtic i polític però, aviat PSOE i CDC viuran, en pròpia pell, la pressió dels interrogants a resoldre i les lluites pel poder.
PSC i CiU es miren mútuament de reüll intentant endevinar, ambdós, que en pensa l’un de l’altre. A la cloenda del XII Congrés socialista, les primeres paraules de Pere Navarro no adreçades a la seva parròquia varen anar destinades al president Mas:
-“Mà estesa a CiU si la crisi no recau sols en els de sempre...”.
Oriol Pujol, convidat de fila 0, va obrir els ulls com a plats. El portaveu convergent, el dia abans, demanava per la seva banda, al PSC que adjurés del tripartit i fes un acte de contrició al més pur estil dels que prodiga ERC. Per afegir: “Se surt del fons del forat servint a Catalunya”. Navarro, amb un somriure als llavis, semblà respondre en condicional:
-“Si la petició de Mas és sincera, parlem-ne”.
Així van les coses. CiU i PSC es tantegen mirant-se de reüll i creuant paraules carregades de possibilitats i bones voluntats, això sí, condicionats per terceres forces. L’esgrima verbal ha començat. Tothom diu que el país necessita grans acords polítics i, és cert, fora bo aconseguir-los. Però, que ningú intenti que l’oposició beneeixi i legitimi el discurs i alguna de les barbaritats antisocials que practica l’Executiu.

NOTA ADREÇADA A COMPANYS, AMICS I LECTORS

2011-12-18T01:33:00.005+01:00

Crec que no notareu la diferencia. A partir d’avui ja no soc membre de l’executiva del PSC. Altres companys i companys m’ han pres el relleu. Els hi desitjo molta sort i força perquè la situació ho requereix. Deia que sospito que no notareu la diferencia perquè aquest blog, i la meva acció política, lluny de reduir-se incrementaran la seva activitat. Això si , potser ara el meu roig podrà ser mes intens i les meves paraules un xic més crues i directes,si cal.
Formar part d’ un òrgan de direcció partidària es un gran repte personal, però sovint també et fa esclau d’una certa disciplina col•lectiva -acceptada de bon grat- i no exempta de contencions varies. Les opinions d’un membre de l’executiva del PSC son analitzades amb microscopi per molts d’ aquells que no ens estimen gaire i ens volen ferir. Aquesta circumstancia ha canviat, ja no hi es. Avui de nou, des de la militància de base, segueixo disposat a dir el que calgui tan dins com fora del PSC.
Després del XII Congrés Socialista comença una nova etapa que ens ha de dur a reconquerir presencia política i influencia social. Una nova etapa en la que, alguns, ens esforçarem perquè el pragmatisme i el culte a la gestió no ens esborrin del mapa ni del imaginari de la gent de progres. La fermesa i la defensa de les idees, que ens son pròpies, no estan renyides amb el pacte i el diàleg. Cert, però els socialistes no hem de pidolar a les portes d’una dreta que plora poruga per la crisi econòmica demanant auxili i comprensió.
Ajudar al país a sortir de l’atzucac es obligat i necessari, però contribuir a rentar les clavegueres dels que perdonen impostos als més rics esdevindria ajornar l’alternativa una eternitat i això no convé a la ciutadania.
Com deia al començament: a partir d’ ara més roig, i potser més clar, des de la llibertat.

¿ OPOSICIÓN O "COMPROMISO HISTORICO" ?

2011-12-15T17:19:00.004+01:00

Fue por allá los años setenta que Enrico Berlinguer, Secretario General del Partido Comunista Italiano, teorizo e impulso una propuesta política que tomo el nombre de “Compromesso Storico Italiano”. Aquella oferta política tenía, como objetivo central, conseguir la colaboración de las fuerzas políticas mayoritarias del parlamento italiano con la misión de fortalecer las instituciones democráticas. El peligro de las tentaciones totalitarias y el terrorismo, de derechas e izquierdas, estaban presentes en la vida cotidiana y en el imaginario colectivo del país transalpino. La idea del “compromiso histórico” aparece, por primera vez, en la revista “Rinascita” en artículos firmados por un Berlinguer traumatizado por el golpe de estado de Pinochet, en Chile, y la muerte de Salvador Allende. El dirigente comunista italiano llamaba a la puerta de los sectores más democráticos y progresistas de la Democracia Cristiana italiana. El principal objetivo de Berlinguer era avanzar hacia la constitución de una alianza tripartita, de amplias mayorías, integrada por comunistas, democristianos y socialistas. Enrico Berlinguer planteo su proyecto en uno de los mejores y más gloriosos momentos políticos del PCI; lo hizo tras contemplar como las urnas contenían más de un 34% de votos comunistas.
En España el PCE introdujo, a su manera, la moda italiana del “compromiso histórico” tratándolo como una variable de una estrategia de “concentración democrática”. La aventura española se saldó con un descalabro electoral del PCE, en 1982, que beneficio al Partido Socialista. La propuesta de los comunistas españoles de finales los setenta estaba concebida para intentar aislar a determinados sectores oligárquicos en unos momentos de crisis y ofensiva del capital sobre la clase trabajadora…
Quiero pensar que hoy, tras más de tres décadas, los que recuperan el viejo concepto de “compromiso histórico” para lanzarlo como una oferta, o como un objeto de debate, están planteando otra cosa. Sospecho que desean acercarse cariñosamente a los nuevos gestores del gobierno de la Generalitat. Y, aunque el nombre no hace la cosa, quizás convenga –puesto que estamos en pleno aquelarre congresual- señalar algunas inquietudes al respecto:
1ª Participar, compartir, justificar determinadas acciones de los gobiernos conservadores puede convertirse en una dificultad a la hora de iniciar el camino para emerger como alternativa política. La ciudadanía ha depositado en nuestros más directos adversarios la responsabilidad de gobernar y…es su turno. A nosotros, mientras tanto, nos corresponde establecer nuevas alianzas sociales y cívicas de matriz progresista.
2ª Aceptar pactos y compromisos de gobernabilidad supone desarrollar políticas sujetas a una correlación de fuerzas que no nos es favorable. Cuando se es minoritario la lógica imperante es la del mayoritario y esta, en la coyuntura actual, es ajena e incluso antitética a nuestras propuestas y planteamientos ideológicos. La gestión desprovista de fondo nos ha llevado a la invisibilidad, a la pérdida de autonomía política. Es preferible no reincidir en los errores.
3ªPara constituirse como alternativa de gobierno es imprescindible ofertar un proyecto amplio, genuino, creíble, respetable y que dé garantías de solvencia. El seguidismo destruye la singularidad; sin singularidad, basada en valores y objetivos, es imposible dibujar una alternativa solvente.
El XII congreso del PSC ha de trazar los grandes ejes y la naturaleza de lo que ha de ser el modelo de oposición, el modus operandi, del grupo socialista en el Parlamet de Catalunya. He leído, ya en un par de ocasiones, propuestas políticas de relación con el ejecutivo, que lidera Artur Mas. En ellas se sugiere un confuso “compromiso histórico” apelando a las serias dificultades económicas y sociales que vive el país. ¡Atención! Sin radicalismos de ningún tipo y conscientes de la necesidad de una política de contención del gasto y de lucha contra el déficit. Creo que los socialistas no podemos legitimar, ni consensuar, determinadas medidas de ajuste que recaen, sobre todo, en clases medias y trabajadoras. Las administraciones gobernadas por CiU han optado por rebajar impuestos a los pudientes, suprimir prestaciones a los débiles y necesitados para exigir sacrificios a los de siempre. Compartir esas políticas sería, no solo sinónimo de renuncia a defender lo que nos es propio, sino también la negación de nuestra obligación como oposición socialista y de izquierdas.

PERE NAVARRO I LA REPÚBLICA...

2011-12-13T18:24:00.003+01:00

Miro els teletips i em sorprenc. Apareix ressaltada una noticia com si fos la cosa més estranya del mon. Diu així: “Pere Navarro es declara republicà enfront a la monarquia.”. M’aturo un instant, miro el sostre, respiro fons i exclamo amb veu alta : Doncs que os pensàveu! Els socialistes de Sepharad sempre hem estat gent republicana. Els nostres avis varen defensar els governs legítims dels anys trenta enfront la coalició de falangistes, carlins i monàrquics. Alguns de nosaltres la llibertat i la democràcia en temps del franquisme i ara les institucions pactades constitucionalment. Però seguim essent republicans perquè tothom te dret a arribar -si el poble ho creu oportú- a les més altes instancies de la governabilitat d’un estat o país. Som, i hem estat sempre, republicans perquè la bondat i la saviesa no s’hereta de forma automàtica mitjançant vincles de sang o de cognom. Es cert que la monarquia espanyola ha ofert senyals inequívoques de tarannà democràtic. Es cert també que ha sabut navegar en aigües neutrals, durant els darrers anys, guanyant-se el respecte i la consideració dels demòcrates. D’acord. Potser per aquesta raó, i d’altres més profundes, avui ningú ha col•locat en primer terme, damunt la taula, un canvi en el vèrtex de la piràmide del l’estat. I què? Que ningú interpreti que aquesta circumstancia implica que s’ha renunciat a principis i creences. Res d’això! Pere Navarro ha fet el que un home d’esquerres socialista ha de fer: dir sincerament el que pensa i no adoptar una postura acomodatícia. Hem viscut massa temps presoners de les nostres pors fins l’extrem de desdibuixar-nos. Ara cal recuperar el nom de les coses, saber pronunciar-les i exigir-les amb oportunitat, mai de forma gratuïta o eixelebrada.

TRIAS RETALLA L' AIRE QUE RESPIREM

2011-12-11T17:42:00.004+01:00

Volen retallar l’alegria

A l’any 1938, en plena guerra civil, quan les bales de fusell encara viatjaven d’un cantó a l’altre del riu Ebre, Franco va fer publicar un decret per prohibir el carnaval. Durant els anys de la dictadura els balls de disfresses i altres activitats de caire lúdic i cultural varen mantenir encriptat l’esperit dels carnavals. Fou amb la recuperació de la democràcia que, a molts indrets de l’estat espanyol, tornà a ressorgir la festa fins convertir-se en un esdeveniment esperat i desitjat per milers de ciutadans i entitats culturals.
Diuen que l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Xavier Trias, vol eliminar la Rua central de la ciutat comtal. Em sembla un despropòsit digne d’una ment influïda per la “carcúndia” més carrinclona de la ciutat. La Rua de carnaval ha esdevingut, en poc temps, un acte multitudinari, creatiu i participatiu. Perquè la volen suprimir? No s’hi val a dir que cal descentralitzar per què els barris siguin els protagonistes de la festa. Això té trampa. Ambdues ubicacions de la Rua no són contradictòries si no mes aviat complementàries. Veiem: a Barcelona es celebra la cavalcada de Reis i a molts districtes també, sense problemes. Perquè no poden coexistir la Rua central i la dels districtes?
Sembla mentida que Xavier Trias, tan afeccionat que és a la brometa i a les bones paraules, hagi abandonat la idea i els propòsits de recuperar carrers com el Paral•lel. O és que ara que ja és alcalde ha deixat de veure aquesta avinguda com l’artèria festiva de la ciutat? I tot això sense parlar de l’important paper cohesionador que té una festa que agermana mons i cultures de totes les parts del planeta.
Trias s’equivoca i els regidors de l’oposició que callen i atorguen també. No sé qui li pot haver aconsellat la supressió de la Rua. És un error i l’excusa de l’austeritat aquí no val. En els temps que corren nomé ens falta que els convergents ara ens vulguin retallar l’alegria.

OBSERVACIONES COLATERALES PARA UN CONGRESO

2011-12-10T16:20:00.003+01:00

APUNTES PARA UN CONGRESO
A pocas horas de la celebración del 12º congreso de los socialistas catalanes no será el que firma este artículo quien escriba en estas páginas, qué hacer y hacia dónde ir. No, esa tarea lleva tiempo gestándose y discutiéndose en las ponencias, en las enmiendas de los delegados y las aportaciones de los que han decidido participar en el proceso congresual. A fin de cuentas serán los debates, y sus subsiguientes votaciones, las que van a marcar, a la nueva dirección del PSC, el camino a seguir. No obstante, y al hilo de lo publicado y oído recientemente, avanzar algunas puntualizaciones colaterales puede servir para que nadie se lleve a engaño, para que la confusión no prenda entre los votantes y simpatizantes de la opción socialista. Ahí van:
1ª Los congresos no son pródigos en soluciones inmediatas ni en curaciones milagrosas. Si alguien sueña con una fórmula magistral para “desfacer entuertos” y conseguir la mirada benevolente de las multitudes enojadas anda equivocado. La política actual se halla inmersa en una atmosfera irrespirable que precisa un cambio en profundidad. Ese cambio, en el caso de lograrse, no repercutirá automáticamente, de forma inmediata y positiva sobre la ciudadanía. El proceso promete ser lento, requiere su tiempo. Para recuperar un cierto nivel de credibilidad será necesario mucho trabajo constante, claridad en los proyectos, un lenguaje claro, entendible y basado en valores… Y mucha pedagogía.
2ª El etiquetaje oportunista (más catalanista, más izquierdista, más…) no es garantía, a los ojos del personal, de solvencia ni genera confianza añadida. Las angustias y problemas de los ciudadanos, en una crisis como la que nos aqueja, son de naturaleza más prosaica. Hemos podido comprobar como ante el tema –a mi parecer secundario– del famoso grupo parlamentario en Madrid, se puede transitar del rosa al amarillo en pocas semanas. Un congreso como el que se avecina no puede caer en un frívolo tacticismo cortoplacista.
3ª Varios son los precandidatos que optan a liderar una etapa nueva del socialismo catalán. Loable la pretensión. No estaría de más que todos, y cada uno de ellos, asumieran la parte equitativa que les corresponde de aciertos y errores, silencios y responsabilidades respecto a la situación actual. Todos los aspirantes son miembros de la dirección saliente y su ubicación en tan alto estamento no fue fruto del azar.
4ª Se precisa savia nueva. Evidente e indiscutible. Ahora bien, los ecologistas nos advierten de que las talas indiscriminadas y salvajes provocan desforestación y, tras ella, puede llegar un proceso de desertización irreversible. ¡Ojo al dato!
5ªLos deficientes resultados electorales obtenidos por el socialismo catalán en las últimas elecciones ha provocado que muchas críticas y observaciones, en estado latente durante largo tiempo, hayan salido a la superficie. Algunas de las exigencias que hoy enarbolan los grupos críticos del PSC ya existían a medianos de los años noventa. La nueva dirección, que surja del 12º congreso, debe tomar buena nota de esas demandas. A saber: Tomar conciencia de que la sociedad ha cambiado; que las clases sociales respiran distinto y que las nuevas tecnologías impulsan otro tipo de comunicación y relación entre las personas. Los ciudadanos quieren más democracia, más participación y transparencia. Los partidos tienen el reto, ante sí, de abrirse a esas nuevas necesidades. Los valores dan sentido a la política y estos han de volver a ella por encima del pragmatismo de la gestión y la dictadura de lo políticamente correcto. Y, por ultimo: Un sentimiento de rebeldía inconformista palpita en la sociedad. El congreso de los socialistas debe prestar atención a ese fenómeno, genéticamente no le es ajeno.

CARTA ANONIMA DE UNO QUE QUIERE HACERNOS PENSAR

2011-12-06T20:48:00.004+01:00

El golpe de estado de Goldman Sachs a Grecia e Italia

La situación político-económica en Europa es ya insostenible. Asistimos impasibles al traspaso de poderes en Italia y Grecia. Los medios de comunicación pasan de puntillas sobre el fondo del asunto, e independientemente de la antipatía que sus dirigentes despertaban en amplios sectores de la población, en la práctica este cambio supone reemplazar a los "democráticamente" elegidos por otros, los llamados "technócratas", que ni fueron elegidos por el pueblo, ni les resultan siquiera familiares.
Si el sistema democrático actual se hallaba ya de por sí en un estado deplorable, y a pesar de que se haga alarde de que todas las garantías parlamentarias han sido respetadas, esto constituye técnicamente un golpe de estado encubierto en el que los beneficiarios son los mercados y sus estrategias especulativas salvajes. Lo desgrano, para que quede claro:
¿Sabéis quienes son Lucas Papademos (actual dirigente Griego tras la dimisión de Papandreu) y Mariano Monti (ahora al frente del gobierno italiano)?
¿Sabéis quién es Mario Draghi (actual presidente del Banco Central Europeo)?
¿Sabéis lo que es Goldman Sachs?
Os lo explico:
Goldman Sachs: es uno de los mayores bancos de inversión mundial y co-responsable directo, junto otras entidades como la agencia de calificación Moody's, de la crisis actual, y uno de sus mayores benficiarios. Sólo a modo de pincelada, en 2007 ganaron 4 mil millones de dólares en operaciones que desembocaron en el desastre actual. ¿Cómo lo hicieron? Animaron a los inversores a invertir en productos sub-prime que sabían que era productos basura, y al mismo tiempo se dedicaron a "apostar" en bolsa por el fracaso de los mismos. Eso es solo la punta del iceberg, y está muy documentado, podéis investigarlo. Mientras leéis este e-mail se están forrando a base de especulación sobre las deudas soberanas.
Papademos: Actual primer ministro griego, tras la dimisión Papandreu. No elegido por el pueblo.
- Ex-gobernador del Banco de la Reserva Federal de Boston entre 1993 y 1994.
- Vicepresidente del Banco Central Europeo de 2002 a 2010.
- Miembro de la Comisión Trilateral desde 1998, fundada por Rockefeller, lobby neo-liberal (se dedican a comprar políticos a cambio de sobornarles).
- Ex-Gobernador del Banco de Central Grecia entre 1994 y 2002. Falseó las cuentas de déficit público del país con la ayuda activa de Goldman Sachs, lo que condujo en gran parte a la actual crisis que sufre el país.
Mariano Monti: Actual primer ministro de Italia tras la dimisión de Berlusconi. No elegido por el pueblo.
- Ex director europeo de la Comisión Trilateral antes mencionada.
- Ex-miembro del equipo directivo del grupo Bilderberg.
- Asesor de Goldman Sachs durante el periodo en que ésta ayudó a ocultar el déficit del gobierno griego.
Mario Draghi: Actual presidente del Banco Central Europeo en sustitución de Jean-Claude Trichet.
- Ex-director ejecutivo de del Banco Munidal entre 1985 y 1990.
- Vicepresidente por Europa de Goldman Sachs entre 2002 y 2006, periodo en que se realizó el falseo antes mencionado.
Bien, qué casualidad, todos de la mano de Goldman Sachs. Los que crearon la crisis se presentan ahora como la única opción viable para salir de la misma, en lo que la prensa estadounidense está empezando a llamar
"El gobierno de Goldman Sachs en Europa".
Se tiende a querer hacernos pensar que la crisis ha sido una especie de resbalón, pero la realidad apunta a que detrás de ella hay una voluntad perfectamente orquestada de hacerse con el poder directo en nuestro continente, en una maniobra sin precedentes en la Europa del siglo XXI. La estrategia de los grandes bancos de inversión y agencias de calificación, es una variante de otras llevadas a cabo anteriormente en otros continentes, se viene desarrollando desde el inicio de la crisis y desde mi punto de vista está siendo la siguiente:
1. Hundimos a los países mediante la especulación en bolsa/mercado. Los volvemos locos de miedo a lo que dirán los mercados, que nosotros controlamos, cada día.
2. Los obligamos a recurrir a préstamos para mantenerlos en Status Quo, o "salvarlos". Estos préstamos están estrictamente calculados para que los países no los puedan pagar, como es el caso de Grecia que no podría haber cubierto su deuda, ni aunque su gobierno vendiera el país entero, y no es ninguna metáfora, es matemática.
3. Exigimos recortes sociales y privatizaciones en detrimento de los ciudadanos, bajo la amenaza de que si los gobiernos no los llevan a cabo, los inversores se retirarán por miedo a no poder recuperar el dinero invertido en la deuda de esos países y demás inversiones.
4. Se crea un altísimo nivel de descontento social, propicio para que el pueblo, ya sonado, accepte cualquier cosa con tal de salir de la situación.
5. Colocamos a nuestros hombres donde mejor convenga.

Si os parece ciencia ficción, informaos: este tipo de estrategias están perfectamente documentadas y se han venido utilizando con distintas variantes a lo largo el siglo XX y XXI en otros países, notablemente en latinoamérica por parte de los EEUU cuando se dedicaban, y se siguen dedicando en la medida que pueden, a asfixiar económicamente mediante la deuda exterior por ejemplo a países de América Central, para crear descontento social y aprovecharlo para colocar a dirigentes afines a sus intereses.
Ahora esto está pasando en Europa, y ya no es que lo haga EEUU, sino que lo hace la industria financiera internacional. Y lo que está ocurriendo bajo la mirada impotente y/o cómplice de nuestros gobiernos es
el mayor robo jamás realizado en la historia de la humanidad y a escala planetaria, son golpes de estado, y violaciones flagrantes de la soberanía de los estados y sus pueblos.
Es muy fácil informaros en Internet. Decídselo a vuestros amigos, pasad el e-mail a cualquiera que pueda estar interesado, yo que sé. Se nos están comiendo vivos... La gente tiene que saberlo.

SOBRE EL CONGRÉS DEL PSC.....

2011-12-04T18:29:00.003+01:00

PSC SOTA LA LUPA

Falten pocs dies pel Congrés del PSC i els socialistes catalans són objecte d’extrema atenció. Els seus moviments analitzats i les declaracions, o articles, dels candidats a la Primera Secretaria esmicolats a la recerca d’un titular, o d’una pista que permeti endevinar futurs. Qualsevol detall serveix per elaborar supòsits, malgrat que després aquests esdevinguin erronis o imperfectes. Sí, hi ha molta gent pendent del PSC. Gent que no són precisament del que s’ha donat en anomenar “la família socialista”. Pendents estan els enemics més recalcitrants esperant veure’l desfer-se en un cafè bullint com una esquifida sacarina. Atents estan també uns altres que el volen viu i actiu però, ferit, feble i disminuït. Aquests darrers sovint també han desitjat la desaparició dels socialistes catalans però enguany no els convé que, en aquest bosc de les feres polítiques, només habitin les bèsties de blau. També observen la situació els afamats que, al voltant de la taula gran, sempre han menjat de prestat. Ara són a l’aguait per comprovar si cau un tall gros que no exigeixi retorn.
Sí, hi ha un munt de gent encuriosida en la sala d’espera desitjant desenllaços dispars. I dins del PSC? També una mica de tot: nois de centre esquerra amb lògiques de dretes i gent molt d’esquerres intentant recomposar el mirall trencat. També molts, dins i fora del PSC, desitjosos de recuperar la musculatura perduda , l’atractiu dels vells valors inspirats en el socialisme, la llibertat o un model federal per a Catalunya, Espanya i Europa.
Enguany s’ha celebrat el XXX aniversari de la constitució, a Catalunya, d’Esquerra Socialista de Catalunya (ESC), corrent d’esquerres del socialisme ibèric. Unes jornades de debat han aconseguit aplegar, en una mateixa taula, gairebé totes les sensibilitats que volen dir la seva en el XII Congrés del PSC. Totes les veus actuants han estat tan crítiques com constructives. L’ambient, el denominador comú, engrescador. Citaré telegràficament algunes de les conclusions: Som en un món nou on les tecnologies ens faran actuar, parlar i comunicar d’una altra manera. Cal democratitzar la vida política donant sentit al debat i al combat per les idees i els valors. Cal canviar els vells mètodes de treball i permetre que l’alè més fresc i positiu que emergeix de la societat entri a la política... Cal, sobretot, que la gent progressista i d’esquerres treballi arreu amb l’objectiu comú de barrar el pas als poderosos i defensar als febles per tal de garantir les llibertats conquerides que ara ens volen esquilmar. Però ,es clar, a molta gent de la sala d’espera aquestes darreres línies no els hi interessen.

DE VALENTI ALMIRALL A MONTEBOURG...

2011-11-29T17:10:00.003+01:00

PER UNA NOVA ESQUERRA

El XII congres del PSC ja és aquí i ,fins ara, la principal noticia que ha transmès a la ciutadania, amb ressò en els mitjans de comunicació, ha estat la travessa per esbrinar qui serà el primer secretari que substitueix a José Montilla. Qui formarà part del nou nucli dirigent? No obstant, i en honor a la veritat, cal dir que Miquel Iceta s’ha esforçat –més que altres- en fer un diagnòstic acurat de la situació del socialisme català. Ha explicat i avançat propostes en una direcció unitària per tal de redefinir mètodes de treball i triar futurs candidats mitjançant unes eleccions primàries obertes a tothom. Aquesta actitud constructiva l’honora . No és menys cert que els altres candidats que han aflorat fins ara han fet intenses “tournée” per tot el territori explicant les seves idees i virtuts directives. Però, malgrat tot, el missatge tramès, per uns i altres, a la societat del país continua essent difús, inconcret i confús. El ciutadà troba “más de lo mismo”.Això si, adobat amb més o menys pebre vermell, condimentant amb espècies diferencials respecte el PSOE o introduint l’ enganyós debat del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Hi ha , fins i tot , qui només està preocupat – sense ubicar-ho espacialment- en ocupar un discutit i suposat “centre “polític.
Modestament crec que la majoria dels ciutadans ,que algun cop han dipositat la confiança en els socialistes, els interessa molt poc aquestes qüestions. Més aviat penso que tanta subtilesa els confon. Sospito que la seva pregunta és molt més directa, simple i concreta. A saber:
-Pensa el PSC exercir decididament de partit d’esquerres, o no?
En cas afirmatiu això voldria dir recuperar, com a eix central de la seva política, la defensa decidida i constant de les queixes del carrer, dels febles. Atur, rebuig als excessos de la banca i els mercats, per la transparència, contra les injustícies socials. Això vol dir també recuperar el joc democràtic en el sentit més ampli del tema situant la política per sobre els dictats dels mercats i els especuladors. Treballar i lluitar per un sistema que generi benestar per la majoria dels ciutadans. Fer pagar als que més tenen. Confeccionar una proposta política que sancioni les deslocalitzacions d’ empreses. Combatre el discurs neoliberal impulsant mesures de proteccionisme ecològic i de control estatal del sistema financer...
La crisi econòmica ha ferit de mort les receptes de la socialdemocràcia europea. Avui està en qüestió la seva capacitat per fer front a l’ ofensiva conservadora i a la crisi. El ciutadà, el treballador, les classes mitjanes esperen del socialisme democràtic fidelitat als seus postulats i no justificacions benvolents i compassives envers els que propugnen privatitzacions a dojo i retallades a l’ engròs. Molts progressistes volen saber si la nostra principal preocupació és la del carrer o be la dels passadissos de la gestió administrativa. Crec modestament que en aquest XII congrés els socialistes catalans hauríem d’ interioritzar molt més les noves aportacions de l'esquerra francesa - per exemple- d’ Arnaud Montebourg que les velles, conegudes i discutides divagacions del segle XIX entorn a qui som i d’ on venim.

TV3 i CATRÀDIO.....LA COSA VE DE LLUNY---

2011-11-27T12:16:00.003+01:00

SOBRE LA TELE I RÀDIO PÚBLIQUES

Es veia venir, amb retallades i sense, l’ intent de cop d’estat a la CCMA. La cobdícia d’uns i els projectes d’altres han sortit a la llum aprofitant la famosa crisi. La coartada és perfecta perquè s’ha instal•lat entre la ciutadania, i les diferents forces polítiques, la convicció de que cal estrenye's el cinturo fins l’asfixia. Però la cosa ve de lluny, ve dels temps de bonança on encara corrien els calerons. La cantarella contra els mitjans públics de comunicació ja era difosa amb profusió i les maniobres per debilitar el seu camí legislatiu i professional envers majors nivells de pluralitat també. Sovint hem criticat aspectes del funcionament de la Corpo, les seves entrevistes, les presències excessives d’alguns i les absències d’altres. Sovint, també ens hem exclamat de continguts, paraules i editorials. Sí. I què? Això és el que correspon fer dins una lògica democràtica en la que cadascú té el seu paper assignat. Però, dit això, mai hem posat en qüestió la funció de servei públic que han de tenir els mitjans de comunicació que depenen de la CCMA.
Som conscients de que la crisi accelera la guerra pel repartiment del pastís. Som conscients també del paper complementari que alguns mitjans privats presten amb l’important tasca de normalització cultural i lingüística que el país precisa. Gràcies per tot. Però, també sabem que seria un error, de conseqüències greus, debilitar la columna vertebral del sistema públic audiovisual.
No és hora de fer demagògia. Som conscients de que el Govern ha de complir tot un seguit de requisits per fer quadrar els comptes i que cal ajudar-lo. D’acord. Ho farem en la mesura de les nostres possibilitats però, el Govern també sap que tenia, i té, instruments per fer més lleus les retallades i no els vol emprar.
Defensem TV3 i CAT Ràdio com a mitjans de comunicació públics de qualitat al servei del país lluny de les missions messiàniques que alguns els han volgut adjudicar al llarg dels anys. Els serveis públics han de treballar a disposició de tots els ciutadans del país, independentment de les seves opcions polítiques o religioses. Els seus dirigents també. He criticat més d’un cop a la senyora Mònica Terribas. I ho tornaré a fer si és necessari però, dit això, també he de dir que no és acceptable el linxament mediàtic –en superfície i soterrani- que pateix per haver defensat el que creia.
En els temps que corren necessitem més que mai informació confeccionada amb criteris professionals, veraç i desgovernamentalitzada. Necessitem també un govern que a l’hora de la veritat, quan parlem d’economia prioritzi el que està al servei de tots.

EN DEFENSA DE LA RÀDIO I TELE PÚBLIQUES

2011-11-25T16:26:00.003+01:00

NOTA DE PREMSA PSC

Grup Parlamentari Socialista recorda al Govern que “la CCMA és quelcom més que un negoci”

El portaveu del Grup Parlamentari Socialista a la comissió de control de la CCMA ha afirmat avui, després que el portaveu del Govern ha anunciat una retallada pressupostària de la Corporació, que “trobarà el nostre suport per fer que això sigui el que ha de ser” però que “la pràctica costa calerons i vostè sap que la CCMA és quelcom més que un negoci. Ens ha de demostrar a la pràctica que s’ho creu, que no és un simple ajustament de qüestions pressupostàries”.

Joan Ferran ha apel·lat al “consens” en “una cosa que és tan nostra”. “Estem d’acord en defensar-ho, però no han començat amb bon peu a fer-ho, perquè si portàvem 10 anys creant l’arquitectura del panorama audiovisual català, no entenem perquè presenten unes modificacions unilaterals i trenquen una dinàmica positiva”, ha indicat.

“Miri el balanç. Les audiències, la feina ben feta, els ajustaments de sous..., és per estar orgullosos. Aquest i tot els governs haurien d’estar orgullosos. El procés de normalització, la tasca dels professionals. Tot això val diners. Estem d’acord amb què es gasti menys, però si també vol complir aquests objectius, ho haurà de dotar econòmicament”, ha explicat el diputat socialista.

Segons Ferran, Homs “ens parla de col·laborar amb la privada” però li ha recordat que “aquests dies corre que una privada s’ha endut dos milions d’euros que es podria haver endut la pública”. “Ens hem d’ajustar, però a nivell general el seu Govern fa una política impositiva que té conseqüències, com a la sanitat, i les demagògies són d’anada i tornada”, ha dit Ferran, per qui “haurem d’actuar de manera conseqüent, pujant impostos com el de Successions o no donant subvencions a la competència, la nostra obligació és defensar allò que és públic”.

“Li demano que, vist el que hem vist al Parlament amb pactes amb el PP, hi ha una altra contradicció: estan negociant amb les persones que estan negant l’àmbit. Anem en compte, perquè estem tocant uns ressorts perillosos des del punt de vista econòmic, del consens i del país. La CCMA és un element bàsic del servei públic i té un valor social afegit”, ha conclòs.

COMPANYS I AMICS : SENSE TREVA !

2011-11-21T13:42:00.002+01:00

QUÈ FER?

Si, hem perdut. Hem perdut a Espanya i a Catalunya també. CiU ens ha passat al davant i els populars creixen, però poquet. Els vots del mal humor, en blanc, nuls, frikis i altres espècimens també han tingut el seu espai en aquesta comtessa electoral. Molts amics nostres s’han abstingut. Hem cedit vots a tort i a dret, a totes bandes. D’acord. Ara cal reaccionar i entendre el que passa per trobar solucions.
Soc dels que creu que els mals resultats electorals no son atribuïbles a un sol factor. Una excusa fàcil es la de dir que tothom que governa a Europa te problemes per repetir al govern. No ho diré. No crec que la culpa la tinguin ni els candidats ni les campanyes. En l’ anàlisis política el reduccionisme es un pecat, i si aquest reduccionisme és interessat, esdevé una mesquinesa. La causa única no existeix , els cicles electorals son un fet on la intensitat del desgast accelera o retarda el desenllaç. Fa tres anys vàrem atreure a votants que enguany han marxat, ho s’han quedat a casa...i hem perdut. Cert.
I ara què?
Abans que res caldrà fer un diagnòstic encertat del que ha succeït. Aquest diagnòstic no es pot dur a terme en calent. Urgeix? Em direu. Si, sens dubte, però sovint les decisions precipitades l’únic que aconsegueixen es fer-nos acumular errors. El remei als nostres mals, la teràpia a seguir, ha de sortir de nosaltres mateixos, sense ingerències externes. O es que no heu observat com alguns ja ens intenten condicionar des de les seves potents plataformes mediàtiques?
Les mesures que cal prendre segurament seran de gran abast. Poden exigir, de molts de nosaltres, sacrificis o esforços complementaris. Ho sabem, com també sabem que formem part d’una corrent política socialista internacional i d’esquerres que ha viscut vicissituds de tot tipus al llarg de la historia i sempre, sempre, s’ha reorganitzat i recuperat. Ara toca de nou reconstruir i refer. En tota reconstrucció es barreja allò que es útil del passat amb els nous materials necessaris cara al futur.
Som-hi doncs. Sense admetre ingerències, tranquils, amb noblesa i ànim constructiu.
Volem seguir al servei dels nostres ideals fundacionals camí d’una societat més justa i lliure. Ho farem malgrat les ensopegades.

LA LUCHA CONTINUA HASTA....¡LA VICTORIA SIEMPRE !

2011-11-18T09:15:00.003+01:00

¡ A la pelea! Hoy, mañana ,siempre…

Voces y más voces. La música envuelve el ambiente. Las banderas agitan el aire. Las pantallas centellean desprendiendo imágenes de luz glauca. Todo se agita. Las cámaras persiguen a trompicones los pasos y el gesto de los actuantes. Buscan el guiño, la anécdota, el punto diferencial que permita dar exclusividad.
Sube Carmen con decisión pisando fuerte, mirando al tendido. Camisa roja y verbo caliente, inteligente, encendido. Cuerpo esbelto, tejanos, zapatos de tacón. Perfecto sincretismo entre la modernidad y el color emblemático de los oprimidos.
Y clama así:
--- ¡Hay que detener el tsunami de la derecha!
El público aplaude, grita y corea contra Aguirre, el Marianismo y la derechona celtibérica. También contra la homofobia del “perfecto” Duran; contra la mano cruel que mueve los hilos cercenadores del estado del bienestar…
Y en eso sube a la tarima Alfredo para fundirse en un abrazo fraternal, de lucha y camaradería, con Carmen. Cuerpo delgado de corredor de fondo, corbata discreta. Barba. Mueve las manos como solo él sabe hacerlo. Desgrana convicciones y argumentos, uno a uno. Pincha el globo del programa de los adversarios y el aire deviene fétido, cargado de metralla recortadora de derechos y libertades. Suelta la americana, se arremanga. Habla de uñas y dientes. Llama a la pelea frontal y decidida para defender la casa que algunos quieren parcelar y vender al mejor postor amigo.
Y dice:
--¡A la pelea! ¡Por nuestros valores!
El público está ahí, aplaude entregado. Sabe que la lucha es y será dura; que no es cosa de dos días, que va para largo.
Acaba la fiesta. En el ambiente hay algo más que música, focos y serpentinas multicolores. Hay algo más que una consigna coyuntural. Flota un grito imperecedero:
¡A la pelea! Sí, pero también:
¡Hasta la victoria siempre!

PARA DURAN LLEIDA , ALBIOL, ANGLADA Y SIMILARES.

2011-11-15T12:33:00.005+01:00

Llueve. Hora punta. El 41 va abarrotado. La gente sube y baja en idéntica proporción. Ni un asiento libre, todo ocupado. Unos niños hablan a gritos, otros navegan con infernales maquinitas de última generación. Calor, agobio, claustrofobia… todas las sensaciones son posibles en ese autobús que cruza la ciudad. La línea tiene el origen cerca del mar, en una playa en otra época ensangrentada y sucia. Serpentea por el pavimento hasta recalar allí donde la ciudad se vuelve pudiente y acomodada. Muchachas orientales de pelo negro y lacio contemplan somnolientas, tras los cristales, el ir y venir de los viandantes. Allá arriba, al final del trayecto, las esperan para lavar y planchar, para pasear pacientemente ancianos.
Se oye una voz que habla por teléfono móvil ignorando la intimidad propia y la molestia ajena. Una mujer de tez morena cubre su cabeza con un lindo pañuelo de tonos anaranjados. El semáforo rojo manda y el conductor obedece deteniendo el vehículo junto al paso de los peatones. La ausencia de trepidación permite oír una voz que exclama con acritud:
--Los de aquí de pie y la Mustafá sentada bien repanchingada.
El comentario surge de lo más profundo de una garganta de señora madura. Mujer del país corriente y moliente, de cabello rubio teñido y piel cuidada, zapatitos de tacón. Viste sin ostentación, luce cadenita de Tous en la pechera y reloj de pulsera chapado en oro de pocos quilates. Una matrona asiente mientras esboza una sonrisa de complicidad. Otros, y otras, desvían la mirada hacia la calle intentando huir de la violencia del momento. Todos callan. Movida por un resorte automático la mujer del pañuelo de tonos anaranjados solicita parada. El bus se detiene y baja. Pisa la calle mojada. De sus ojos color miel nace una lágrima.

NO PERDAMOS EL TIEMPO: RUBALCABA O RAJOY ...

2011-11-13T18:41:00.005+01:00

RES ÉS IGUAL
Senyores i senyors: Rien ne va plus. Hem arribat a l’equador de la campanya electoral i les enquestes diuen el que diuen, més enllà dels esforços d’última hora d’uns i altres. Comença el compte enrere per esgarrapar aquells vots indecisos que poden matissar la lectura i la foto final dels resultats. Hem vist i escoltat debats bons i no tan bons. Hem llegit díptics, fulletons i programes. Hem mirat amb curiositat –això sí, un sol cop- els anuncis gratuïts de publicitat electoral oferts a totes les televisions del país. Aquests darrers dies també hem pogut comprovar com les astracanades, i sortides de to, s’han multiplicat fins a l’extrem de fer empipar com a mones als adversaris. Un apel•la sense vergonya a la “dignitat nacional” i la cartera, mentre un altre li retreu que allò que és indigne són les retallades sanitàries. Un tercer vol esborrar del mapa totes les monarquies “amenaçadores i corruptes” al temps que, una mena de Robin Hood tintat de verd indignat, surt del bosc queixant-se dels esbarzers i les ortigues capitalistes. Per reblar el clau un grapadet de frikis gosa exhibir-se, en un partit de futbol televisat, tapats amb burkas de colors llampants... Uf! Les enquestes diuen el que diuen però, convé no oblidar, a l’ hora de la veritat, que no serà igual un resultat que un altre, que Rubalcaba i Rajoy no són ni representen el mateix. Ni física, ni psíquica, ni políticament són el mateix... Ja ho veuran. Que no ens perdi l’estètica.

EL SUEÑO DE DURAN, LA CRUZ DE CiU....

2011-11-09T19:03:00.005+01:00

Una periodista me cuenta que Duran i Lleida va a batir el record Guiness de notas de prensa, propuestas y “boutades” proferidas en periodo de campaña electoral. Obispos y arzobispos, gais, hijos de inmigrantes, gobiernos de concentración, pactos fiscales, agricultores andaluces y mil excusas más han formado parte del espasmódico recital de declaraciones con el que nos ha obsequiado el encorbatado hombre de los lobbies y amigo de la nobleza. Este Duran está nerviosillo. Lo sabemos. Ha desafinado últimamente tanto con la bateria que su valoración, como político, ya está por debajo de la deuda griega y le duele en el ego. Sus activos son tóxicos y sus correligionarios lo saben. Pero no ceja en su empeño de salir a toda costa a decir la suya. Ayer arremetió contra Carmen Chacón mientras hoy, tras una nueva superposición/confusión entre partido y gobierno en la Cámara de Comercio, ha reclamado aeropuertos fuera de la tutela del Estado. Ya discutiremos ese aspecto de aquí a dos meses, no se preocupen…Veremos que dice entonces.
Siguiendo la propuesta de “destutelar” cosas del señor Duran Lleida se abre la posibilidad, por ejemplo, de que los ciudadanos de Catalunya pidamos que le retiren a Boi Ruiz la tutela de los centros de salud y hospitales que dan servicio a los catalanes. Es del todo evidente que no hace un buen uso de ellos. Idéntica petición podríamos dirigir al inefable conseller Mena por sus desaguisados en las políticas de empleo. También podríamos desarmar a Felip Puig, no vaya a tirarse al monte con López Tena si no llega el fondo de compensación, etc. Paciencia. Les vaticino que mañana seguirá el festival Duran Lleida con volumen y amplificador a tope. Es más, si la cosa sigue fea los de CiU esconderán a Oriol, Homs y cia. Sacarán a pasear consigna de la mano del patriarca Pujol apelando a sentimientos de pertenencia – ¡ojo! no de clase sino identitarios- criticando a San Jacobo y jacobinos….¿Y Duran? Anhelante, soñará con un gobierno de concentración nacional con muuuuchooos ministerios.

DURAN LLEIDA ESTÀ NERVIÓS

2011-11-06T15:29:00.003+01:00

Les penitències de Duran

Està habituat a fer-ho. En Josep Antoni Duran i Lleida parla, peca, insulta i menteix per després, amb una patxoca que fa mal, demanar perdó i tornar a començar. El darrer exemple d’aquest modus operandi l’hem observat amb la seva recent trobada amb les Casas Regionales. Allí, amb fredor de cirurgià sense quiròfan retallat, ha volgut extirpar el mal humor dels assistents dient-los que allò del PER i del bar no anava amb ells, sinó amb els socialistes. Però, amics meus, això dels copets al pit i del penediment ja està molt vist. Tots sabeu el que pensa Duran Lleida dels fills dels immigrants, dels gais i dels treballadors... Duran està nerviós. Sota els quilos de maquillatge amb els que s’envernissa el rostre abans de sortir a predicar, trobem una pell ultrafina. Tan fina que no suporta –com li ha passat a Tortosa- ni la presència de quatre manifestants, a la porta del seu acte de campanya, lluint una pancarteta que deia “Prou retallades”. Però, no pateixin, això també ho corregirà. Demà, per penitència imposada per la seva cap de campanya, tornarà a donar-se un parell de copets al pit demanant disculpes.
Ara bé, el que ja veig més complicat és que els seus assessors aconsegueixin que demani excuses al col•lectiu gai. S’imaginen vostès a en Duran Lleida passejant-se pel Gai Eixample negant el que ha dit sobre els matrimonis homosexuals i les “teràpies reparadores”? La veritat és que no el veig fent recuperació de vot gai prenent una copa al Dietrich. Massa penitència aquesta per al Duran més bocamoll que hem vist mai.

BOI , DURAN I L' HOMOFÒBIA.....

2011-11-02T16:15:00.006+01:00

PREGUNTA

Les direccions dels grups parlamentaris acostumen a decidir les intervencions dels seus diputats en funció dels temes d’actualitat, o de conveniència política. Avui tenia preparada una pregunta adreçada al conseller Boi Ruiz i no ha estat possible la seva substanciació en el ple del parlament català. He decidit penjar-la en el blog malgrat ser conscient de que no rebrà resposta del govern. Deia així:
---Senyor conseller, volem conèixer la seva opinió sobre declaracions i comentaris reiterats d’ una de les persones que assisteix a les reunions del govern al que vostè pertany- ens referim, òbviament, al president de la representació de la Generalitat en la comissió bilateral estat-generalitat, senyor Duran Lleida.
El senyor Duran diu que cal facilitar les “teràpies reparatives” a les persones homosexuals que ho sol•licitin. Volem saber ,senyor conseller, què en pensa vostè al respecte.
Te algun pla específic en cartera?
Te previstes retallades?
No li estranyi que preguntem això senyor Boi Ruiz. El govern al que vostè pertany es va donar molta pressa en complir els desitjos del senyor Duran quan va demanar la modificació de determinats impostos dient que obeïa al seu programa electoral.
Doncs be, el programa de CiU també diu en el seu punt 377, el següent:
Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar.
Si-us-plau senyor conseller expliqui’ns com funciona això.
Encara no ha començat la campanya electoral i Duran Lleida, en nom del seu partit ja ha fet enrabiar a mig mon. Bisbes, gais, fills de immigrants, treballadors del camp, andalusos...
El seu candidat diu que parla clar, que ell no fa populisme...nosaltres pensem que vol passar el rasclet per les franges de vot que es disputa amb el PP. Ep! Legítim tot això.
Segurament no son les enquestes del CEO les que inquieten al senyor Duran sinó totes les altres. Però el que diu te un preu polític i moral. Probablement la valoració del senyor Duran necessita el suport de la banca alemanya..
Estic segur que les recents declaracions del senyor Duran no li fan gens de gracia al president Mas. Vostè, senyor Boi Ruiz, esta d’acord amb l’homofòbia , classisme i sectarisme que gasta en campanya el fins fa poc polític més valorat?

DURAN ES CREMA.... ES CREMA DURAN....

2011-10-30T20:17:00.004+01:00

DURAN SOROLL I FUM

Mentre un parell de milers de manifestants recorrien l’Avinguda de la Generalitat de Tortosa protestant per les retallades sanitàries, un Duran i Lleida embogit disparava perdigonades a tort i a dret. El candidat convergent ja no sap a on ha d’apuntar per fer soroll. De bon matí Duran posava en el punt de mira a ERC dient que les propostes electorals dels independentistes són estèrils, que no passen de ser tristos cants de sirena en el mar d’una pàtria en crisi. Poques hores després el democristià aterra al districte barceloní de Nou Barris on les seves andanades han tingut com a diana les indefinicions de Mariano Rajoy i les promeses de futur d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Res especial tot plegat. El síndrome de la metralleta acusadora que fa servir el democristia és habitual en totes les comtesses electorals. Molt de soroll, molt de fum i res de res. En aquestes arts en Duran Lleida és un especialista. Ara bé, l’apoteosi del cinisme polític arriba quan el candidat convergent intenta explicar a la gent que amb el seu pacte fiscal “sobrarien diners per atendre tots els serveis socials”. Vaja, que no existirien les retallades. Quina barra! Quin reduccionisme! Duran ja fa el mateix discurs que els quatre somiatruites que es pensen que Catalunya pot esdevenir una illa de benestar incontaminada en mig del procel•lós mar de la crisi econòmica mundial. Doncs no, amics, no. Tots sabem en quin magma econòmic i monetari ens movem. Tots sabem també quins interessos defensa el senyor Duran Lleida. Tenim la memòria fresca i encara recordem quins lobbys va defensar al Congrés dels Diputats respecte la indústria automobilística o els mitjans de comunicació, per exemple i per no donar més detalls.
La política que avui desenvolupa a Catalunya el govern de CiU tendeix al desmantellament de tot allò que és públic en benefici d’alguns privats. I si algú ho dubta, faci el favor de preguntar-li-ho als treballadors de l’àmbit sanitari. Duran pot seguir fent soroll i fum en una Catalunya que no és ni serà mai una illa. En un escenari polític com el nostre tots sabem quin paper juga cadascú.

SOBRE MADRID ,PUTES ,BOMBES O ESPARTERO..

2011-10-28T17:35:00.005+02:00

Poc a poc, mentre uns cremen Madrid i els altres se’n recorden de la mare d’algú, el país es precipita per una pendent d’estupidesa imparable. Estem un xic malats tots plegats. El senyor del peixos i les barbes ha volgut fer una gracieta i ha provocat un enuig de dimensions astronòmiques. S’ha equivocat estúpidament, i molt. Com també s’equivoquen els que sobredimensionen el fet per treure’n un rendiment polític o electoral, per fer pàtria de franc sempre a costa de l'enemic de terra enllà oblidant el d'aquí al costat. Els temps que corren no estan ni per cantar fados ni per comèdies bufes protagonitzades per quatre professionals del “algú ho havia de dir”.
M’agrada parlar clar i amb contundència quan la direcció de les paraules tenen un destinatari individual, amb noms i cognoms, capaç de replicar com a grup polític o com persona. En aquestes ocasions no passa res, tot forma part del joc i dels efectes colaterals que es desprenen del combat partidari i de la picabaralla acceptada. Polèmiques al voltant dels nostres avantpassats o estereotips malintencionats sobre com som, o deixem de ser, els catalans, andalusos, portuguesos o espanyols esdevenen un mal rotllo entre ciutadans que procedim - tan se val- del nord o del sud.

Prou! Si-us-plau. Que calli tothom la bronca per poder seguir discutint civilitzadament, incontaminats, sobre el finançament, les retallades i les diferents respostes a la crisis... Ho demana un que sempre la fot pel broc gros però que amb la convivència no hi juga.

MAS VOL QUE HOMS CONTROLI MÉS TV3 I CATRÀDIO...

2011-10-25T00:39:00.004+02:00

LA CORAL DE QUICO HOMS

La coral mediàtica de Quico Homs no para de gemegar. Diuen una vegada, i un altre també, que un servidor es un poca solta al que cal amonestar per difondre dades que no son certes. La llarga ma del senyor Homs no és estilitzada, és una ma molsudeta que exerceix de dit imperatiu, acusador i digital. És la ma que ha enviat al Parlament català una reforma de lleis audiovisuals que vol ser l’inici d’una regressió a temps en blanc i negre. Volen fer-nos creure que la cosa va d’austeritat. Diuen que estimen més que ningú a la senyora Terribas i els seus escrits valents en defensa dels mitjans públic....Jua,jua! Això no s’ho creu ni el fill del amo, i menys encara els seus amics pinyolaires. Ara han de fingir amor ràdio televisiu perquè noten que tothom esta alerta, perquè intueixen que tenim la certesa de que el seu objectiu es controlar-ho tot per debilitar el servei públic en benefici d’alguns privats.
Doncs be, aquí van unes noves dades de les que irriten a la coral del senyor Homs.
TV3 JUNY 2011
Temps de paraula J.A. Duran Lleida: 5’28” (4’55” com a CiU i 33” com a UDC) Inserts:18
Temps de paraula Carme Chacón: 3’58” (3’04”com a govern i 54” com a PSC) Inserts:12
TV3 JULIOL 2011
Temps de paraula J.A. Duran Lleida: 7’17” (6’18” com a CiU i 59” com UDC) inserts:16
Temps de paraula de Carme Chacon: 21” Inserts:2

Les dades escandaloses del mes de juliol 2011 no son fruit de les “ocurrències” d’aquests dies del senyor Duran respecte els homosexuals, el immigrants o el PER...No, durant el mes de juliol el líder demòcrata cristià encara no havia posat en practica els seus recursos per fer-se veure i donar la nota.
Com podran comprovar, amics de la coral, aquestes dades confirmen que hi deu haver alguna ma molsudeta y digital... Serà el Gran Hermano?

EL NEOLIBERALISME ÉS LA MORT-

2011-10-23T14:42:00.003+02:00

LA MA DRETA DE LA CECOT

Poca subtilesa la de la CECOT, poca ma esquerra i sí molta ma dreta. Poca sensibilitat social la d’alguns dels empresaris que, reunits davant un bon àpat a Terrassa, varen homenatjar al rei de les retallades sanitàries, Boi Ruiz, i al president de les esporgades sense límit, Artur Mas. Fa fredar en els temps que corren tant desvergonyiment. En el moment que Boi Ruiz rep de mans del president de la Generalitat el guardó a les “Millors Pràctiques de l’Administració Pública” (!!!) que atorga la CECOT, un munt de professionals reclamen al conseller de Sanitat un exercici de responsabilitat. Els caps de servei dels vuit hospitals públics de l’Institut Català de la Salut (ICS) fan una crida per frenar els clima de crispació actual, tot acceptant que cal introduir reformes per millorar l’eficiència del sistema. Al mateix temps que els mitjans de comunicació informen del premi a Boi Ruiz, en un munt de localitats catalanes els ciutadans preparen mobilitzacions per defensar el dret a una assistència sanitària digna conscients del que els va costar conquerir-la. El ciutadà percep en l’atmosfera el perill de privatitzacions i el desmantellament progressiu del sistema sanitari. Però, és clar, segurament una part substancial d’aquells prohoms encorbatats entusiastes que aplaudien a Boi Ruiz a Terrassa, per després afalagar Artur Mas, no han menester trepitjar ni l’ambulatori ni els hospitals públics. No fos cas que els trobessin tancats després d’ignorar el dossier “La Governança de l’ICS” que va publicar alguna premsa del país. I és que, amics meus, com diu Pere Casaldàliga: “el Neoliberalisme és la mentida institucionalitzada, es la negació de la utopia i de tota possible alternativa. El Neoliberalisme és la mort”.

LA BATALLA DE LES LLEIS AUDIOVISUALS...

2011-10-20T17:13:00.005+02:00

PERQUÈ S'ENFADEN ELS CONVERGENTS?

Diuen que alguns convergents “interessats” - o amb interessos propis o aliens- amb els mitjans de comunicació s’han posat nerviosos per les dades publicades en aquest humil blog, diuen que no són certes i que estan manipulades. Excuses de mal pagador. Totes les dades i xifres han estat extretes dels informes que elabora lliurement el CAC. Altre cosa és que no agradi la lectura que se’n fa...però les coses, lamentablement, son així. El govern de CiU no pot pretendre que fem la vista grossa davant els seus projectes de modificació de les lleis audiovisuals. Francesc Homs no pot pretendre, tampoc, que assistim al seu show quotidià i televisiu, a la escenificació de tots els papers de l’auca sense que expliquem el grau de confusió que es produeix entre la seva tasca institucional i la partidària. Si Homs pensa que afalagant a Monica Terribas, o lloant els seus articles de premsa, deixarem de denunciar les intencions de privatització que contempla el pinyol de CDC – i Duran Lleida- s’equivoca. L’apoteosi del cinisme polític es dóna quan es diu compartir la vocació de servei públic i es treballa, subterràniament, per beneficiar a amics privats. Per aquesta raó preventiva, i moltes més, hem demanat la compareixença al Parlament del directius de la CCMA per tal de que ens expliquin quins mecanismes i criteris marquen la política de contractació de TVC i Cat Ràdio.
No obstant permeteu-me més dades de les que inquieten a diputats reticents a interpretar el món i pensen que tot és un producte de laboratori farmacèutic.
TV3 JULIOL
Temps de paraula govern CiU: 44’58 (20’7% temps de paraula sobre total mes de juliol. Inserts133
Temps de paraula president: 11’02 (10’01 com a govern 1’01 com a CiU). Inserts 32
Temps de paraula portaveu govern F. Homs: 5’38”. Inserts 15
Temps de paraula cap oposició J.Nadal: 4’34”. Inserts 15
Temps de paraula de J.A.Duran Lleida:7’17”(6’18” com CiU, 59” UDC) Inserts 16
Temps de paraula grups CiU: 14’53”; PSC:12’52”; ERC:9’01”

VOLEN SUMAR?

PRESSIONS I MÉS PRESSIONS DE HOMS I CiU A TV3

2011-10-19T11:55:00.003+02:00

La veritat no acostuma a agradar a aquells que tenen coses a amagar. Les dades fetes públiques ahir sobre la desproporció entre les personalitats de CiU que participen en alguns programes i tertúlies de Catalunya Ràdio, respecte a altres partits, ha provocat que algú s’esforci en fer veure que aquí no passa res i que el Govern Mas practica una transparència prístina. Doncs no. Les dades que vaig fer públiques ahir s’obtenen a partir dels informes que elabora el CAC. Les que adjunto avui sobre TV3, també.

DURADA ENTREVISTES A TOTS ELS INFORMATIUS DURANT EL MES DE JULIOL DEL 2011 PER AGRUPACUIONS D’ACTORS POLITICS
Temps de paraula d’entrevistes al Govern: 1h 33’ 04’’ (19,9% sobre durada total de les entrevistes)
Temps de paraula entrevistes CiU: 59’ 06’’ (12,7% sobre durada total entrevistes)
Temps de paraula entrevistes PSC: 49’03’’ (10,5% sobre durada total entrevistes)
Temps de paraula entrevistes ERC: 38’ 24’’ (8,2% sobre durada total entrevistes)
Temps de paraula Ajuntament Bcn governat per CiU: 54’ 39’’ (11,7% sobre durada total entrevistes)
Qualsevol que sàpiga sumar podrà apreciar la desproporció entre els diferents actors polítics.
Pel que fa a actors entrevistats als teleinformatius durant el mes de juliol de 2011 (programa Els Matins)
Govern de Catalunya:
Artur Mas/Temps entrevista: 53’ 30’’
Josep Lluís Cleries/ Temps d’entrevista: 39’34’’
PSC:
Joaquim Nadal/TEmsp entrevista: 49’03’’
CiU:
Jordi Pujol/Temps entrevista: 59’06’’
ERC:
Oriol Junqueras/Temps entrevista: 38’24’’
Govern Ajuntament Barcelona:
Xavier Trias/Temps d’entrevista: 54’39’’

Algú ha volgut difuminar la realitat dient que fent públiques aquestes dades es pretén intimidar els professionals. Els professionals ja són prou grandets i saben el què es fan.

El perill per l’exercici lliure de la seva professió no ve dels informes del CAC ni de les critiques d'un diputat, sinó més aviat de la llei que ha presentat el Govern i que, sota l’excusa de l’austeritat, vol concentrar poder, laminar el pluralisme i tornar als discos sol•licitats de l’era Pujol.

Intimidació es el que fan alguns del govern amb "trucadetes"...

CiU PRESSIONA CATALUNYA RADIO.....

2011-10-18T16:25:00.005+02:00

La pressió del govern Mas sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat ja es fa notar. No contens amb el multi paper de Homs que exerceix, simultàniament i sense diferenciar, de portaveu del govern i com a dirigent de partit, ara envien al parlament una llei que pretén concentrar el poder en poques mans, i totes elles fidels als desitjos governamentals.
Però l’intervencionisme de CiU és tan gran que un simple cop d’ull a les recents dades del CAC, en el seu informe sobre pluralisme, ens permeten extreure aquests detalls força significatius.

Dades de juliol 2011
Catalunya Ràdio
Programes: El Matí, El cafè de la República
Numero de entrevistes al Govern de la Generalitat 10: (Joan Aregio ,Leonard Carcolé, Enric Colet, Francesc Homs, X. Llebaria, Mas- Collell, Joana Ortega (2), J.M.Pelegrí, Boi Ruiz)
A CiU 4: (Duran Lleida, Ramón Espadaler, oriol Pujol, Sánchez llibre)
A PSC 3 (Joaquim Nadal, Àngel Ros (2)
A ICV-EUA 1:Joan Herrera
A PPC 3: A. Fernàndez Diaz, Alicia Sánchez Camacho(2)
A ERC2: (Oriol Junqueres ,Joan Tardà)
A SI 1: Antoni Strubell
A CUP i C’s : 0
Ajuntament de Barcelona 5: Xavier Trias (3) R. Blasi, Jaume Ciurana)

Govern +CiU +CiU/BCN=19!!...Resta forces 10

Presencia tertúlies /debats:
CiU 2 (Carme Laura-Gil (2)
C’s 1 :Albert Rivera.
ERC 1 Joan Manuel Tresserras
SI 1 Antoni Strubell
PSC,PP,ICV-EUA =0

Dema més dades igual de fortes... però sobre tv3

PARA ENTENDER "EL MERCADO"...

2011-10-17T19:56:00.009+02:00

LA CRISIS DE LOS ASNOS
Carlos Carlesi

Un hombre de saco y corbata apareció un día en un importante pueblo del interior.
Se subió, en el mercado, a un cajoncito de fruta anunciando a gritos a los que pasaban que compraría a 100$ cada uno todos los asnos que quisieran venderle.
Los campesinos se hallaban ciertamente sorprendidos pero el precio era tentador y los que aceptaron volvieron a sus casas con las billeteras colmadas, felices como unas pascuas, pensando que con mucho menos podrían volver a comprar otro en el pueblo vecino.
El hombre volvió al día siguiente y ofreció esta vez 200$ por cada asno y nuevamente muchos le vendieron sus animales.
Al día siguiente ofreció comprar a $300 los asnos que aun quedaran en el pueblo.
Como ya no quedaba ninguno ofreció comprar a $500 a quién le llevara uno diciendo que luego se iría. Ante tal cifra los campesinos fueron a buscar asnos en las aldeas vecinas pero también allí todos los asnos habían sido comprados por “alguien” .
Al día siguiente mandó al pueblo a su socio, a quién nadie conocía con la recua de asnos que había comprado con la orden de vender cada bestia a $ 400. Viendo la posibilidad de ganar 100$ y no habiendo ya ninguno compraron los asnos por un precio cuatro veces mayor al que los habían vendido y para poder hacerlo se endeudaron con el banco del pueblo que estuvo encantado de concederles un préstamo.
Como era de prever llegado ese momento los dos hombres de negocios, con el dinero ganado se fueron de vacaciones a un hermoso lugar llamado paraíso fiscal y los habitantes del pueblo se quedaron endeudados hasta las orejas.
Los desafortunados campesinos trataron en vano de vender sus asnos para poder reembolsar los préstamos pero el valor de los asnos se había derrumbado.
Los animales fueron secuestrados y entregados por el banquero a sus anteriores propietarios
Pese a lo cual el banquero fue a implorar ayuda al alcalde, dado que si no recuperaba su propio dinero se vería arruinado y tendría que exigirle la devolución de todos los préstamos que le había hecho al municipio.
Para evitar ese desastre, el alcalde en lugar de darles dinero a los habitantes del pueblo para que pudieran pagar sus deudas se lo dio al banquero (que casualmente era amigo suyo y principal asesor)
Y sin embargo este último después de haber recuperado el tesoro, no canceló las deudas de los habitantes del municipio de modo que todos siguieron quedando endeudados. Viendose tan apremiado y a punto de ser ahogado por los intereses, el Municipio pidió ayuda a los pueblos vecinos, pero estos le respondieron que no podrían ayudarlo porque les había acontecido la misma desgracia
Con el “desinteresado” consejo del banquero, decidieron entonces reducir los gastos, reducir las asignaciones para las escuelas, para la salud, para los servicios sociales, para las calles…
Y llegó el momento de aumentar la edad de la jubilación y de despedir a empleados públicos y privados, de bajar los salarios y aumentar los impuestos.
Decían que era inevitable y prometieron moralizar el escandaloso comercio de los asnos.
Esta triste historia resulta todavía más atractiva si nos enteramos de que el banquero y los dos pillos son hermanos y ahora viven juntos en una isla de las Bermudas “honestamente” adquirida por haber realizado negocios correctos y legales y con el sudor de sus frentes.
Llamémosles hermanos Mercado quienes generosamente han prometido financiar la campaña electoral del próximo alcalde
Esta historia no tiene fin porque no sabemos qué harán los habitantes del pueblo
¡Qué haríamos nosotros?
¡Les recuerda algo esta historia?
Tal vez no fueran asnos, tal vez fueran otras cosas, pero el asunto fue más o menos así.
El final está por escribirse y está transcurriendo mientras los nudos se están acercando velozmente al peine..

Publicado por ATTAC. Traducción Susana Merino

CiU PERDONA I BLANQUEJA AL PP

2011-10-16T18:22:00.006+02:00

CiU EL GRAN BLANQUEJADOR

Oblidem per uns instants que ens trobem a les portes d’unes eleccions generals i que tothom fa la seva prèdica com sap i pot. Aparquem també urgències pressupostàries i donem un cop d’ull a la política catalana en el seu conjunt. No cal ser un gran analista per comprendre que els populars catalans, capitanejats per l’Alicia Sánchez Camacho, s’han marcat com a objectiu fer-se un espai confortable en l’escenari polític del país, fent-se perdonar les malifetes antiestatutàries, les polèmiques lingüístiques i la cançoneta del “España se rompe”. El primer símptoma el vàrem tenir, ara fa un any, quan es va negociar la ubicació dels grups parlamentaris als escons de l’hemicicle català. Tot un senyal d’entesa amb CiU que després s’ha anat complementant amb votacions i complicitats de tot tipus. Fins i tot quan, amb motiu de l’11 de setembre, semblava que alguna cosa trontollava, la solidaritat de dretes es va imposar a qualsevol altre tipus de consideració. I la veritat és, amics meus, que CiU esdevé, i ha esdevingut, el gran “blanquejador” del PP a Catalunya. Els populars ja no són l’anatema, els populars són –per als líders convergents- la dreta responsable que s’ha moderat. Penós. L’últim episodi d’aquest blanqueig ens arriba de l’alcalde Xavier Trias quan manifesta la seva predisposició per iniciar una negociació bilateral i exclusiva amb el grup municipal del PP que lidera l’Alberto Fernández Díaz. L’alcalde nacionalista vol arribar a un acord per aprovar els pressupostos del 2012 i tant se li en dona fer-ho amb els que fins fa pocs mesos eren assenyalats com els botxins de la pàtria. Blanqueig nuclear al que ens proposen Mas i Trias que permet al PP camuflar les seves i veritables intencions. Blanqueig que, malauradament, pot obrir una etapa de regressió en les polítiques socials i culturals que posarà en perill molts dels avenços conquerits, fins ara, pels governs de progrés. Així les coses, potser cal recordar i denunciar quan sigui oportú que el blanqueig en política també pot constituir delicte moral.

PER UNS MITJANS AUDIOVISUALS AMB VOCACIÓ DE SERVEI PÚBLIC..

2011-10-14T12:57:00.003+02:00

NOTA PREMSA PSC

Ferran sol·licita la compareixença dels responsables de la CCMA per tal que expliquin el procés de contractació de TVC i Catalunya Ràdio

El portaveu socialista a la comissió de control parlamentari de la CCMA, Joan Ferran, ha sol·licitat avui la compareixença, formalment i per escrit, dels responsables de l’ens per tal que expliquin de forma monogràfica el procés de contractació i externalització de les activitats econòmiques i serveis de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. El diputat ha fet aquesta petició de compareixença després de conèixer els informes de la Sindicatura de Comptes, fets públics la setmana passada, en què es detectaven irregularitats en els mecanismes de contractació.
Ferran ha manifestat que “ja fa un munt d’anys que preguntem pels criteris de contractació de la CCMA. L’aparició enguany de les dades de la Sindicatura de Comptes conviden a repensar i repassar com s’han de fer les coses d’ara en endavant”. El portaveu socialista també ha afegit que “en un temps d’incertesa econòmica i contenció pressupostària de la despesa, convé una bona dosi de transparència”.

DURAN LLEIDA SE QUEDA SIN ASUNTOS EXTERIORES.

2011-10-11T11:18:00.004+02:00

DURAN ES ASI...NO LO DUDEN

Si alguien piensa que lo de Duran Lleida es un desliz se equivoca. Duran piensa eso y más. El dirigente democristiano amaga, bajo su elegancia de traje caro y hospedaje de lujo, una ideología que combina las peores recetas del nacionalismo excluyente con el desprecio a las clases populares. Un ego desaforado, y un elitismo sin parangón, hacen del personaje en cuestión un individuo nada recomendable como amigo y como político.
Sus excelentes relaciones con poderes económicos, grupos de presión, lobbies y agentes mediáticos han permitido a Duran Lleida permanecer incólume al desgaste de imagen que padecen otras personalidades públicas. Pero todo tiene su fin. La actitud reincidente en el error solo puede obedecer a dos factores muy distintos entre sí pero complementarios a fin de cuentas.
Uno, la desesperación ante un posible fracaso electoral que le lleva a declaraciones extemporáneas y sin control. Factor que no considero creíble porque Duran siempre ha calculado fríamente su proyección mediática.
Otro, la plena conciencia y determinación de que le conviene esa actitud, provocadora e insultante, para recolectar el voto de sectores que se identifican, subterráneamente, con sus palabras. Estoy convencido de que Duran atiza, y atizará, las bajas pasiones del subconsciente nacionalista para evitar la fuga de votos hacia los populares. Le da igual romper y rasgar la convivencia. Él siempre ha sido una figura que ha fagocitado todo cuanto se ha movido en su entorno con tal de reinar. La atmosfera enrarecida que pueda crearse en el país le trae sin cuidado.
Duran ha interiorizado que ni él, ni CiU, van a ser imprescindibles para garantizar la entronización de don Mariano. Tras las declaraciones de los últimos días tengo la convicción de que la carrera ministerial del democristiano se ha acabado por un tiempo. Su “carrera” va a ser la de San Jerónimo: arriba y abajo, pero comprando caramelitos violeta, frustrado y sin ministerio de Asuntos Exteriores.

DURAN LLEIDA O EL NUS DELS REACCIONARIS

2011-10-09T20:00:00.004+02:00

DURAN ÉS AIXÍ

Aquest Duran Lleida no té remei. Després de ficar la pota fins al coll, ara ha volgut matisar les seves crítiques als pagesos andalusos i extremenys dient que la cosa no anava amb ells, si no contra els perversos governants socialistes que els tenen captius –políticament parlant-mitjançant subsidis i ajuts de tot tipus.
Totes les excuses les ha formulat a través de la homilia setmanal que adreça a la parròquia fidel d’Unió, malgrat que, segons diuen les males llengües, alguns ja comencen a estar farts de veure’l fer el gallet quan actua en mítings per a convençuts. No és el primer cop que Duran Lleida té una sorollosa sortida de to. Ja ho ha fet en altres ocasions i amb temes força delicats. Encara ressona la polèmica sobre el control de les baixes laborals del treballadors assalariats, la seva particular concepció de la homosexualitat, els comentaris sobre escola i immigració o el sentit del vot, en les consultes d’abril, d’algun dels seus col•laboradors més estrets... Davant les crítiques a les seves declaracions la reacció del líder democratacristià sempre ha estat la mateixa: matisar a la baixa i manifestar que se l’interpreta esbiaixadament. Però, amics lectors, són ja tantes les ensopegades del senyor Duran amb la seva pròpia corbata mental que el personal ja li ha vist el llautó. Sota l’aparença d’un polític educat i polit hi trobem un home de pensament profundament reaccionari, classista i masclista. Un pensament molt allunyat del personalisme d’arrel cristiana, fill de Mounier o Maritain, en el que algunes de les seves afirmacions no tindrien cabuda.
Josep Antoni Duran i Lleida s’excusarà i plorarà el seu error tàctic des de els luxosos salons de l’hotel Palace de Madrid, d’acord però, el mal ja està fet i la taca en el seu full de serveis comença a ser considerable. Els nervis, o la por de quedar en el tercer lloc de la cursa electoral, no ho justifica tot

DURAN LLEIDA O EL FARISEISMO DEL SIGLO XXI

2011-10-08T21:04:00.004+02:00

La incontinencia verbal con la que últimamente se prodiga Duran Lleida es un flaco favor a la convivencia. Hace escasos días levanto las iras de muchos ciudadanos, incluso de su propio partido, al comentar frívolamente algunos temas relacionados con la emigración. Hoy ha remachado su desacierto formulando desafortunados comentarios acerca de los ciudadanos andaluces. Me avergüenzan -como catalán que soy- estas salidas de tono de un político que no solo presume de corbatas sino, también, de ser el más valorado por la ciudadanía. Me sonroja su afán desmedido por hacerse un espacio en los medios de comunicación a cualquier precio. No todo vale. Pero, dicho esto, creo que las palabras de Duran Lleida no son un desliz; como tampoco lo fueron las recientes declaraciones de Artur Mas acerca del acento, ininteligible a su entender, de los escolares andaluces y gallegos. No, ya no creo en la casualidad. En el sustrato del pensamiento político de algunos nacionalistas subyace una doctrina que conduce inexorablemente a penalizar lo diferente, lo que no es autóctono, lo que carece de pedigrí, lo que no es propio... Las afirmaciones que hemos oído, y leído, estos últimos días en boca de los próceres convergentes supuran desprecio al diferente, encienden pasiones destructoras de la convivencia.
Se excusara Duran, ya lo verán: Confesara su pecado implorando comprensión y aduciendo alguna que otra circunstancia interpretativa o atenuante. Ejercerá nuevamente el más perfecto de los estilos farisaicos pero, tarde o temprano, volverá a las andadas porque la política que practica lleva en los genes el desprecio a los diferentes. Este hombre, en el fondo, es más dañino que Albiol. A Albiol, por lo menos, se le ven las intenciones porque da la cara .

CiU I PP COINCIDEIXEN RESPECTE TV3 I CATRÀDIO

2011-10-06T17:46:00.003+02:00

EL GOVERN SE SALTA EL CONSENS I PACTA AMB EL P.P.

Els interessos de fons s'han imposat a conveniències parlamentàries o electorals. Convergència i Unió només ha pogut fer passar el seu projecte de reforma de la CCMA i d'altres lleis audiovisuals amb el favor del Partit Popular, que va votar contra la Llei de la Corporació el 2007 i que defensa a tota Espanya posicions gasives sobre els mitjans públics de comunicació, quan no favorables a la seva desaparició o al seu debilitament, i que s’oposa a qualsevol regulació de les cadenes privades i a la constitució de l'autoritat audiovisual estatal (el CEMA) prevista a la Llei Audiovisual espanyola, que vol reformar si guanya les eleccions per permetre la privatització de les radiotelevisions autonòmiques. Tota una orientació política, a anys llum de les normatives europees sobre l’audiovisual públic com a base per a la democràcia, a la qual s’acosta ara CiU per dur endavant una proposta que, amb l’argument de l’austeritat, l’agilitat i l’eficàcia, obre la via a una represa del control governamental dels mitjans públics de la Generalitat.

I això és així perquè :

• tot i la lletra de la llei, la discussió entre govern i oposició versa especialment sobre les quotes de cada partit al Consell de Govern, i no sobre persones amb "mèrits professionals rellevants", com diu la Llei.

• la reducció de 12 a 5 membres del Consell no es fa en base a criteris de competència i professionalitat reconegudes, i per gestionar més eficaçment la Corporació, sinó per assegurar la majoria progovernamental.

• es dota el President del Consell de les competències dels antics directors generals, nomenats pel govern, que ara només necessitaran el suport de la majoria progovernamental al Consell.

• s’elimina la figura del director general, avaluat en concurs públic i que nomena el Consell de Govern : ara el 'director gerent' podrà ser designat directament pel President.

• s’obre la via a que el Consell aprovi en segones o terceres votacions, per majoria absoluta, el contracte-programa i els pressupostos.

• es limita la representativitat social al Consell Assessor de continguts i programació, reduint els seus membres, i s’acaba amb la seva autonomia organitzativa i d’actuació, convertint-la com antigament en un apèndix del Consell de Govern, que és qui el convocarà i li demanarà informes d’encàrrec.

• s’elimina al Consell Assessor la presència preceptiva ara de representants dels treballadors, que tampoc no són presents al Consell de Govern com sí ho són els sindicats majoritaris al Consell d'Administració de RTVE. En el seu dia els ponents de la Llei de la CCMA s’hi van negar perquè el criteri per al Consell de Govern era suposadament elegir "professionals de reconegut prestigi", i això no encaixava amb quotes sindicals o de representació dels treballadors.
Per tot això, l'SPC no pot donar suport a les modificacions de la proposició del Govern, i s’oposa a les cortines de fum sobre l’estalvi i l’agilitat, que portades al límit poden posar en qüestió la viabilitat dels mitjans públics, com efectivament està passant ja a llocs com Mallorca (RTV Mallorca) o a Astúries (RTPA) i amenaça que passi a diverses radiotelevisions autonòmiques i locals arreu de l'Estat espanyol, de la mà, quasi sempre, del Partit Popular.
Barcelona, 6 d'octubre de 2011

Comunicat del SPC

LA TRANSICIÓ DE MAS EN DIRECCIÓ AL PP...PRIVATITZAR

2011-10-02T18:54:00.002+02:00

EL MANTRA DE MAS

Ja han passat uns dies des de que va tenir lloc el Debat de Política General. Endarrere queden els problemes de funcionament de la cambra catalana i les peripècies per aconseguir votar les resolucions en un temps raonable. Aquestes anècdotes -diguem-ho així- que tothom promet arranjar, varen aconseguir difuminar el fons i la naturalesa d’una sessió parlamentària que, en teoria, havia de girar al voltant dels problemes reals que pateixen els ciutadans catalans. Ep! Que quedi clar. L’oposició va fer prou bé la feina i li va retreure al govern Mas la seva descoordinació política, les retallades en les prestacions socials, en el mon sanitari, educatiu i assistencial. Però res de res, el sord govern convergent segueix entossudit centrifugant responsabilitats i anunciant l’antídot a tots els mals del país: el Pacte Fiscal. I és clar, tanta gosadia no deixa de ser vista pel personal com una fugida endavant. Tothom sap que el tema de les retallades no rau, tan sols, en un grapat de milions d’euros si no que té una base ideològica sobre el que cal fer, o no, respecte els serveis públics. El mantra convergent sobre el pacte fiscal no passa de ser una maniobra de distracció per justificar allò injustificable. Ha esdevingut el cant de sirenes destinat a hipnotitzar opositors –alguns ja han caigut captius- i fer bullir l’olla de les excuses.
La veritat de tot plegat, amics meus, es viu al carrer. La pateixen els metges i el personal sanitari. La viuen els malats, les escoles i les residències de gent gran. La cruel realitat del govern Mas la viu la gent que veu com creix una llista d’espera, que comprova que creix el preu del transport públic i el rebut de l’aigua....
Agitar la bandereta del pacte fiscal no soluciona els temes. El present és el problema. La negativa del govern Mas d’anar a buscar els diners on hi són és lamentable. Mas ha encetat una transició, si: La transició dels serveis públics a la privatització. Haurà de canviar de mantra.

SOBRE MUTACIONS POLÍTIQUES I ALTRES COSES...

2011-09-29T12:17:00.002+02:00

DE LA “E” AL “CD”
Més enllà de les resolucions i controvèrsies pròpies dels debats parlamentaris. Més enllà d’allò que expliquen - o escriuen- els diferents mitjans de comunicació. Més enllà de tot això, els Debats de Política General serveixen per comprovar com evoluciona la moral de combat dels diferents partits i, també, si es produeixen moviments tàctics o canvis de rumb en el cosmos particular dels diferents grups polítics. Hi ha una part de consum intern en tota l’acció parlamentaria. Una part que té poc a veure amb les preocupacions i neguits del carrer, cert, però que hi és i acaba repercutint en la nostra societat d’una manera o altra.
La importància d’un debat de política general rau en el contingut de les seves resolucions i en els mandats que genera. Això es indiscutible. Ara bé, sovint ens dóna pistes per interpretar el que ens depararà el futur. El to, el contingut i la forma emprada pels intervinents són senyals que els interlocutors han d’interpretar i els analistes també. Els acords, els pactes i les carantoines verbals, expressades des de la tribuna d’oradors, esdevenen indicadors del que pot arribar a ser un idil•li polític o, si més no, una cohabitació de resultats incerts.
Algunes formacions polítiques, per molt que s’esforcin, no es podran despendre mai de les seves senyes d’identitat. La història pesa i la memòria també. La trajectòria dels socialistes, per exemple, pot oscil•lar en grau i intensitat però acostuma a moure’s en una mateixa longitud d’ona i en uns paràmetres situats a l’esquerra de l‘espai polític. Altres, sobre tot aquells que són un xic més nominalistes, no tenen inconvenient, de facto, en abandonar una sigla d’esquerres (E) per passar a efectuar una política CD (Centre dreta).

SER O NO SER NACIONALISTA...

2011-09-27T10:49:00.005+02:00

HE REBUT AQUEST E-MAIL....

Se suposa que ser nacionalista implica estimar-se molt el país. Estimar-se molt el país és donar diners a les majors de Hollywood (1,4 milions d’euros) alhora que es retalla el pressupost de Cultura.
Estimar-se molt el país és tancar plantes d’hospitals i reduir els sous de metges, infermeres i zeladors mentre es presenta una esmena al decret de mesures econòmiques urgents del govern (votada també pels diputats socialistes) per evitar que la sanitat pública pugui estalviar en la factura farmacèutica.
Estimar-se molt el país és retallar prestacions als segments més necessitats (amb l’excusa que fan trampa) mentre es perdona l’impost de successions als més potentats (perquè és injust, pobrissons).

DONCS...TE RAÓ

Aquesta tarda al Parlament, el president Mas farà una proclama encesa d’amor al país. Potser que no se l’estimi tant...

SOBRE EL 20-N I ELS SEUS PROTAGONISTES...

2011-09-25T20:13:00.005+02:00

LES DUES CHACÓN

La pel•lícula dirigida per Enrique Urbizu que du per títol “No habrá paz para los malvados” protagonitzada per José Coronado, no ha obtingut cap dels guardons que s’esperaven en el Festival Internacional de Cinema de Donosti. Llàstima perquè el thriller s’ho val. Això sí, el film ens mostra un personatge, la jutgessa Chacón, decidida a combatre i perseguir els dolents fins al seu últim amagatall. Quina coincidència! Espero que ningú s’atreveixi a insinuar una intencionalitat electoralista per part dels creadors de la pel•lícula. Sí, si, no riguin, hi ha gent tant malalta en el nostre país que quan tenen un micro, o una càmera davant, disparen perdigonada –generalment en direcció esquerra- sense immutar-se. Aquest fet tant peculiar acostuma a succeir tots els dimarts i pot repetir-se al llarg de la setmana. TV3 i el 3/24 estan al cas i mai se’ls escapa l’espectacle del portaveu del govern. Doncs bé, la jutgessa Chacón persegueix delinqüents i la candidata Carme Chacón pretén, per la seva banda, aturar el que seria un desastre si guanyés el PP les eleccions generals. Diguem-ho tant clar com ha dit Tomás Gómez: “Mariano Rajoy vol fer a tota Espanya el que Esperanza Aguirre fa a la Comunitat de Madrid”. A saber: eliminar serveis, afeblir l’escola pública i retallar la sanitat fins a arribar a la pell. Però, això no és tot amics meus. El PP també és regressió, guerra lingüística, oblit de la lluita per les llibertats i revenja. Fa pocs mesos l’alcaldessa l’Elx, Mercedes Alonso, va fer canviar un munt de noms dels carrers de la seva ciutat. Els Jardins de Dolores Ibarruri, “la Pasionaria”, ara es diuen los Jardines de la República Argentina. L’Avinguda del Ferrocarril va perdre el seu tren i ara du el nom del darrer alcalde franquista, Vicente Quiles. Volen més?
Doncs bé, les dues Chacons han de seguir treballant, cadascuna en el seu front, perquè “No habrá paz para los malvados”.

Fotografia ANTONIO VALERO

SOBRE ELECCIONS I CONGRESSOS ?...TOUJOURS A GAUCHE!

2011-09-23T11:16:00.005+02:00

Ja sé que els humans som capaços de fer vàries coses a l’hora... però estaran d’acord amb mi que és convenient prioritzar. Amb això no vull dir que no es pugui parlar de tot, i molt. No. Però ara és hora de barrar el pas a la dreta, de dificultar el que sembla el seu accés inexorable al govern d’Espanya. I fer-ho perquè les seves mans no facin més destrosses del compte en la cosa pública ni desmantellin l’obra social del tripartit. Sí, una ingent obra de polítiques per les persones que ens volen amagar i que els seus propis protagonistes -lamento dir-ho- no acaben de saber defensar com cal. El govern anterior va fer un munt de coses ben fetes i, aquest reconeixement, no fóra bo que quedés tan sols en mans dels futurs historiadors.
Les eleccions generals estan properes i l’objectiu dels homes i dones d’esquerres és impedir que el PP apliqui la medicina que prediquen els seus prohoms. L’objectiu dels socialistes catalans també és oposar-nos a les polítiques de retallades indiscriminades del govern Mas, i al desgavell d’una gestió que s’amaga rere el burka de temes colaterals sobrevinguts.
Deia abans que es poden fer un munt de coses simultàniament. Cert, però potser cal fer-ho amb sistema, amb un ordre no necessàriament escrit però sí lògic. Llegeixo aquest darrers dies que alguns candidats a la primera secretaria del PSC parlen d'avançar vers una futura direcció del partit on totes les sensibilitats hi siguin presents. D’acord. És bo que en un partit, un país o una societat es manifestin, amb tota la seva pluralitat, veus sota el denominador comú de la concòrdia i la camaraderia. Això és bo i és bonic si volen; però la realitat és dura i exigent. A aquestes alçades de la pel•lícula, social i econòmica, cal definició de projectes i no una simple adició de persones sobre el magma difús de la bona voluntat del “anar fent”. Cal una direcció que dirigeixi, cal un nord clar. Els socialistes catalans tenim al davant la disjuntiva de recuperar el nostre espai d’esquerres i el discurs que ens és propi, o bé submergir-nos en una indefinició programàtica farcida de trampes i conceptes identitaris on l'exaltació de la gestió està per damunt de qualsevol altre consideració. No proposo un gir retòric escrit sobre un paper que ho resisteixi tot. No, faig una crida a els companys i companyes que creuen que hem abandonat, en excés, els paràmetres inherents al socialisme perquè, en aquest debat congressual que s’ha iniciat, defensin esmenes i projectes inequívocament ubicades a l’esquerra. En qualsevol congrés partidari i ha un fons de controvèrsia ideològica i el nostre no pot ser una excepció. Encoratjo als companys i companyes a defensar el que som i a triar projectes, polítiques i persones inequívocament d’esquerres al front del PSC per recuperar el crèdit i el suport dels que sempre han confiat en nosaltres i desitgen seguir-ho fent.

NI EN RTVE, NI EN TV3.....¡CENSURA NO, SERVICIO PUBLICO SI!

2011-09-22T08:54:00.005+02:00

NO QUEREMOS VOLVER AL NO-DO

El Consejo de Administración de RTVE ha aprobado una propuesta presentada por el PP mediante la cual se pretende que los programas informativos puedan ser supervisados, “a priori”, por los miembros de Consejo nombrados por partidos y sindicatos.
La propuesta ha salido adelante merced al lamentable e intervencionista voto a favor emitido por CiU y PP, y la inexplicable abstención del PSOE. A estas alturas de la película cualquier intromisión, injustificada, en los criterios profesionales de los medios de comunicación públicos es susceptible de vulnerar, a mi entender, el derecho al libre ejercicio de la libertad de expresión.
La votación consensuada en Madrid, entre CiU y PP, es un mal augurio para los medios de comunicación públicos catalanes que tienen sobre la mesa un proyecto de ley de modificación de las leyes audiovisuales. La sospecha, al respecto, de un pacto entre populares y nacionalistas tendente a desmantelar y debilitar este servicio a la ciudadanía – en beneficio de privados- es inquietante.

ARTUR MAS NO TE PARAULA....

2011-09-19T19:24:00.002+02:00

El PSC se sent "enganyat" per Mas i presentarà esmena a la llei de la CCMA

Barcelona, 19 set. (EFE).-

El PSC se sent "enganyat" pel president de la Generalitat, Artur Mas, respecte a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i per això presentarà una esmena a la totalitat al projecte de llei que modificarà l'estructura de l'organisme que gestiona TV3 i Catalunya Ràdio.
En declaracions a Efe, el diputat del PSC Joan Ferran ha criticat que el Govern hagi decidit aprovar aquests canvis pel tràmit d'urgència, i ha acusat Mas d'incomplir el seu compromís de pactar amb el PSC qualsevol canvi en les lleis que afecten al pluralisme informatiu.
El PSC es va abstenir en la investidura d'Artur Mas com a president a canvi d'una sèrie de compromisos, entre ells el de reformar la televisió pública catalana des del consens.
Ferran ha denunciat que el Govern pretén reduir els membres del consell de govern de la CCMA de 12 a 5, amb el consegüent perjudici per al pluralisme a Catalunya, ha assegurat el diputat, que ha garantit l'"oposició frontal" del seu grup a aquest projecte de llei.
El diputat del PSC creu que el Govern vol tirar endavant aquests canvis amb el suport del PP català, i ha alertat que CiU pretén "desfer" el marc legislatiu audiovisual que va aprovar l'anterior govern comptant amb l'oposició.
Els socialistes catalans entenen que el Govern aspira al "control" dels mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, i que per a això reduirà tant el nombre de membres del consell de govern de la CCMA com el quòrum necessari per prendre determinades decisions.
Ferran sospita que el Govern seguirà el mateix camí respecte al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), que dels deu membres actuals passarà a cinc.
El projecte de llei de modificació de diverses lleis en l'àmbit audiovisual és un dels cinc en què es va dividir l'anomenada llei òmnibus. EFE

CARME CHACON TREBALLA PER TOTHOM....PER QUI TREBALLA DURAN ?

2011-09-18T18:42:00.003+02:00

Qui tem a Carme Chacón?

No deixa de ser sorprenent que el president de la Generalitat, Artur Mas, intervingui a la primera de canvi en les picabaralles de les properes eleccions generals. És sorprenent perquè, amb els problemes que generen les retallades en Sanitat i Polítiques Socials, hauria d’estar més preocupat pels xiulets que rep arreu de Catalunya que no pas pel discurs de la Carme Chacón al Consell Nacional del PSC. Però, és clar, acostumat a difuminar, o a amagar, els problemes del país darrera de sentències absurdes i debats “constitucionals” fins l’extrem d’aconseguir confondre al personal, la irrupció de Carme Chacón dient les coses clares l’ha neguitejat. Que li molesta al senyor Mas de Carme Chacón? Doncs molt senzill: un llenguatge directe i planer capaç d’explicar, en poques paraules, com s’alimenten i engreixen mútuament les dretes del país fabricant suposades contradiccions i gesticulant. Això si, pactant per sota la taula amb la ma a la cartera. A Mas li molesta que li recordin que ha estat el govern de Zapatero el que ha fet possible els més alts nivells d’autogovern dels que ha gaudit mai Catalunya, i també que mai s’havia arribat a un grau d’inversions tan alt de l’estat al nostre país com ara.
I, és obvi, tanta pedagogia dita amb claredat molesta perquè sap que Chacón no és de les que pensa callar, no te manies i és innòcua a la síndrome d’Estocolm.
El president Mas té cua de palla quan diu que la ministra no ha exercit de catalana durant quatre anys. Sí, cua de palla encesa per que, avui en dia, tothom sap que el pulcre Duran no és que no sigui català -això no, Déu nos en guard ! - però sols exerceix, com a tal, per una franja de poderosos, per interès personal o perquè beneficia a un lobby.
Qui tem a Carme Chacón? La dreta d’aquí i d’allà. Una dreta que té en comú les retallades socials, el menysteniment dels diferents i l’odi a tot el que olora a esquerra

Y AHORA TOCA DISTRAERNOS CON EL BURKA...

2011-09-17T22:13:00.004+02:00

MAS Y LA SUERTE DE LOS MEDIOCRES

No creo que Duran i Lleida tenga nada que ver en este asunto, pero estoy convencido de que el gobierno que preside Artur Mas tiene forzosamente algo de evangélico, de bíblico. Quizás goce de la protección de un ángel de la guarda, o quizás ha firmado un pacto secreto con un diablo travieso a sueldo del nacionalismo conservador. El ejecutivo catalán siempre cae de pie, como los felinos. No importa que miles de ciudadanos se manifiesten contra el cierre de centros sanitarios, quirófanos y hospitales. ¡No pasa nada! La democracia es eso y la crisis también. No importa que un par de iluminados taponen la espita de las prestaciones sociales básicas a los más débiles escudándose en la lucha contra el fraude. Tampoco que el conseller de Interior sea incapaz de garantizar la seguridad y el acceso de los diputados al parlamento catalán. ¡Para eso se inventó el helicóptero! Tranquilos.
En este país no importan nada las chapuzas del gobierno autonómico porque siempre queda el recurso de reclamar, en Madrid, los más de mil millones de euros que nos adeuda Zapatero y no ha pagado. Es más, cuando este argumento pierde fuelle el ángel, o el diablo travieso a sueldo del nacionalismo conservador, nos suelta una reforma constitucional que da que hablar, que permite inyectar en vena el curalotodo del victimismo y el anuncio apocalíptico de que la galaxia autonómica se autodestruirá porque lo vaticina el patriarca Jordi Pujol. Y así, entre una cosa y otra, el gobierno de los mediocres –Alicia Sánchez Camacho dixit- va pasando los días recortando, cobrando y exigiendo sacrificios a los catalanes humildes. Mientras tanto los muchachos que rodean al president, para entretener al personal, modifican matrículas, aconsejan no beber vino de Rioja e intentan que Oriol Pujol aterrice en Madrid marcando a Duran. ¡Ah! Y de propina se pasan por el forro el acuerdo unánime del Parlament respecto a la sexta hora de nuestras escuelas… Y el país aguanta y la oposición no encuentra eco a sus quejas en la prensa “amiga”.
La guinda del pastel la pone, sin sonrojo, un conseller de tupé engominado, que atiende al nombre de Mena y que anda tan diestro en soltar latinismos como torpe en el arte de la pedagogía política. Y no pasa nada, y el país aguanta de nuevo esta sobredosis de incompetencia. El gobierno de Artur Mas lo hace mal, muy mal, pero su ángel de la guardia insiste y le suelta, a la desesperada, la sentencia del TSJC sobre la inmersión lingüística. ¡Alarma! Ahora toca cerrar filas con el president ante el atropello que se avecina orquestado en los calabozos de la judicatura. Y vamos todos “con flores a María” obviando la impericia gestora del timonel convergente y de sus grumetes en aras defender lo que hasta hoy ha funcionado correctamente: la inmersión lingüística. En esta ocasión, por mucho que lo intenten los del llamado “pinyol”, no van a poder culpar a los socialistas. El ejecutivo catalán dormita sobre la nube de la suerte. Su nefasta acción de gobierno se difumina tras un encadenado de acontecimientos. Pero eso, amigos míos, tarde o temprano se agota y las coartadas pierden consistencia, los milagros se acaban y los duendes se venden a otro postor. La legislatura es joven, se prevé complicada y va a llegar el momento, no lo duden, en que cada cual deberá asumir su responsabilidad sin coberturas ni suertes añadidas de ningún tipo. La gente de Mas lo sabe y tiemblan pensando en el futuro.

DEMAGOGIA MADE IN TRIAS

2011-09-15T11:52:00.003+02:00

¡ Surti al carrer Sr. Alcalde ¡

L’alcalde de Barcelona diu que posarà ordre i seguretat als carrers i places de la ciutat. La idea és bona com reclam publicitari i auto bombo però, a hores d’ara, ja comença a ser un desig sense contingut, lluny de la realitat. Durant els primers dies del seu mandat el senyor Xavier Trias va donar un cop d’efecte fent baixar a les estacions del metro a guàrdia urbana i mossos d’esquadra. Va omplir planes de diari i espais de comunicació. Lògic, però ja han passat uns mesos d’aquests fets i el “desordre” emergeix sense control en llocs que s’havien pacificat. On? a Ciutat Vella o l’Eixample, per exemple.

Als voltants del carrer Hospital, i a prop de la Rambla del Raval sota la mirada de pancartes que demanen viure en un barri digne, es mouen des de fa unes setmanes colles de menors que després d’inhalar pegament i coles practiquen l’exercici d’estirar la bossa a la gent gran, desprès d’empènyer-les i insultar-les. Ho fan escapolin-se per carrerons per tornar al lloc de l’estrebada pocs minuts després i... tornar a començar. Sap l’alcalde Xavier Trias que això succeeix a l’ indret esmentat?

Fa un cert temps, i després d’un notable esforç per part de l’ajuntament que comandava Jordi Hereu, les voreres de les Rondes i voltants de la Plaça Universitat vàrem quedar netes d’oferta sexual de pagament. Senyor Trias: la prostitució ha tornat a les rondes des de que vostè és alcalde! Ho ha fet tímidament, però faci el favor de comprovar-ho, contempli l’aparador d’electrodomèstics Miró i li asseguro que pocs minuts després tindrà l’oportunitat, si ho desitja, de concretar els serveis d’una joveneta oriental.

On és el seu ordre Sr.Trias?

Si ho desitja també pot adquirir mocadors de paper i baietes a la cantonada de Gran Via - Llúria, o rebre massatge a la platja, o comprar una imitació de rellotge de marca al top manta de la Vila Olímpica...

No actuï frívolament Sr. Trias! Primer posi ordre de debò i després –si ho aconsegueix mínimament- aconseguirà que l’aplaudim agraïts.
Mentre això no sigui així passegi -sense bossa - pel carrer Hospital, no compri a Miró i intenti no entorpir el tràfic davant l’antic hotel Ritz.
Posi ordre a les seves ordres, senyor Trias.

EL PP EXPERIMENTA.....

2011-09-11T19:48:00.005+02:00

ALBIOL, UN CONILLET D' ÍNDIES?

Mai he pensat que les eleccions es guanyen o es perden per una sola causa o motiu. Sovint els resultats electorals venen determinats per un conjunt de factors que es complementen entre sí sense que cap d’ells esdevingui forçosament determinant. Als errors propis cal afegir els encerts dels altres. García Albiol va guanyar l’alcaldia de Badalona explorant una forma de fer política adreçada a les reaccions, a l’estómac, a les pors, i l’operació li ha sortit bé perquè, a més, ha comptat amb el “laissez faire” d’alguns. L’alcalde del PP va assumir de bon grat el rol de conillet d’índies, de banc de proves per experimentar si això de culpabilitzar als de fora de tots els mals de la societat donava bons resultats. Els deus li han estat favorables i té, a les seves mans, la vara d’alcalde. Ara Albiol hi torna i planta cara experimentant de nou, buscant la possibilitat d’emergir com a garant dels símbols i de les institucions de l’Estat. Ho fa amb contundència perquè sap que això agrada a un munt de gent que no parla, però es manifesta votant calladament. El PP català té, en García Albiol, l’animaló de laboratori disposat a que l’obrin en canal a la taula d’operacions. Alerta doncs! Cal contradir amb serenitat les seves provocacions experimentals però, amics, no li donem més importància de la que té. De no fer-ho així, aquest conillet d’índies, pot acabar esdevenint un gran cangur amb una bossa plena d’elements indesitjables. Ah! I no oblidem que els extrems s’alimenten mútuament.

SENYOR ENRIC MARIN,VOLEM RESPOSTES I TRANSPARENCIA A LA CCMA...

2011-09-07T23:03:00.003+02:00

SECRETISME A LA RÀDIO I TELEVISIÓ PUBLIQUES?
Exercim la meva condició de diputat al Parlament de Catalunya i, en qualitat de portaveu del grup socialista a la comissió de control del mitjans de comunicació finançats amb diners públics, vaig gosar demanar informació al president del Consell de Govern de la CCMA sobre els tertulians que intervenen en els programes del ens, el temps que fa que hi participen i les dietes o emoluments que perceben per la seva col•laboració. La resposta que he rebut, per escrit, m’ha semblat del tot improcedent. Se m’ha dit que ni TV3 ni Catalunya Radio tenen personal suficient (!) ni mitjans tècnics per donar satisfacció a les meves preguntes, que aquesta feina és més pròpia del Consell Audiovisual de Catalunya i que ells no tenen mitjans per respondre. Se’m diu també que les percepcions econòmiques que reben els tertulians, i les seves condicions participatives, no em poden ser comunicades obertament perquè podrien caure en mans d’altres operadors de la competència...
A hores d’ara la meva perplexitat no coneix fronteres. En un moment polític com en l’actual on tothom reclama transparència no arribo a comprendre com la CCMA (TV3 i Cat Ràdio) amaga el que cobren els seus tertulians. Perquè tant de secretisme? Potser he preguntat alguna inconveniència? Hi ha quelcom a ocultar? El meu sou, com el dels altres diputats, és públic i la meva declaració de renda està a disposició del parlament, per exemple.
Quan rebo la resposta abans indicada i signada pel senyor Enric Marin, màxim responsable de la CCMA, arribo a la conclusió que no sols volen distreure’m, si no que també menystenen la feina dels diputats que intentem la superació d’algunes inèrcies del passat. És dolent que la ciutadania conegui els anys que fa que un tertulià participa cobrant en un programa de la televisió pública? És perillós demanar canvis i afavorir la presència de cares noves? La resposta de la CCMA no és de rebut. Fins i tot m’indiquen que si vull saber detalls m’acosti a les dependències de la CCMA i, sota promesa de confidencialitat, les consulti in situ. Aquestes exigències no són lògiques ni normals. Menysté la feina de control que han d’exercir els diputats i genera desconfiança.
No sé quants telenotícies li queden a l’actual equip directiu de la CCMA. Tant se val però, mentre la llei actual continuï vigent, aquest diputat que signa aquest article seguirà preguntant. Estic en el meu dret i en cas de no rebre una resposta convincent demanaré l’empara de la presidenta del Parlament.

LES ARMES DE CiU

2011-09-06T16:48:00.003+02:00

ORIOL ENTRE CALAMAR I PLANYIDERA
Plou sobre mullat i alguns donen gràcies a Déu per aquesta pluja. La sentència del TSJC ha esdevingut un element més de crispació a incloure en la ja llarga llista de temes que compliquen la vida quotidiana als ciutadans de Catalunya. Un munt de gent es pregunta per què uns quants es passen per l’entrecuix aquell vell axioma que diu: “si una cosa funciona... perquè tocar-la i complicar-nos la vida?” Sí, una vida quotidiana que té damunt seu l’espasa de Damocles d’una crisi econòmica, social i de valors.
Sempre m’ha semblat mesquina la utilització dels temes lingüístics per recol•lectar quatre vots. Darrera la llengua i la cultura d’un poble s’hi troben sentiments profunds susceptibles de ser explotats maliciosament amb interessos de curta volada. El paradigma d’aquesta utilització infame de la llengua la trobem en un PP que l’ha utilitzat a nivell espanyol per, junt amb l’Estatut, fabricar un anticatalanisme de via estreta. Però també hem de dir amb claredat que a CiU “totes li ponen” i que, en una situació de desgavell governamental –amb motiu de les retallades, la sanitat o la PIRMI- l’aparició de la polèmica sobre la llengua aconsegueix difuminar la nefasta gestió de l’Executiu i permet a Artur Mas, de passada, fer-se el valent sense cap risc.
Això sí, Mas compta amb l’ajut inestimable d’un Oriol Pujol que aconsegueix un sincretisme d’utilització política excepcional: el de la simbiosi de les planyideres i el calamar.
Oriol políticament plora i es lamenta de l’agressió a la llengua al mateix temps que llença tinta a la conflictivitat i descrèdit que provoquen les polítiques antisocials del seu govern. Uns, els del PP i C’s, ataquen amb la llengua. Altres, CiU, s’amaguen darrera d’ella per difuminar la incompetència de les seves malifetes governamentals.
En les declaracions del portaveu convergent Oriol Pujol hi trobem les dues vessants, la del plor i la de l’embolica que fa fort, i això, amics meus, serveix durant un cert temps. Però tard o d’hora el calamar acaba a la xarxa de les seves pròpies contradiccions.

MONTILLA CARTA...DURAN SERMÓ I A LA MUNTANYA

2011-09-01T18:28:00.003+02:00

Per valorar la reforma constitucional proposada pel Govern espanyol.

Carta del primer secretari del PSC, José Montilla, a la militància

Amigues i amics, companyes i companys

Acabem el breu parèntesi d’estiu i ens disposem a reprendre el ritme de treball del nostre partit. Tenim molta feina, moltes coses a fer. I les hem de fer en circumstàncies no pas fàcils, certament.
Estic segur que molts de vosaltres haureu viscut amb neguit les darreres decisions sobre la reforma constitucional. La perplexitat i preocupació que aquesta reforma desperta són comprensibles. Massa preguntes al voltant de la urgència, del contingut i del procediment. També dubtes de la seva eficàcia. Però la seva aplicació és ara tan necessària com urgent i inevitable. En aquest clima cal fer molta pedagogia, i per això vull compartir amb vosaltres la meva reflexió.

Ho he dit en públic, i us ho vull reiterar: crec que aquesta decisió requeria més reflexió interna, més complicitat política (i no només amb el PP) i, sobretot, més explicació als ciutadans i ciutadanes. Una explicació franca i sincera que tothom hauria entès i molts haurien respectat. Així ho he expressat en la reunió de la nostra Comissió Executiva. Així ho he expressat també a les reunions i converses que he mantingut amb els responsables del Govern i del PSOE.

La situació econòmica a Europa i als EEUU és complicada, ja ho sabeu. I aquesta situació, que ha afectat especialment Grècia, Irlanda i Portugal, amenaça les emissions de deute públic d’Itàlia i d’Espanya, com hem vist aquest estiu. Emetre deute públic és vital per fer front als pagaments. I el fet que en els mercats financers (que són qui ens presten els diners) s’hagi produït una escalada dels interessos, limita extraordinàriament la nostra capacitat econòmica. Per això, i després de negociacions llargues i tenses s’ha aconseguit que el BCE compri deute sobirà d’Espanya i d’Itàlia i s’hagi produït una contenció del diferencial als mercats financers internacionals (la prima de risc). Però aquest compromís del BCE, avalat pels països centrals de l’euro, exigeix mesures de garantia pel que fa al control del dèficit públic a Espanya. Per això, el President Rodríguez Zapatero ha posat en marxa aquesta modificació constitucional.

El pitjor que ens ha passat aquests dies, per l’absència de l’explicació franca i sincera que he esmentat, és que s’ha generat una gran confusió. Per ignorància i, en alguns casos, per mala fe.

Hem sentit que aquesta reforma constitucional limita les possibilitats de despesa de les administracions públiques i, per tant, les polítiques socials. No és cert. La reforma limita el dèficit, no la despesa. Les administracions poden fer la despesa que vulguin amb els diners que els proporcionin els impostos. Nosaltres volem garantir la continuïtat de la despesa social, com hem fet fins ara i en els moments més difícils. Però per fer polítiques socials cal disposar dels recursos. Defensar l’Estat del Benestar passa per fer-lo sostenible i eficient. El que no podem fer és gastar el que no tenim, a risc de no poder retornar els nostres deutes o a risc d’hipotecar el futur de les noves generacions i el present dels sectors més vulnerables de la nostra societat d’avui, per falta de recursos.

S’ha dit que la reforma impedeix l’endeutament i que, per tant, no es podran fer polítiques de despesa a llarg termini, com és el cas de les infraestructures. No és veritat. Limitarà el dèficit, però és que un increment continuat del dèficit faria impossible pagar el deute. També cal tenir present que els que ens deixen els diners (mercats o BCE) volen garanties que al seu venciment (després del 2020, en molts casos) els pagarem. I són molts els milers de milions que encara necessitem demanar abans de finals d’any.

Amigues i amics, la situació excepcional reclama mesures excepcionals. I no podíem esperar. La urgència és tan necessària com la reforma. Per això, tot i que aquest procediment és sobtat i accelerat, és just el que ens cal en aquests moments: una resposta ara, no d’aquí uns mesos. Si fem la reforma de la Constitució però mantenim la incògnita de la ratificació en referèndum, la desconfiança tornarà, els tipus d’interès del deute pujaran i les conseqüències poden ser catastròfiques.

Si no fos urgent, no s’hauria de fer amb aquesta celeritat. Posposar la seva efectivitat a l’aprovació en referèndum és tant com convertir-la en inútil. Seria una gran irresponsabilitat.

La Constitució no preveu l’obligatorietat del referèndum en aquest cas, malgrat que alguns dels nostres adversaris polítics ho defensin per simple i groller interès electoral. La raó més important per no fer-ho, és que endarrerir l’entrada en vigor de la modificació, mantenint la incertesa, ens costaria a tots molts diners en interessos o altres conseqüències pitjors (recordem el que ha passat a Grècia, Irlanda, Portugal… encara que la nostra situació és diferent). Per altra banda, convé no oblidar que per un tema més important i de més cessió de sobirania com ho va ser la pèrdua de la pesseta i l’adopció de l’euro, no va haver-hi referèndum.

S’ha dit, també, que aquesta reforma limita el nostre autogovern, la “nostra sobirania”!! És que encara no ens adonem que aquest concepte de sobirania ja no existeix? És que no recordem que la construcció d’Europa és una cessió de sobirania?? Tots els països europeus fem exercicis de cessió de sobirania. És més, recordem-ho un cop més: d’aquesta crisi no ens en sortirem bé si no és reforçant els mecanismes de presa de decisió europeus. Nosaltres volem més política econòmica europea. Més solidaritat interna. Més coordinació. I més polítiques conjuntes que ajudin a recuperar l’activitat econòmica, a crear llocs de treball i a fer d’Europa un espai econòmic i social just i modern.

Aquesta crisi financera i econòmica està sacsejant totes les estructures i és d’una duresa extrema per a aquells que pateixen les seves conseqüències. Mentre treballem per dissenyar nous mecanismes de control financers per fer-los més transparents, més europeus i socialment més justos; mentre treballem per recuperar la creació de riquesa i d’ocupació; mentre treballem per abordar una inevitable i necessària reforma fiscal… mentre fem tot això, no podíem quedar escanyats per la insolvència o situats fora de l’espai monetari europeu.

Sóc molt conscient de la pressió mediàtica, política i social que patim tots. Però davant d’això el que hem de fer és ser clars. Explicar-nos, dient la veritat, amb la franquesa necessària per dir que aquests canvis són per fer possible la recuperació i el creixement. Us demano coratge i confiança. Us vull dir, en aquest sentit, que el paper d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat clau en aquest procés. La fórmula adoptada és prou flexible i respectuosa com per facilitar la continuïtat de les nostres polítiques socials.

Si som capaços de guanyar aquest debat, si els nostres electors i electores reben les explicacions i ens comprenen, haurem fet un pas de gegant de cara a les eleccions del 20-N.

José Montilla
Primer secretari del PSC

DURAN LLEIDA VA DE UMBERTO BOSSI....

2011-08-30T16:34:00.004+02:00

¿INCONDICIONAL? NO!

RESPONSABLE SI

Observo, no sin cierta perplejidad, que alguien me atribuye, de forma aviesa, mediante una filtración periodística –el maquiavelismo abunda en periodo congresual- un soporte incondicional y acrítico a la reforma constitucional. No es cierto. Mi posición es, y fue en el debate de la Ejecutiva del PSC, similar al de la mayoría: un lamento sobre el método y la oportunidad del tema pero también un propósito de afrontar las nuevas circunstancias aplicando aquello tan castizo de “a lo hecho pecho”; ante los retos, decisión y empuje positivo. En resumen: Un servidor de ustedes no lo hubiera hecho así, es obvio, pero ante la tesitura creada ya no hay más remedio que proseguir -para tranquilidad de propios y extraños- la reforma sin el referéndum que cada uno quiere aliñar a su conveniencia más allá de lo estrictamente sujeto a discusión.
Ante el debate que se ha suscitado comprendo, y comparto en parte, la posición sindical. También encuentro razones de peso entre las objeciones que emergen desde distintos colectivos progresistas y de izquierdas preocupados por una posible, o futura, deriva neoliberal perjudicial para la aplicación de políticas sociales. Acepto, como hijas de la lógica y en coherencia con su ideología, las posiciones de desmarque que practica IC o Izquierda Unida, o las que se visualizan en el multicosmos independentista. Incluso el cálculo partidista del PP, intentando sembrar la división en las filas socialistas, podría entenderse en este periodo pre electoral… Casi todo obedece a una determinada lógica, cierto, pero, visto lo visto, el record del oportunismo político en este asunto se lo llevan de calle Duran Lleida y Convergencia i Unió. El líder democristiano, después de dedicarse durante toda una legislatura a lamentar y exigir el entendimiento entre populares y socialistas, aparece ahora, con aires de despecho, preso de un ataque de celos político. Lejos de ponderar en realidad cuáles son sus fuerzas reales en el Congreso de los Diputados, actúa al más puro estilo Umberto Bossi/Liga Norte metiendo, en un mismo saco, exigencias de calibre vario. Con sus “si pero no” Duran juega al juego de siempre, a la libre disponibilidad, a ejercer de Bossi, o muleta, tanto de un futuro Berlusconi español como de una centro izquierda moderada necesitada de votos parlamentarios.
Afortunadamente Rubalcaba ha inyectado racionalidad y mesura a un proyecto de reforma alumbrado a destiempo. Mariano Rajoy se deleita con el ruido de la polémica en el seno de los progresistas mientras los independentistas insisten en su interminable viaje a Itaca… Lícito todo ello. Pero el perfecto y pulcro Duran, el eterno opositor a ministerios, intenta caminar sobre las aguas sin mojarse y multiplicando para sí panes y peces.

JOSEP BORRELL HO TE CLAR.......ALTRES NO TANT

2011-08-25T17:49:00.005+02:00

AL CAIRE DE L'ABISME

Fa quatre anys, per aquestes dates, va començar una crisi que va anar agafant diferents formes fins a desembocar en una crisi del deute a Europa i l'amenaça d'una doble recessió a banda i banda de l'Atlàntic. Quatre anys després d'haver après què volia dir la paraula subprime, sembla que Europa i l'euro estiguin «al caire de l'abisme». Així ho ha dit Jacques Delors, un dels pares més reconeguts de la moneda única, tement que la recent trobada franco-alemanya no hagi aportat la resposta necessària al rebutjar els eurobons i insistir en la idea de constitucionalitzar la prohibició dels dèficits com a única forma de generar confiança i tornar al creixement.
Per evitar el pitjor, Delors apunta dues solucions. O una transferència de més poder a la Unió o una coordinació econòmica reforçada entre els estats. Com que la primera solució és rebutjada per la majoria, només queda la segona, que sembla acceptar-se en principi però que es concep i s'aplica amb gran lentitud. I la reacció dels mercats sembla confirmar la impressió que, en absència de resultats reals, les minicimeres franco-alemanyes els inquieten més que els tranquil·litzen.
Mutualitzar els deutes Un altre missatge tremendista l'acaba de donar Alan Greenspan, per qui «l'euro s'està descomponent», els bancs europeus estan en greu dificultat per la seva exposició al deute públic de països com Grècia i la incertesa que això provoca és la responsable del feble creixement de l'economia americana. Així, el que va ser un dels principals instigadors de la desreglamentació financera als Estats Units i impulsor d'una política de tipus ultrabaixos amb una gran responsabilitat en la bombolla immobiliària ha trobat en l'euro el boc expiatori dels problemes de l'economia americana. Pel que es veu, ni el nivell colossal de l'endeutament dels EUA ni la degradació de la seva qualificació hi tenen res a veure, quan en realitat el que s'està forjant és una crisi del dòlar, que aquesta sí que és una greu amenaça per a l'estabilitat de l'economia mundial.
A Greenspan no se li ha de fer gaire cas, però cal prestar molta atenció a Delors, perquè si la crisi del deute no es resol, Europa es reduirà a un simple espai de lliurecanvi sense cap altre projecte d'integració política. I per evitar-ho, la forma de tornar la confiança als mercats financers no és provocar una recessió a base de seguir reduint la demanda, sinó mutualitzar parcialment els deutes dels estats fins al 60% del seu PIB. Els partits socialistes alemany i francès s'han pronunciat aquesta setmana a favor dels eurobons. I fins i tot exportadors alemanys en demanen, perquè saben que cal superar la desconfiança dels mercats perquè creixi la demanda de productes alemanys a la resta d'Europa. Es pot argumentar que en realitat el que fa el FESF (Fons Europeus d'Estabilitat Financera) ja és emetre eurobons, però la garantia la donen els estats membres proporcionalment al seu capital. El següent pas seria que aquesta garantia fos conjunta i que es canviés, fins al 60% dels seus respectius PIB, deute dels estats per deute del FESF. L'augment dels tipus d'interès que hauria de pagar Alemanya, que avui ja estan per sota de la inflació, seria petit, i el seu cost, més baix en tot cas del que representarà seguir com fins ara. El problema és que els eurobons corresponen a un estadi superior de la integració econòmica que implicaria cessions importants de sobirania fiscal que no s'improvisen. I que ara per ara l'opinió pública alemanya no ho assumiria. Necessita una explicació amb gran capacitat de convenciment i un lideratge comparable al que va fer possible la reunificació. I el que tenim està molt lluny d'això. Alguns dels remeis que es proposen poden ser pitjors que la malaltia. La constitucionalització de l'anomenada regla d'or per suprimir els dèficits no se sap ben bé a què es refereix. Per aquesta regla s'entenia fins ara que en el pressupost públic hi hagués superàvit corrent, de forma que el deute només financés una part de la inversió. Però la prohibició de tot dèficit, a l'estil d'Alemanya, que ha constitucionalitzat un dèficit inferior al 0,35% del PIB, significa renunciar per sempre a un instrument que permet a la política econòmica actuar de forma contracíclica. I segur que això serà necessari en el futur. És una mesura d'un marcat caràcter ideològic i una cotilla molt limitativa que anul·la la possibilitat de fer política fiscal en tot moment i condició. Si tots els països, fins i tot els que no tenen un problema de deute, s'obliguen a prescindir de la política fiscal i no existeix un pressupost europeu que pugui jugar aquest paper, com fa el pressupost federal nord-americà, Europa es dirigeix a un període de baix creixement que farà més greu la crisi del deute.
Perquè el problema avui és el del creixement, i aquesta és la veritable preocupació dels inversors. L'austeritat té un preu, que és la reducció de la demanda. Les exportacions alemanyes als seus socis europeus flaquegen perquè per exportar algú hauria de poder importar, la locomotora alemanya s'està parant i el creixement de la zona euro es debilita perillosament. I fins i tot la mateixa Christine Lagarde des de l'FMI ens adverteix del risc que sacrifiquem el creixement a l'altar de la reducció del dèficit, no sigui que el malalt es mori abans de curar-se.

Publicat a El Periodico

UN GOVERN DE SAPASTRES / UN GOVERN DE CHAPUCEROS

2011-08-20T09:24:00.004+02:00

Una Mena de xenofòbia

S’ha passat de benvolent la popular Sánchez Camacho en titllar tan sols de mediocre l’executiu d’Artur Mas. Les seves raons tindrà. La portaveu del PP català no deu tenir gaire clar quins seran els resultats de les eleccions generals i, per si de cas, ha preferit optar per la moderació. En aquests temps que corren no trobem ni Mitterrands ni De Gaulles. Cert. Mediocres ho som una mica tots, però el problema de Catalunya ja no és, tan sols, la mediocritat del seu govern si no la seva essència regressiva farcida de despropòsits. Aquest govern Mas és un GOVERN DE SAPASTRES. Sí. Volen que fem un petit repàs al respecte a tall d’exemple?
Recorden com va “protegir” el Parlament el conseller Puig dies després d’irrompre com un elefant embogit a la Plaça Catalunya?
Han seguit per ventura la trajectòria erràtica de les declaracions de Boi Ruiz “explicant” les retallades en el camp de la sanitat?
S’han privat vostès de beure el vi de Rioja seguint les recomanacions del conseller Pelegrí que commina a consumir, només, productes de la “terra”?
Han fet cas, esquivant les multes, de les indicacions de l’incomparable senyor Homs i han modificat patriòticament la matrícula dels seus vehicles?
Què els sembla la regressió del socialdemòcrata errant Mascarell quan en l’àmbit de la cultura recupera “el centralisme burocràtic”?
Què en pensen de l’autoproclamació d’Oriol Pujol com a dos a Madrid per escalfar el clatell de Duran Lleida?
I de Recoder? Aquest pretén el retorn de les rodalies! Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita.
I de l’amabilitat del gabinet de la senyora Ortega felicitant pel seu èxit a Jordi Hereu?
I Duran i Lleida presumint de saber la data de les eleccions generals abans que ningú i el sentit del vot a les consultes del 25 A de la vicepresidenta?
I que dir de l’anar i venir de les hores lectives que no pensa aplicar madame Rigau? ...
Convindran amb mi que la llista pot ser llarguíssima.
Ara bé, el paradigma de la sapastreria ha estat la cançoneta cantada a duo, respecte les PIRMI, entonada per Claries i Mena. Patètic tot plegat. L’acció d’aquest govern és descoordinada, fluixa i lamentable però, per a mi, hi ha encara un fet més preocupant. Quin? El background de tot plegat. El perfum d’ideologia neoliberal i dretana que aromatitza l’acció del govern Mas. Quan un conseller de tupè i clenxa recta té la idea obtusa de responsabilitzar dels mals del país a un col•lectiu ètnic o religiós, la qüestió esdevé preocupant. Sí, preocupant per què el recurs a la tàctica Albiol dona rèdits electorals però mina la comprensió de la complexitat social, de la convivència i de la cohesió ciutadana. Al conseller Mena li cau com un bumerang la frase que va repetir insistentment donant resposta a una interpel•lació al Parlament: “tu quoque, fili mi? Tu també Mena? Tu també fas servir per defensar-te la pitjor de les armes, la més cruel metzina que corre per la societat?
Aquest background existeix i es manifesta. S’alimenta de la intolerància, la por o el despreci dels que no són com nosaltres. Quan Xavier Trias, potser inconscientment, va fer el penós comentari sobre els socis de l’Espanyol –ho diu un servidor que és del Barça- el background va funcionar, segurament des del subconscient. Sí, a Mena també li ha succeït. Ara tots correran per arranjar-ho. D’acord però, el perill és aquí i el govern dels sapastres malauradament també. D’aquí a pocs dies compareixeran cofois al Parlament però, per molt que diguin i s’expliquin, sabem que el seu rumb està marcat camí de l’insola de la Sapastreria.
PD: Sapastre en castellà té una traducció profundament musical, Chapuzero. En català també es pot dir barruer, matusser, potiner o destraler...

ORIOL PUJOL: UNA OPA HOSTIL DE CDC

2011-08-17T18:53:00.006+02:00

ESTEM DAVANT L'INICI D'UN NOU "CULEBROT" CONVERGENT

LA VANGUARDIA

(Recogido de Agencias)

Puig ve la oferta de Oriol Pujol de 'número dos' como muestra del giro de CDC hacia el derecho a decidir
El conseller de Interior niega que el segundo de la lista no tenga un papel importante en Madrid y recuerda a Miquel Roca

Felip Puig intenta vendre la maniobra orquestrada pel grup del "pinyol" com un gir sobiranista de CiU quan de fet el tema no és més que l'inici d'un camí que vol situar a Duran Lleida a les portes de la jubilació o en un Gulag fet a mida vestit d'encarrec/servei institucional.

DURAN O EL PERILL DE LA DESPLAÇANT ASCENDENT...

2011-08-14T12:29:00.009+02:00

VOTAR PER DECIDIR O TAN SOLS PER “INFLUIR”?

En política, la desplaçant ascendent, fa temps que està inventada. La gent d’Unió Democràtica ho sap i en Duran Lleida també. Activat per l’alè al clatell d’un Oriol Pujol que el vol substituir al front del grup parlamentari convergent a Madrid, Duran Lleida ha decidit actuar com un veritable stajanovista pel que fa a la producció de homilies setmanals, declaracions i notícies adreçades al món de la comunicació. No fos cas que algú l’acusés d’absentista o tebi. Dia rere dia Duran Lleida intenta fustigar als socialistes amb exigències de catalanitat al temps que juga amb l’ambigüitat d’un possible pacte –per raons d’Estat!- amb el PP. Ell alerta de les majories absolutes desitjant, en el fons, tenir prou vots per decantar no importa què. Però, la feblesa de Duran Lleida no rau sobre la seva ambigüitat calculada, ni en el seu transvestisme respecte a una col•laboració futura amb el PP. La feblesa del líder democristià, i ell ho sap, radica en que els ciutadans prefereixen votar a aspirants a president que no a opositors a ministres. Els catalans, i la resta d’espanyols, prefereixen votar persones amb vocació de manar que no pas amb desitjos de, tan sols, influir. La situació econòmica i política de Espanya precisa governants ferms i amb idees clares, no nous Rasputins amb les cartes marcades i interessos de lobby.
El personalisme del líder d’Unió i les seves angoixes el duen, fins i tot, a criticar els mitjans de comunicació públics de la Generalitat. Tot just fa dos dies s’exclamava de que Catalunya Ràdio recollia en excés les declaracions de Miquel Iceta advertint de la inexorabilitat dels pactes de CiU amb els populars. Duran, polític temperamental i de pell fina, no en té prou amb els afalacs que li prodiguen alguns mitjans de comunicació privats que li són afins. Vet aquí per què coincideix amb el grup del “pinyol” per esbombar i partiditzar, de nou, la CCMA.

Els mesos que venen seran transcendentals pel futur de Duran com a polític. Criticat dins el seu propi partit per caudillista, i poc estimat pel món soberanista de CDC, pot assaborir les mels d'un ministeri, cert; però també tornar a Catalunya com a Conseller en Cap d'un govern Mas remodelat.En tots els casos la desplaçant ascendent està dissenyada.

ORIOL PUJOL DE DOS A MADRID...

2011-08-11T19:10:00.004+02:00

SÍ, SÍ, SÍ, ORIOL EN MADRID !

Oriol Pujol i Ferrusola ja s’entrena per anar a viure a la Villa i Corte. Només cal fer un cop d’ull als teletips de les agencies per adonar-se que el seu futur polític apunta a la meseta. De cop i volta, com si fos víctima d’un encanteri, no para de comentar i opinar sobre les coses de les Espanyes. S’ha atrevit, fins i tot, a predir la fi del terrorisme d’ETA i, de passada ens ha recordat que CiU reclama des de fa temps un pacte d’estat en el que hi siguin CiU i el PNB. Això sí, preparant el seu aterratge a Madrid ha advertit tothom dels perills d’una Catalunya desconfiada i allunyada del poder central si no prospera el concert econòmic.
Hem sabut també que el fill del que fora anomenat “Espanyol del año” pel diari ABC s’ha autoproposat per exercir de número dos de la llista convergent a les properes eleccions generals. Deu pensar que així, en l’hipotètic cas de que Duran culmini el seu somni de ser ministre, ell, Oriol Pujol, quedaria com a cap de files convergent a Madrid.
Li desitjo molta sort al Pujol junior i també que el nou viatge que inicia el faci, com deia el poeta, més ric en idees i més entenedor de la política estatal. Molts dels que eren del anomenat “pinyol” –en Duran no, aquest ja va néixer ensenyat- després de viatjar i visitar altres indrets han fet un tomb en les seves vides i en les percepcions que tenien del món i de la política.
Diu la cançó: “entraràs en un port que els teus ulls ignoraven i vagis a ciutats per aprendre dels que saben...”.
Les bases convergents estan contentes. Amb l’emperador del “pinyol” a Madrid; i un Duran en clau ministerial, es pot difuminar el rol d’Unió Democràtica a la política parlamentària espanyola i CDC conquerirà finalment el comandament de les relacions amb els partits estatals.
Ara bé, permetin-me una broma. No sé si han parat compte amb el que els passa a les olives quan les hi treuen el pinyol. Ho diu una cançó publicitària, esdevenen “aceitunas La Espanyola rellenas de rica anchoa”!

PERILL A LA CCMA I AL CAC...

2011-08-08T14:42:00.006+02:00

UN ALTRE TIPUS DE RETALLADA

El govern de CiU, i el president Artur Mas, falten a la seva paraula trencant un dels compromisos contemplats en el pacte d’investidura. Em refereixo a aquell que tenia per objectiu preservar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, i el CAC, de qualsevol intent involutiu. L’anunci del govern Mas de modificar, per llei, la naturalesa de ambdues institucions no és cap bona notícia pels que desitgem uns mitjans de comunicació públics despartiditzats i desgovernamentalitzats. Aprovar l’actual llei de la CCMA va costar anys (7) i panys (concessions a CiU per garantir el consens). Inspirada pel clan del “pinyol”, la CiU d’avui vol fer marxa enrere i ressituar-nos en el temps en aquella època en la que el poder polític dictava els continguts de la informació.
No valen les excuses de caràcter econòmic. Els ajustos i l’austeritat que ens marca la crisi no pot, ni ha de significar, cap retrocés en un servei públic de comunicació que ha de ser garantia d'objectivitat i professionalitat. Sospitem que aquesta crida a la contenció de la despesa en realitat amaga també interessos de matriu privada – en detriment dels públics- com els que en el seu dia va defensar Duran Lleida a Madrid a satisfacció del PP.
Alerta doncs! Caldrà que des del Parlament de Catalunya, però també des dels professionals defensar amb fermesa el que ja s’albira com un míssil contra la qualitat i els continguts del servei públic de mitjans de comunicació.

PSC: CAL TRIAR EL GRA DE LA PALLA...

2011-08-07T17:32:00.006+02:00

TOT POTES AMUNT I NOSALTRES...

Fa ja algunes setmanes vaig exposar, en un article publicat a El Periódico, que l’elecció del futur Primer Secretari del PSC o l’existència d’un grup parlamentari propi a Madrid eren temes importants si, però secundaris, davant el repte de definir congressualment els elements irrenunciables d’un projecte polític d’esquerres. A saber: la creació de consciència, organització i acció col•lectiva per fer front a l’ofensiva neoliberal vingui vestida de discurs ideològic, de mesures polítiques o d’ingerències de grups mediàtics. També em semblava irrenunciable la voluntat de ser una alternativa de govern bastida sobre uns fonaments i unes bases clarament diferenciades de la dreta. I fer-ho amb un programa on les polítiques socials juguin un paper central i determinant.
Aquests darrers dies he observat com alguns companys/es s’entesten en situar de nou, en primer terme de la discussió precongressual, una controvèrsia que interessa més a opinadors amb sequera d’estiu i als nostres adversaris polítics que a la ciutadania.
Tots els temes mereixen ser tractats. D’acord, però temps al temps. No es pot moblar una casa en base a una revista d’interiorisme de paper couché . Ens cal saber primer la mida de les coses, els metres quadrats disponibles, l’espai, el clima i ,fins i tot ,el color de les parets abans d’actuar amb precipitació. El PSC ha de fer el que li convingui, quan i com li convingui. Una altra cosa seria caure –una vegada més- en les exigències, el guio, els conceptes, el lèxic i les pressions que volen imposar-nos els adversaris. Per cert, i de passada, cal recordar-li a Duran Lleida que la seva suposada defensa dels interessos catalans a Madrid s’ha limitat als del seu partit i d’algun que altre lobby empresarial. Sabem científicament – a la Guinea de Obiang també ho saben- en que consisteix el mètode Duran de fer política i relacions.
He de confessar que l’article publicat per “Nou Cicle” a El Periódico parlant del Grup Parlamentari a Madrid m’ha decebut. Aquests darrers mesos he seguit amb interès i atenció els escrits i articles publicats a la pàgina web d’aquesta ja veterana corrent d’opinió del socialisme català. Tant és així, que alguna de les seves tesis referides a la necessitat de recuperar el que anomenen “militància social”, la reivindicació noble de la política i la proposta d’una Aliança de la Catalunya de progrés, m’han semblat aportacions de primer nivell al debat congressual que puc compartir....però, aquest darrer article no.
José Luis López Bulla deia al respecte, en el seu blog, que posar l’accent en un tema que tan sols afecta i interessa a un reduït nombre de ciutadans el deixava estupefacte. A mi també. Després de veure que el gegant americà pateix pneumònia, que les manis d’indignats omplen Tel-Aviv i Javier Cercas (citant a Karl Polanyi) diu:

“Cuando el poder económico se impone al político,, el fascismo acaba llamando a la puerta”.

Penso: Uf, el món en crisi i nosaltres intentant fer mobles a mida sense saber les característiques del habitatge! Vil•la, piset, estudi o apartament?

MASCARELL SAPS ON ETS ?...ON VAS?

2011-08-04T17:52:00.005+02:00

MAS I MASCARELL

En política no tot és el que sembla. Quan Artur Mas va dissenyar el govern actual ho va fer, sobretot, pensant en com podia fabricar un cop d’efecte. Primer ens va voler fer creure que triava els millors entre els millors, i va errar el tret. Algun dels “millors” varen dir-li clarament que no estaven en disposició d’exercir de tisoraire. Després va intentar guarnir l’Executiu amb la figura d’un polític tot terreny i milhomes situant a Interior a Felip Puig i, com a contrapès, col•locant la cara amable i dialogant de la vicepresidenta Joana Ortega. Però, vet aquí que li faltava un cop d’efecte al nou president, la prova del nou de que el seu flamant equip tenia tant de “pinyol” com de qualitat. Mas va sondejar el mercat, va tirar l’ham amb una cuca cultural i, un exmaoista moderat reciclat al gran PSUC i pragmatitzat a Can PSC va picar. I va picar amb força, no perquè estigués afamat de fer teoria i parir papers, no –tot just feia un més col•laborava en el programa socialista- si no perquè “la passió per la gestió cultural” és capaç d’il•luminar no sols el camí de Damasc si no també els fruits del Pati dels Tarongers. Ai la fe dels conversos! Senyor, lliura’ns d’ella! Aquella fe que permet alguns entrar per la porta de l’esquerra i sortir satisfet i predicant per la del fons a la dreta.
Diuen que Tomas de Torquemada, Primer Gran Inquisidor de les Espanyes, provenia d’un llinatge de jueus conversos i va acabar esdevenint un dels promotors i instigadors de l’expulsió massiva dels jueus espanyols. Algú el va anomenar “martell d’heretges, salvador de la pàtria”... Compte doncs! La història ens alerta davant d’aquests personatges.
Ferran Mascarell ha dit que el PSC ha de trobar la seva via socialdemòcrata i ha criticat sense embuts el que ell considera l’ atzucac del grup parlamentari a Madrid. Fa pocs mesos afirmava sentir-se un socialdemòcrata en un govern català a l’espera de poder aplicar el seu pensament progressista. Doncs bé, probablement els socialistes catalans tenim molta feina per endavant, molta cosa per endreçar i caldrà que ens interroguem, com fan altres, sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra però, tenim clar que mai ens prestarem –com fa el convers Mascarell- a fer una política cultural centralitzada, reduccionista, burocratitzada i esclava del mercat.
Els socialistes catalans potser triguem un cert temps en trobar la nostra via socialdemòcrata però, de ben segur, aquesta no passaria mai per formar part d’un govern de dretes que perdoni impostos als amics d’un Duran, es carrega la PIRMI i justifica les tisorades. A dia d’avui, algú pot pensar que queda algun petit àtom de socialisme en el pensament mascarellià?

SOBRE EL PSC Y SUS MANIFIESTOS CON GAS Y SIN GAS...

2011-08-02T14:22:00.006+02:00

POR UN BABEUF PARA EL XXI

Resulta difícil adivinar si es Karachi, o Sao Pablo, la ciudad más densa del mundo. ¡Vayan ustedes a saber! En cambio me atrevería a afirmar, sin temor a equivocarme, que el PSC es el partido político con mayor densidad de manifiestos por militante y simpatizante del actual panorama político español. ¿Es ello positivo o negativo? Se preguntaran algunos. Pues, a decir verdad, prometo por imperativo legal que no lo sé. Quizás lo más interesante del fenómeno sea la predisposición, las ansias y la buena voluntad de muchas personas empeñadas en dar respuestas positivas a los retos de nuestra sociedad.
De manifiestos los hay de todo tipo y condición. Los he leído buenistas, transversales, izquierdosos, interesados e incluso de factura naif. Eso sí, todos son respetables y han de ser considerados como aportaciones bien intencionadas a la causa común que nos une. ¿Aun la de la humanidad? Ahora bien, permítanme una licencia entre este volcán de letras impresas e inspiradas por militantes, diputados, alcaldes y demás. Encuentro a faltar la fuerza de una figura arrebatadora como la de Sylvain Maréchal que fue capaz, en su tiempo, de arriesgar el tipo al escribir el famoso “Manifiesto de los iguales”. Un texto de referencia que podemos considerar como la primera declaración del derecho natural de los humanos para gozar colectivamente de los bienes terrenales. Sylvan Maréchal y François Babeuf, en el aludido manifiesto, escriben y defienden:

“No más propiedad individual de la tierra, porque la tierra no es de nadie… Declaramos que no podemos tolerar más que la inmensa mayoría trabaje y sude para el servicio y placer de una minoría. Esa situación ya ha durado suficiente tiempo, demasiado tiempo… ¡Pueblo de Francia! Abre los ojos y el corazón a la plenitud de la felicidad, reconoce y proclama con nosotros la Republica de los iguales.”
¡Aquello sí que eran manifiestos! Aquel igualitarismo devino excesivo para la izquierda de su época. Tanto fue así que Babeuf acabo detenido y ejecutado por haber osado criticar a los dirigentes revolucionarios por su deriva conservadora, por no impulsar medidas en pos de una mayor igualdad social en paralelo con los avances en la libertad política.
François Babeuf (Gracus) decía también:

“No queremos la igualdad escrita en una tablas de madera. La queremos en nuestras casas, bajo nuestro techo.”
Los “iguales”, los “conjurados” de Babeuf y Maréchal denunciaban en sus manifiestos las limitaciones y contradicciones de una situación política que solo había beneficiado a una nueva clase de privilegiados que viraban descaradamente hacia posiciones conservadoras.
Maréchal murió en 1803 y Babeuf en 1797 siendo catalogado como uno de los primeros teóricos y pensadores de la ideología socialista considerada en un sentido amplio. Han pasado más de doscientos años pero, visto y leído lo visto, siguen siendo insuperables confeccionando manifiestos.

A PALAU ELS DINERS I A COLOM...... LA MEMÒRIA!!

2011-07-27T19:01:00.007+02:00

NOTA AGENCIA EUROPAPRESS

Àngel Colom...."Tenia problemes seriosos amb els deutes del PI (Partit per la Independència), i va buscar diversos mecenes fins que se li va recomanar Millet --que llavors era conegut pel seu mecenatge en la causa catalana--.
Va demanar audiència i va esperar diversos mesos fins que el va atendre i "el va ajudar", ha explicat el seu advocat, Javier Melero, als mitjans després de la declaració de Colom.
Segons el seu relat, Colom necessitava una quantitat que rondava els 20 o 25 milions de pessetes, i Millet va convenir pagar-li 12 milions i mig de pessetes --75.000 euros--, per la qual cosa Colom "es va posar molt content".
D'acord amb el seu advocat, quan el 2009 va esclatar el cas Palau, el membre de CDC es va posar en contacte amb el Palau per tornar els diners, unes converses que van quedar congelades fins que aquesta mateixa setmana el Palau es posés en contacte amb Colom per a la devolució dels diners.
En cas de fer-ho, i com a responsable civil a títol lucratiu, la causa contra ell quedaria suspesa.
Per a l'advocat, el seu client ha estat víctima com altres d'una "operativa diabòlica en què ha estat involucrat".

COMENTARI AL RESPECTE

DESPRÈS D'AQUEST CULEBROT INCREÏBLE PROTAGONITZAT PER ÀNGEL COLOM I ESCENIFICAT AMB COMPANYIA D'ALTRES MEMBRES DE CiU DAVANT EL SENYOR JUTGE NOMES DUES COSES A DIR:

* CELEBRAR QUE UNA INSTITUCIÓ COM EL PALAU RECOBRI UNS EUROS QUE HAURIEN D'HAVER ESTAT DESTINATS A LA CULTURA.

* DESITJAR QUE, AL MATEIX TEMPS QUE PALAU RECUPERA ELS DINERS, EL SENYOR COLOM RECUPERI LA MEMÒRIA SOBRE QUI VA SER EL SEU PADRÍ DAVANT FÈLIX MILLET

DURAN I LLEIDA....LA CROSSA I EL MISTERI DEL MINISTERI

2011-07-24T16:47:00.004+02:00

DURAN, CROSSES I BRASES

Més enllà de quina sigui la data de les properes eleccions generals, a hores d’ara tothom intenta posar la seva maquinària electoral en marxa i explicar tant la bondat de les seves receptes, com les virtuts del seu candidat. El darrer exemple d’aquest exercici d’escalfament, abans dels combats que s’albiren a l’horitzó, el vàrem poder observar en el decurs del darrer Consell Nacional de CiU. Allí tot varen ser floretes per a en Duran: que si és una persona seriosa, que si és ben valorat, que si és creatiu, responsable... Uf! Una sobredosi de pega dolça tot plegat. Ara bé, la cirereta del pastís la varen posar per un costat Artur Mas ventant-se de la seva “gran sintonia” amb Duran, i, per l’altra el democristià venent la moto al personal de que ell no serà “crossa de ningú”, per afegir que “no podem caure en les brases del PP”...
Aquesta serà la tercera vegada consecutiva que Josep Anton Duran i Lleida encapçala la candidatura de CiU al Congrés. Les seves aspiracions –legítimes- a arribar a ser ministre/crossa en un govern espanyol sempre s’han estroncat per un o altre motiu. Però, aquest cop, potser víctima dels desenganys, les seves afirmacions i desitjos íntims són més contradictoris que mai. Ens diu que cal sortir del “foc socialista” i alerta als seus per no caure en la brasa del PP. Arribats a aquest punt, permetin-me una profecia: Duran caminarà sobre les brases. Els ciutadans saben que Duran somia en una victòria dels populars tan justeta i pírrica que el permetin, a ell, esdevenir un bàlsam amb cartera ministerial. Difícil? Potser sí, perquè el fenomen Rubalcaba està per veure quina magnitud adquireix. Però, observin si-us-plau: si a Catalunya CiU ha decidit anar del bracet del PP, per què no fer-ho a Espanya? Fa poques hores el portaveu de CiU al Congrés ja ha amenaçat amb la possibilitat d’una moció de censura si no s’avancen les eleccions.
Artur Mas deia que un vot als socialistes és un vot perdut. Clar que sí! És un vot perdut per la dreta que ens vol governar aquí, i allà, sobre les brases i exercint de crossa.

APERITIUS CONGRESSUALS...8ª PART

2011-07-20T12:42:00.003+02:00

AIXÍ NO COMPANYS, AIXÍ NO..

Fa poques setmanes, en el decurs d’un Consell Nacional del PSC, vaig escoltar unes paraules de l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, adreçades a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, en les que el convidava a pactar una sortida respecte a la discussió que té el PSC al voltant del Grup Parlamentari a Madrid. La idea no em va semblar oportuna perquè considerava, i considero, que sostrau la possibilitat d’un debat col•lectiu de conjunt on toca. Podria semblar com si els dirigents del partit, en lloc d’anar a la seva agrupació, prefereixin acordar per dalt temes que després es difondran per baix. Malgrat tot vaig considerar aquelles intervencions un recurs retòric farcit de bones voluntats pactistes. Avui, un diari de gran tirada, com és el Periódico, explica que ambdós membres de l’Executiva del PSC s’han reunit –o pensen fer-ho- per acordar una posició conjunta al respecte. És legítim això? Sí, és clar. Tothom pot fer-ho sempre i quan la resta dels militants del PSC no tinguem la impressió que les conclusions dels debats importants les ventilen tres o quatre companys ben intencionats de la direcció del Partit. Crec que les aportacions, vinguin d’on vinguin, s’han de produir i formalitzar on correspon: a les agrupacions. Això vol dir que els militants dels diferents indrets no poden acordar posicions comunes? Obvi que si.. El que em sembla improcedent, i no comparteixo, és el mètode piramidal i la difusió periodistica del fet. Per què? Doncs molt senzill: hem fet còrrer rius de tinta parlant de la participació des de la base i un munt de coses més i a l’hora de la veritat... ni dos, ni tres, ni quatre membres de l’Executiva poden donar l'impressió que mitjançant acords particulars s’arriba a unes conclusions congressuals que forçadament han de ser de conjunt, col•lectives. Crec recollir el sentit de molts companys quan dic que les coses s’han de parlar on toca i que no és gens edificant veure les respostes als nostres interrogants als diaris tres mesos abans del Congrés. Ep! altra cosa molt diferent és el pronunciament i la disponibilitat manifestada que poden tenir companys que aspiren a ser primers secretaris/es. És bo que coneguem el que pensen i prou...
Reivindico la discussió col•lectiva produïda des de la base. No m’agrada tenir la sensació que altres fan, o pretenen fer, les coses per mi.
Una cosa és un aperitiu congressual i un altre molt diferent un plat precuinat destinat a reescalfar. Algú ho havia de dir...

PARA CONOCERLOS BIEN.....Y CALIFICARLOS A ELLOS Y SUS INTERESES

2011-07-19T11:13:00.003+02:00

Agencias de calificación ¿Qué son? ¿Quienes están detrás?

Fortunas de la lista Forbes están tras las agencias de calificación
El oligopolio de las tres grandes controla más del 90% del mercado

Hasta el estallido de la crisis financiera en EE. UU. pocos eran los que habían oído hablar de las agencias de rating o de calificación. Las principales, las norteamericanas Standard & Poor?s (S&P), Moody?s y Fitch -conocidas como las big three o las tres grandes-, funcionan como un oligopolio que controla más del 90?% del mercado de la calificación de riesgo, tanto de deuda pública como privada. Sus evaluaciones pueden hundir mercados y llevar a países a la quiebra. Pero ¿dónde reside su poder? ¿Quién está detrás? ¿Cómo funcionan?
¿Qué son?
El pasaporte a la financiación. Las agencias de rating son empresas privadas que evalúan la fortaleza económica de países, entidades financieras o empresas que necesiten acudir a los mercados financieros para financiarse. Las calificaciones, que incluyen 21 grados, van desde la AAA, la mayor nota, hasta la menor, C, en el caso de Moody?s, y D, en los de S&P y Fitch. Se dividen en dos categorías, de inversión y especulativa: la primera se cierra en la calificación Baa3 y la segunda arranca en la Ba1, y determinan el atractivo inversor, es decir, riesgo y rentabilidad.
¿Cuál es su importancia?
El oráculo de los inversores. El enorme poder que tienen radica en que los inversores se guían por sus calificaciones, por las notas que dan a la solvencia de los emisores públicos o privados, para decidir sobre las operaciones. De este modo, el rating mide la seguridad y la confianza de la inversión.

¿QUIENES ESTÁN DETRÁS?
Millonarios y fondos. Detrás de estas agencias están multimillonarios incluidos en la lista Forbes, como es el caso de Warren Buffet en Moody?s o de Marc Ladreit de Lacharriere en Fitch, así como grandes fondos de inversión como Capital Group, BlackRock o Vanguard. Capital y BlackRock poseen respectivamente el 16,3?% y el 6,3?% de Moody?s, mientras que en S&P controlan el 12,3?% y el 5,3?%. Además, estos fondos poseen participaciones en entidades financieras, empresas o deuda sobre la que las agencias emiten su calificación de riesgo.

¿Conflicto de intereses?
Árbitro y parte interesada. La propiedad de las agencias abre la puerta a la principal duda sobre su gestión y el posible conflicto de intereses, ya que simultáneamente certifican la solvencia de una emisión y de sus propios inversores, como es el caso de los fondos de inversión. Son parte interesada (accionistas o titulares de deuda soberana). De hecho, las últimas rebajas de la calificación de la deuda española ha supuesto sabrosos beneficios a varios fondos ligados a las agencias, que acumulan unos 7.500 millones en deuda. Y es que a menor nota, mayor riesgo y, en consecuencia, mayor interés para colocarla.

Dudas sobre su independencia

¿Cómo funcionan?
Paga el emisor de la deuda. En el sistema actual paga quien necesita financiarse en los mercados, es decir, el emisor de la deuda, lo que genera no pocas críticas, ya que ¿cómo emitir una calificación negativa sobre alguien que es tu cliente? La duda sobre la independencia de las agencias de calificación de riesgos se extendió tras el estallido de la última gran crisis financiera en Estados Unidos.

¿SON FIABLES?
Bajo sospecha. Sus más estrepitosos errores, al mantener la mayor calificación (triple A) hasta el momento de su quiebra, por ejemplo, al banco de inversión Lehman Brothers o al imperio financiero del afamado inversor primero y luego estafador Bernard Madoff, mermaron su credibilidad y arrojaron sombras sobre su credibilidad e su independencia. Incluso se presentaron querellas en varios países contra ellas (incluyendo España), por considerarlas parte responsable del cataclismo económico.

¿Hay alternativas?
Una agencia europea. Las tres mayores agencias de calificación defienden su independencia insistiendo en la completa separación que existe entre sus actividades comerciales y de análisis. No obstante, la Unión Europea inició hace un año un proceso (inconcluso) de reforzamiento de su supervisión para acabar con su oligopolio en un sector con grandes intereses.

Publicado en Attac

HOMS I LES MANIOBRES DE DISTRACCIÓ DE CiU

2011-07-17T17:06:00.003+02:00

MORTADELO HOMS

Sí, ho confesso, hi ha un parell o tres de coses que el govern que presideix Artur Mas fa infinitament millor, més bé, que ho feia l’executiu del Tripartit. Una d’elles és la seva habilitat per fer-se l’orni, per centrifugar responsabilitats i culpabilitzar als altres de les seves errades o insuficiències. No sé com se les apanyen però, sempre hi ha un boc expiatori sobre el que fer recaure totes les desgràcies. Quan no és la bestreta del 1400 milions que mai no arriben, és el regidor de CiU que li birla el TC, quan no... L’altre, la insuperable capacitat de confondre al personal que té en Francesc Homs. Aquest inefable portaveu gasta més disfresses que el famós Mortadelo de Ibáñez. Les seves transformacions sobtades no deixen de sorprendre’ns. Pot passar del to solemne i rigorós que se li suposa al portaveu d’un govern seriós, a convertir-se en un publicista bel•ligerant de partit que dispara perdigonades a tort i a dret, i que no exclou ni a la gent d’Unió. El polidreisme comunicatiu del senyor Homs confon. Mai sabem quan parla l’executiu català i quan ho fa el ‘pinyol’ de CDC.
Però, això no ho és tot. Homs també practica –o almenys ho intenta- la vella tàctica militar que es coneix sota el nom de maniobres de distracció. Vostès ja saben en què consisteixen. Es tracta de cridar l’atenció sobre fronts secundaris per aconseguir amagar el flanc principal. Vegem-ne un exemple. La darrera ocurrència de Mortadelo Homs aconsellant tapar la lletra E de les matrícules, més enllà de ser un exercici barroc de cinisme, -CiU o pacta tot amb "l’espanyolíssim" PP- pretén distreure al personal d’allò que realment li dol i el fa empipar: les retallades de la sanitat, l’educació i les polítiques socials.
Aquests dies es parla molt de nou sobre carteristes i altres fenòmens urbans. Doncs bé, anem amb compte, no sigui cas que algú ens distregui i ens robi la cartera.

PSC... PER MOLTS ANYS !

2011-07-15T20:53:00.003+02:00

El PSC va ser fundat un mes de juliol del 1978 i, per tant, ha arribat a una edat que té reminiscències evangèliques. Han passat trenta tres anys de la unificació dels tres partits originaris: el PSC-Congres, el PSC-Reagrupament i la Federació catalana del PSOE. Constato aquesta evidència fundacional, com a referencia històrica, però soc dels que pensa que, el socialisme català d’enguany, és quelcom més que una adició de sigles i de cultures organitzatives. Sí, és molt més que una agregació de litúrgies diferents sobre la base d’un programa mínim comú.
És públic i notori que aquestes darreres setmanes han estat prolífiques en debats de caire precongressual. Els manifests abunden i, sovint, veiem publicats articles i declaracions de tot tipus als mitjans de comunicació del nostre país. Material per fer petar la xerrada n’hi ha amb escreix i qualitat diversa. Un dels capítols de la ponència marc du per títol una pregunta gairebé existencial: Què som? Bona interrogació - tres dècades després del part - que no hem de defugir. Posats a respondre un notable militant històric afirmava, en el decurs d’un debat a la meva agrupació, que som fruit de l’evolució d’un socialisme de finals de segle XIX d’arrel marxista que, en congressos diversos, va renunciar a la doctrina primigènia. Vaig discrepar del company sense negar-li una part de raó. Avui podríem comparar al PSC amb un gran riu que s’ha anat formant en base a contínues aportacions i aigües vingudes de múltiples indrets. El PSC actual està fet de sincretisme, de cultures entrecreuades, de sensibilitats afegides. Al costat de la tradició pablista hi trobem l’empremta del socialisme antiautoritari; juntament a companys provinents del POUM, o del FNC, s’asseuen antics militants del PSUC, del moviment llibertari o admiradors del laborisme angles... Això sí, el denominador comú el situem en la reivindicació dels incombustibles valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat en el camí de vèncer les injustícies socials.
El PSC fa trenta-tres anyets i té necessitat de rearmar-se ideològica, organitzativa i políticament. Urgeix que ho faci. Com també urgeix que treballi per recuperar els conceptes, el llenguatge i les idees que li són pròpies. No defenso una regressió a postulats periclitats. Reivindico tan sols una certa tornada a l’essència d’allò que molts ciutadans consideren que és patrimoni del socialisme: la defensa dels més febles i dels treballadors i la justícia social.
Opino que les esquerres han de donar respostes als nous reptes que planteja la societat moderna però tampoc pot deixar de donar satisfacció a tots aquells -que son majoria- que volen veure en ella un ferm bastió en defensa de la qualitat de vida, la pau i el benestar de tota la humanitat.

LIDERATGES......

2011-07-14T16:14:00.002+02:00

SOBRE JOAN RIDAO

El senyor Joan Ridao pertany a una formació política que es reclama independentista. Un servidor de vostès, com és obvi, no. Com a diputat a les Corts de Madrid en les llistes d’ERC, Ridao, defensa les tesis del seu partit intentant que el raonament, i la pedagogia, ocupin l’espai de la reivindicació simplista o afirmativa. Els seus adversaris de la Cambra diuen que exerceix les seves funcions amb un tarannà dialogant i constructiu. Segur que sí. El diputat català que signa aquestes línies es reclama del federalisme i no contempla -al contrari del senyor Ridao- sota cap prisma un procés secessionista convençut que, en ple segle XXI, és millor unir que segmentar. Ep! Això sí, sempre i quan les injustícies i els greuges no esberlin la cohesió social. La opció federal, al meu entendre, és la que en un futur no massa llunyà pot garantir la convivència i el benestar dels ciutadans... ja veuen, més enllà de d’un comú denominador, fonamentat en la defensa de les polítiques socials bàsiques, en Joan Ridao i jo potser només tenim en comú el nom propi: Joan.
Però, dit això, permetin-me que opini sobre la persona. Vaig tenir ocasió de compartir escó al Parlament de Catalunya amb Joan Ridao. Ambdós vàrem invertir moltes hores de la nostra activitat parlamentària assistint a reunions de treball o coordinació durant l’etapa del govern tripartit. He de dir que la proximitat permet dibuixar un determinat perfil mental de les persones, conèixer els seus tics i manies, les formes de reaccionar... Doncs bé, sàpiguen que aquest personatge que du per nom Ridao és treballador, culte, rigorós, capaç d’argumentar amb solidesa les seves afirmacions, disposat al acord i, sobre tot, sensat. Té defectes propis d’un ego exposat a la llum pública? Per descomptat! Però observant el personal que darrerament vola per l’atmosfera política els puc assegurar que aquest paio val molt més la pena que altres.
Ho afirmava al començament d’aquest article i insisteixo ara. Ridao i jo no compartim ni partit ni projecte polític estratègic. Tenim en comú el nom de Joan i la preocupació pel benestar del gènere humà però, en els temps que corren, no està de més reconèixer mèrits en competidors i adversaris que alguns els hi neguen.

SOBRE EL SISTEMA....Y SUS GUERRAS

2011-07-13T16:25:00.003+02:00

SOLDADOS LATINOS EN ESTADOS UNIDOS:

¿SERÁS SOLDADO O NO SERÁS NADA?
Cristina Baccin*
Con uno de los pocos fines de semana largos que tiene el calendario estadounidense, el Día de los Caídos o Memorial Day marcó el inicio del verano y el homenaje a sus muertos en guerras. La inclusión de los soldados latinos en la historia oficial de esta fecha aún combate su propia batalla, aunque casi 4 000 apellidos en español estén inscritos en The Wall, una gigantesca pared de mármol negro que recuerda en Washington a los soldados muertos en Vietnam.
Con la ilusión de ser héroes o con la certeza de que pocos caminos conducen a vivir dignamente en la tierra que habitan desde pequeños, en modo creciente, jóvenes latinos están optando por enrolarse en el servicio militar de Estados Unidos.
Con más de 50 millones de personas, según el último Censo Nacional, los latinos constituyen la minoría más importante de Estados Unidos. En un país de más de 300 millones de personas, 1 de cada 6 se identifica étnicamente como latino o hispanic (término demográfico inventado por el gobierno estadounidense para identificar a quienes hablan español, nacidos o con familiares en Sudamérica o cuyo legado cultural proviene de los antiguos territorios mexicanos).
Este "país latino" no es solo la minoría más importante de Estados Unidos, sino también uno de los países de habla hispana más numerosos del mundo, con una identidad tan diversa como compleja. Sin embargo, su representación numérica no es acompañada, aún, por su equivalente poder político, administrativo o financiero.
Su crecimiento como fuerza laboral y poblacional se va reflejando en su enrolamiento en las fuerzas armadas estadounidenses. Las razones de la incorporación de jóvenes latinos son diversas. Nacidos en el exterior o en el país, en familias cuyos padres son indocumentados, o en familias de antiguo legado cultural mexicano, la mayoría comparte una condición: son pobres.
Así, por razones de ciudadanía combinadas con la pobreza, el servicio militar voluntario se convierte para los jóvenes en un, aparente, camino corto hacia el logro de metas básicas: educación —particularmente universitaria—, la obtención de la ciudadanía, o quizás, un reconocimiento social largamente denegado.
Arturo Lemos, un veterano de la guerra de Iraq, con solo 23 años ya cuenta con 5 años de servicio militar en el cuerpo de Marines. Sus padres, mexicanos del estado de Chihuahua, no pudieron creerlo cuando su hijo, a la edad de 17 años, optó por este camino. "La primera reacción de mi madre fue darme una bofetada. Y fue casi como si, con mi decisión, la ofendiera en su orgullo de mexicana" (www.kunm.org, Raíces, 30/5/2011). Sin embargo, la otra opción que tenía Arturo para poder seguir la carrera de Biología que deseaba y acceder a la universidad, era hundirse a largo plazo —y con él, a su familia— en un mar de deudas para poder pagar la matrícula de su educación (educación pública, pero a todos costos, lucrativa para el sistema).
Su decisión fue "bastante fácil", dijo, "para llegar a ser alguien y un hombre exitoso" tenía que, simplemente, arriesgar su vida. Arriesgó, volvió vivo y estudió Biología asegurando que, después de tan impactante experiencia, ahora es un placer dedicar 10 horas por día para dar un examen. Pero no todos sobreviven como Arturo; el riesgo de muerte para los latinos es un 20% más alto que para los no-latinos, probablemente debido al tipo de tareas encomendadas en los frentes (Washington Post, 26/8/2006).
Por otra parte, el reclutamiento voluntario al servicio militar se nutre de una de las mayores necesidades de la población latina: obtener un documento estadounidense para poder vivir legalmente en el país. En la actualidad, más de 39 000 soldados indocumentados están en frentes de guerra por Estados Unidos (Fuente: NBC Chicago, 30/5/2010). Obtener la propia ciudadanía y las de los familiares inmediatos, es uno de los anzuelos que el mismo Servicio de Migraciones del país ofrece (www.uscis.gov/military). Vivos o muertos, en el sueño de ser héroes, los jóvenes pueden beneficiar a su familia a través de dejarle la "herencia" de un documento estadounidense.
A los soldados que no son ciudadanos estadounidenses se les obliga a cumplir con todos los deberes pero, al mismo tiempo, se les deniegan derechos, tales como: el ascenso en la jerarquía interna hacia el rango de oficiales u obtener el reconocimiento de honor debido a los beneficios que les acompañen. Uno de los casos latinos más resonantes es el del sargento Rafael Peralta, mexicano que obtuviera finalmente su ciudadanía durante la guerra de Iraq. Muere en combate a los 25 años porque, voluntariamente, cubrió una granada con su cuerpo para salvar a sus compañeros de la explosión. De las siete nominaciones para Medalla de Honor elevadas a la Secretaría de Defensa, solo la de Peralta fue denegada, a pesar del renombrado reconocimiento por sus pares y superiores inmediat El mexicano-americano Rafael Peralta logró ser ciudadano, héroe de sus compañeros, pero no sobrevivió para contarlo. Arturo Lemos no es más el adolescente de 17 años que se fue a la guerra y sobrevivió al impacto.
Ahora abre muy grandes sus ojos y reflexiona: "Vietnam o Iraq siguen siendo guerras de hombres pobres". Guerras que usan a los hombres pobres para alimentar, con sus cuerpos y sus vidas, los negocios de los ricos más ricos y quebrantar más vidas y sociedades.
Publicado en ATTAC *Periodista. Ex decana de la Facultad de Ciencias Sociales, UNICEN - Adital

Y EN ESO LLEGÓ......RUBALCABA !!

2011-07-10T19:30:00.002+02:00

VISTA A L'ESQUERRA !!

Diuen que una setmana en política és molt de temps, i un més gairebé una eternitat. Diuen que l’avui ja té poc a veure amb el demà perquè els esdeveniments, i les notícies, succeeixen a una velocitat de vertigen que les fa velles tot just acabat de néixer.
Des del punt de vista electoral, els resultats del 22 de maig d’enguany van representar un cop dur per als socialistes catalans i espanyols. Cert, i aquell hematoma emocional va fer vessar rius de tinta de molts “plumilles” i setciències que es van afanyar a vaticinar la fi de la història, la defunció, del socialisme espanyol i català. També de les esquerres en el seu conjunt. Però, els dies passen i entren en escena nous elements, sovint imprevisibles, que criden l’atenció, que desperten expectatives i que, fins i tot, serveixen de tònic estimulant als adolorits.
Alfredo Pérez Rubalcaba ha entrat en joc i ha començat a verbalitzar allò que molts progressistes, socialistes i acampats volíem escoltar. Per exemple: que les caixes i la banca destinin part dels seus beneficis per crear ocupació, que els mercats no han de tenir més força que els vots dels ciutadans, que cal establir una taxa per les transaccions financeres, que cal acabar amb els paradisos fiscals, que hem de recuperar un impost que gravi els grans patrimonis...
Rubalcaba ja no és ministre, ara és candidat. Mariano és candidat, i ja tem a un exministre que pot enterbolir el que quatre escribes interessats anunciaven com un camí de roses fins la Moncloa. Deia Rubalcaba “nada está escrito ni decidido de antemano”. I és cert, es parla molt de la societat líquida, pendular i del vot volàtil. El milió de persones de fa un any poden esdevenir un grapat de milers dotze mesos després, un gran grup parlamentari pot acabar sent un petit grup, mentre que una derrota anunciada pot convertir-se en una victòria ajustada. De qui? El temps ho dirà i la història ho explicarà.

A TAULA LA PONENCIA MARC....

2011-07-08T12:17:00.003+02:00

PER UN SOCIALISME “REDBERRI”

Això s’anima i és magnífic que així sigui. L’aflorament de diverses candidatures, o precandidatures, a la Primera Secretaria del PSC, lluny de frenar o difuminar l’imprescindible debat col•lectiu, inherent als nostres congressos, afavoreix la discussió, la fa més atractiva. L’existència de companys/es amb aspiracions a dirigir el partit és tan positiva com legítima i serà, i és, molt interessant escoltar com veuen i viuen els aspirants la política, el país o la societat. Només les mentalitats aquoses i insípides poden trobar pegues al respecte. La sortida a superfície de candidats no va en detriment del debat col•lectiu, com suggereixen alguns, ni malmeten les discussions en la base, ans al contrari, ens permetrà saber qui es qui, quins son els seus pensaments i paràmetres ideològics, què es pot esperar d’ell/ella. No hi ha cap incoherència en demanar que el partit rumiï conjuntament el seu futur i, simultàniament, desitjar i animar als companys a explicar-se públicament.
En aquest sentit cal felicitar el do de l’oportunitat dels companys de Sant Andreu. La seva programació de conferencies /debat ha convertit la agrupació que lidera Eric en una mena de passarel•la on els aspirants s’esplaien o, si més no, s’insinuen mentre alguns periodistes tiren del fil. Tot va començar amb Miquel Iceta, seguir amb Angel Ros i properament comptaran amb Ignasi Elena i no és descartable la presència d’un insigne egarenc.
Malgrat tot, segueixo pensant que, més enllà dels relleus de persones, cal avançar en el perfeccionament dels nostres mètodes de treball. Cal modificar les nostres maneres de fer, cal tornar a la militància social a peu de carrer i fer-ho amb un llenguatge intel•ligible pel ciutadà, cercant les seves motivacions i no les dels gestors polítics.
Les circumstàncies polítiques actuals són imperatives, exigents. Urgeix recomposar forces i interioritzar que aquí no sobra ningú sino que més aviat hi falta gent. Cal trobar el comú denominador que aplegui una gran majoria capaç de refer la nostra arquitectura orgànica, obrir el partit i recuperar la porositat social perduda. Qualsevol posició en el debat polític intern és legitima però -al meu entendre- ha de procurar la recuperació i retrobament amb el discurs progressista que la ciutadania ens reconeix com a marca de la casa, com a socialistes. A saber: esquerra sensata i oberta amb cultura de govern i tan federalista com municipalista.... Un socialisme democràtic preocupat pels efectes nocius de la globalització, preocupat pel medi ambient, crític amb el sistema i les perversions del discurs neoliberal etc..
Permeteu-me, per acabar, una broma pensada en base a combinar els idiomes... Pel meu gust el PSC del futur ha de ser “REDBERRI”...(red en angles vol dir vermell i berri en eusquera vol dir nou). S’ha de acabar el rosa pàl•lid i la cançoneta “versionada” amb aromes de ratafia que ens han escrit altres. Tenim una musica que ens és pròpia i l’hem de tocar, fer-la sentir.

HOMS I ELS DEL "TELEPINYOL" MAI COMETEN ERRORS--

2011-07-05T20:32:00.004+02:00

L’ÒMNIBUS FRENA

Faria be el govern en prendre bona nota del que ha succeït al voltant de l’anomenada Llei Òmnibus. Han plogut tantes al•legacions, protestes, retrets i articles de periodistes i queixes de partits polítics, que les preses del govern han esdevingut obstacles i els seus desitjos nervis. Això sí, cal reconèixer que “la sotilesa” del portaveu de l’executiu, Francesc Homs, no té límits. En lloc d’admetre humilment la marxa enrere provocada per l’allau de protestes rebudes, es cura en salut posant-se una medalla tot dient: “El govern ha estat particularment atent i amatent a les aportacions de determinats grups i sectors”. Doncs be, per fi tot sembla indicar que el Parlament podrà debatre aquesta macro llei desglossada en altres tres més menudes, una quarta de mitjans audiovisuals i una d’urbanisme.
Algú, malintencionadament, pot haver pensat que la ferma actitud del grup socialista envers el debat pressupostari té, en aquesta nova llei, un contrapunt balsàmic pels interessos de Convergència i Unió. Res més lluny de la realitat. El PSC va anunciar en el debat d’investidura una oposició parlamentària dura però rigorosa, contundent però compromesa amb la consecució de millores per als ciutadans de Catalunya. D’entrada, les modificacions produïdes en el tex de la llei esmenada representen un fre a determinats aspectes que afectaven al món sanitari, com és el cas de l’accés d’algunes persones als serveis de salut o al lloguer de quiròfans. També s’han contingut alguns desitjos governamentals tendents a modificar els horaris comercials o perjudicar l’autonomia operativa d’alguns ens culturals...
En declaracions a la Cadena Ser, el president del Grup Parlamentari Socialista, Joaquim Nadal, ha explicat de manera diàfana que l’objectiu del nostre grup coincideix amb el de CiU en liquidar tot allò d’obsolet que s’hagi pogut acumular al llarg de més de tres dècades però que, aquesta tasca, s’havia de fer pensant en el benefici del país i no només en un trist ajust administratiu inspirat tant sols per estalviar diners. Nadal ha afegit que esdevé imprescindible carregar les futures lleis de contingut social. Veurem què passa, doncs tothom sap que el contingut doctrinal de les propostes de CiU i PSC no és precisament massa coincident.

EL "BACKGROUND" DE XAVIER TRIAS...

2011-07-03T21:32:00.003+02:00

ENTRE TRIAS I ALBERTO

Xavier Trias s’ha equivocat, i molt, en deixar anar frívolament un comentari en un video en el que afirmava que per a ell seria una desgràcia tenir un gendre del Reial Club Esportiu Espanyol, o del Reial Madrid. Aquest error li pot costar al nou alcalde de Barcelona l’animadversió de molts catalans que simpatitzen amb l’equip blanc o amb el club perico. Xavier Trias ha demanat disculpes i això l’honora però, a aquestes alçades de la pel•lícula i després d’haver guanyar unes eleccions, hauria de saber controlar millor el sentit de les paraules. Un alcalde, un president, un alt càrrec institucional pot simpatitzar amb un equip i dir-ho sense embuts –Zapatero ho fa amb el Barça- però, mai menystenir els altres.
A Alberto Fernández Díaz li ha faltat temps per fer de “Jaimito” i sortir a la defensa de l’equip amb el que simpatitza. Jo no ho hagués fet. I no pas perquè no hi hagi motius suficients per fer-ho, si no perquè la pràctica política de la seva formació a Barcelona sempre ha estat reactiva, a la contra, a l’aguait de les notícies i problemes susceptibles d’erosionar l’adversari. Avui Trias, ahir Jordi Hereu, Clos o Maragall.
Xavier Trias s’ha equivocat i ha de ser l’Espanyol, mitjançant la seva Junta Directiva, la que s’exclami i demani rectificacions. També és lícit que aquesta qüestió sigui tractada, comentada i debatuda per periodistes i públic en general. És lògic que així sigui. Ara bé, esdevé imprescindible traçar una línia clara entre el que són els debats polítics de fons en base a projectes i models de ciutat o societat, i la contrarèplica fàcil, estomacal, a errors puntuals que tothom pot cometre.
Un altre tema molt més complicat, profund i dens seria discutir el “background” que s’amaga darrera la “brometa” d’en Xavier Trias...però això amics meus, avui, al PP no li interessa.

APERITIUS CONGRESSUALS...7ª PART

2011-07-01T00:28:00.003+02:00

LES MERLES BLANQUES NO S'IMPROVISEN

El comú denominador de tots els manifests, corrents d’opinió, plataformes, “plataformetes”, i persones que han gosat escriure darrerament, o dir la seva, respecte el futur del PSC ha estat la constatació de que cal un canvi en profunditat en les formes de fer i de dir dels socialistes catalans. Tothom demana una renovació a fons dels mètodes emprats i fins i tot de persones. Es planteja, com una necessitat ineludible, tenir les idees clares i menys tacticisme. També es fa una crida al diàleg social i a una major sensibilitat envers les inquietuds de la ciutadania. Molt bé, som-hi. Estic bàsicament d’acord en tot el que s’ha esmentat i a procedir d’immediat a la rehabilitació de l’edifici. Ep! sempre i quan aquest no perdi el seu estil arquitectònic original, la seva personalitat, la seva raó de ser inserida a una història i un paisatge. Bastir un nou edifici adequat a les noves exigències socials no ens hauria de dur mai a plantejar, ni de broma, l’enderroc total del immoble. L’aparició d’un instint “ludista”, en el cas d’existir, seria letal. Aquest fet implicaria una amputació inadequada de las múltiples memòries atresorades i d’energies humanes que ens són i seran útils de cara al futur.
En la nova etapa que s’albira moltes persones novelles hauran d’assumir tasques de responsabilitat política i directiva a la sí del PSC. Magnífic! Però, hem de trobar també el punt d’equilibri, i els protagonistes, capaç de conjugar sense estridències totes -totes, sí- les sensibilitats que conviuen en el socialisme català i els seus entorns. És de sobres sabut que a casa nostre mai s’han imposat, afortunadament, les tècniques exterminadores si no més aviat els costums “reinseridors”. Tampoc sovintegen els messies, és cert. Tenim la gent que tenim. Som els que som i sabem que les merles blanques no s’improvisen....
Què cal fer? Doncs de cara als temes programàtics i discursius ja ho he comentat altres cops: recuperar el relat genuí del socialisme i combatre en el terreny del pensament la ideologia neoliberal, inclosa la seva ramificació a la sí del socialisme, i en l’àmbit català desmarcar-nos de la prèdica i cosmovisió nacionalista.
Però, en aquest aperitiu congressual, m’agradaria que avui parléssim ja de les persones i l’organització. Estic convençut de que calen reformes organitzatives per avançar vers una militància social més efectiva i eficaç. Aquesta reforma que volem dur a terme, per ser exitosa, ha d’estar sustentada sobre la centralitat del partit, sobre una amplia majoria. Què és i qui forma part de la centralitat del partit? Em preguntareu. Doncs molt senzill: Es la munió, l’acord dels principals agents que configuren i donen vida al socialisme organitzat i estructurat a casa nostre i els que es vulguin afegir de afora, es clar. La centralitat del partit rau sobre els militants de base, els nostres càrrecs electes, les sectorials, les corrents d’opinió, els pro i els anti "blackberry" etcètera que no es situen en els marges ni en la radicalitat estèril i estètica.
Els processos de canvi a la si del partit, per ser reals i efectius, han de ser assumits i interioritzats gradual i col•lectivament per la major part dels militants i simpatitzants. Però esdevé condició sine qua non que siguin impulsats fermament per una direcció que desitja el canvi i en faci pedagogia del mateix. Son tots els òrgans, estaments, companys, corrents, sectors del PSC els que han d’interpretar les noves exigències del temps polític. Avui en dia, per exemple, tots sabem que Miquel Iceta es una persona intel•lectual i políticament reconeguda i valorada pel que diu dins i fora del PSC. Quan fa pocs dies li demanava que dones un pas al front en el fons li estava exigint que aprofites la seva sintonia amb les diferents sensibilitats del partit per erigir-se com a pivot estimulador de totes les energies i sinergies per avançar plegats envers una etapa nova plena de reptes. En aquest sentit saludo alguna de les mesures apuntades per Miquel en el seu decàleg i fan referencia a temes socials i taxes que graven les transaccions dels moviments de capital. Celebro que plantegi la voluntat de fer primàries per triar el nostre candidat/ata a les eleccions autonòmiques. Desitjo que profunditzi més, que ajusti més, propostes inequívocament favorables a les polítiques socials. Ara be, cal que formuli suggeriments i concreti amb detall el que pensa en el terreny de la cultura organitzativa i quin creu que es el paper d’un partit socialista del segle XXI.
Per acabar aquest aperitiu congressual demanaria a tots aquells i aquelles aspirants a liderar el partit que es mouen entre bambolines que surtin al escenari i s’expliquin obertament, sense por ni recança. Els militants volem saber que defensa cadascú. Un congres pot esdevenir un instant de catarsi col•lectiva farcida de interessants moments mediàtics i alguna tensio però si el que volem es encetar una nova època que ens dugui a millorar la societat caldrà sacrifici, vèncer personalismes i molta suma.
Invito als companys a postular-se però no concedeixo un xec en blanc a ningú. Les coses es guanyen. Per la meva part la única exigència que col•loco damunt la taula és la necessitat de tornar a l’essència inspiradora els nostres principis programàtics i fer-ho a partir del debat conjunt i democràtic del congres.
Això si, que quedi clar: Tots ho hem de decidir tot.

ICETA HA DE FER JA UN PAS ENDAVANT.....

2011-06-28T16:50:00.006+02:00

ICETA, HAS DE FER EL PAS !

Ja és hora! Les darreres setmanes han estat prolixes en declaracions, articles, insinuacions i manifestos genèrics d’intencions al voltant del XIIe congres del PSC però, afortunadament, sembla ser que algú ja comença a posar fil a l’agulla.
Celebro i saludo la iniciativa dels companys de la corrent “Esquerra Socialista” que , en un document fet públic, ja marquen i proposen algunes mesures d’indubtable valor polític. Se’ls hi nota la bona intenció de recuperar l’ essència progressista i socialista del nostre partit. Celebro, també, la presentació en societat del manifest “Per un nou socialisme català” que desitja iniciar en el futur immediat del PSC un nou camí genuïnament d’esquerres .
Però, dit això. em sembla rellevant que una de les persones més actives intel•lectual i políticament del PSC , Miquel Iceta, haguí donat les primeres puntades per teixir i bastir una nova etapa del socialisme català. Iceta deixa enrere la retòrica introductòria del escrits ben intencionats i comença a concretar. La seva musica sona be i la lletra te un indiscutible compromís.
Que ens diu el company Iceta?
Doncs que en primer terme cal parlar clar. Que cal denunciar els efectes perversos del sistema capitalista i que es fa necessari regular i limitar els mercats si no volem que la seva lògica ens retalli drets i prestacions socials. Que els moviments especulatius s’han de combatre , entre altres mesures, amb una taxa sobre transaccions financeres i clàusules ambientals i socials. Guerra al paradisos fiscals.
Iceta també planteja avançar cap els Estats Units d’Europa amb polítiques coordinades en el terreny social i econòmic.
Comparteixo amb el company Miquel la idea de que el manteniment dels beneficis del Estat del Benestar nomes serà viable amb una reforma fiscal i amb mesures com , per exemple, la recuperació de l’impost de patrimoni i una fiscalitat ecològica. Les mesures destinades a la regeneració democràtica en institucions i partits també es avançada per Iceta: Primàries a tots els nivells, flexibilització organitzativa del PSC, dret a vot a partir dels 16 anys...
Els temes estan oberts i algú, com en Miquel, ja els planteja sense embuts i amb propostes concretes. Però encara en falten. Ara caldrà tirar endavant les propostes i solucions que ens demana el carrer – les dels 15 M i les dels oblidats que no parlen enlloc- mitjançant un guio d’acció amb mesures especifiques sobre l’atur, els acomiadaments i les prestacions socials..
Els temps son difícils. La situació social i econòmica complexa i delicada. Les incerteses grans i els perills múltiples. Per tot això, i moltes coses, més crec que el PSC ha de trobar un primer secretari capaç de conjugar totes eles sensibilitats existents en el partit. Fer aquesta tasca, donades les circumstancies actuals, no serà feina fàcil però molts socialistes volem tenir la garantia de que la nova etapa que encetarem no estarà presidida per renuncies ideològiques, lluites inter generacionals ni per diletantismes. Menys encara per un gir estrambòtic camí d’un suposat centre inexistent.

DURAN I LLEIDA EL PRO "LOBBYSISTEMA"

2011-06-26T18:44:00.009+02:00

DURAN I ELS ANTISISTEMA

Les epístoles setmanals que el president d’Unió, Josep A. Duran i Lleida, adreça als seus deixebles polítics no tenen parangó. En elles parla de tothom i de tot, recomana feines a tort i a dret i, fins i tot, amenaça amb un sobtat fi de legislatura. Són tantes i variades les temàtiques que aborda Duran que esdevé difícil comentar-les amb deteniment. Però, que ningú pateixi, de ben segur que d’aquí a poc temps en farà un recull i alguna ànima caritativa del món editorial les publicarà per fer feliç a la parròquia democristiana. Això sí, d’aquí a unes dècades els estudiosos de la història deixaran anar una rialleta compassiva en llegir segons quines afirmacions. Anem al gra. En la darrera epístola als democristians Duran escriu:

“això em permet reafirmar-me en la idea que a Barcelona, a diferència de Madrid, hi ha un gran contingent d’antisistemes i que les autoritats de la ciutat comtal tenen una gran responsabilitat... Barcelona ha estat i és la capital dels antisistema”.
Buf! Aquest Duran no té remei. Encarna l’ànima més carca i conservadora del país camuflada sota corbata moderna, posats educats i paraules ambigües. La seva tècnica en l’art del camuflatge ideològic és tan depurada que costa de entreveure el seu pensament profundament conservador. Sovint he arribat a pensar que fins i tot molta gent del PP està a anys lluny, vitalment parlant, del conservadorisme existencial del Duran. O almenys no ens enganyen.
Fa anys i panys que Barcelona és una ciutat amb una pulsió social, cívica i política diferent a altres ciutat del món. Barcelona fou anomenada la Rosa de Foc, Barcelona va ser la capital del No a la guerra, Barcelona fou capdavantera en la lluita antiglobalització, Barcelona... La capital catalana fou vanguarda en la lluita antifranquista i ho és en mil coses més. Sols les ciutats dinàmiques i vives poden permetre’s el luxe de tenir de tot, agradi o no. Potser si, potser l’ideal barceloní de Duran és convertir la nostra ciutat en una capital provinciana on els visitants puguin comprar carquinyolis, ratafia i poca cosa més.
Hi ha antisistemes a Barcelona? És clar que sí, com també hi són presents a les grans metròpolis del món, a Berlín, Paris, Londres... A Barcelona hi ha de tot. També trobem qui amb diners de la cultura fa política i qui exerceix la política fent de lobby. Aquests últims no hi ha manera que ningú els dugui a la presó...
No és el primer cop que Duran verbalitza les seves pors. Diu comprendre algunes de les propostes dels “indignats” però, s’afanya en puntualitzar que són utòpiques i inviables. Són tantes les coses que contrarien al líder d’Unió!
Permeti’m-me per acabar un altra botó de mostra. Tinc les meves raons per sospitar que Duran i Lleida no li ha agradat la desfilada barcelonina de carrosses repletes de gais i lesbianes celebrant el dia de l’Orgull Gay. Tampoc li deu fer gràcia els milers d’estrangers que vindran a observar-la convençuts de l’atmosfera de tolerància que es viu a la ciutat comtal. Aquests també són antisistema? Però aquest cop Duran no dirà res. Ja va dir fa temps el que pensa al respecte.

APERITIU CONGRESSUAL....6ª PART

2011-06-24T12:46:00.003+02:00

PSC, EL NOM O LA COSA
Entendre el missatge, els missatges, que envia la societat als partits polítics que governen, o han governat, no és fàcil. No ho és perquè no són unidireccionals si no múltiples. No demanen ni diuen una sola cosa si no vàries. Sovint, el que s’expressa avui al carrer és contradictori, i el vot que es diposita a les urnes pot ser tan itinerant com volàtil. Això sí, hom pot intuir la marea de fons que banya la platja de la nostra societat, i aquesta marea ens diu que cal canviar coses.
Alguns amics em pregunten què cal fer de manera immediata al PSC. Per quina, o quines persones, cal apostar per tal de reeixir com a partit polític que pretén ser alternativa de govern i també i sobretot, no ho oblidem, impulsor d’una societat més justa. La meva resposta és clara: urgeix, abans de res, assumir la necessitat de canviar les coses i el mètode de fer-les. Les aspiracions personals de dirigir un partit polític són respectables i legítimes però cal, prèviament, definir col•lectivament un projecte i un criteri comú. Sols així després es pot dipositar la confiança en un equip de direcció capaç de vèncer les inèrcies del passat i construir noves dinàmiques amb mètodes participatius. Aquest equip, per anar bé, haurà de practicar la deliberació com a mètode a l’hora de prendre decisions i dirigir. La tècnica del “nucli dur” o succedanis pot haver estat útil i exitosa durant un cert temps però ja ha passat a la història. Qui pretengui la seva reedició s’equivoca.
Deia a l’inici d’aquestes línies, que entendre el missatge de la ciutadania esdevé complicat per la seva pròpia naturalesa contradictòria. És un signe del temps que corren. D’ara en endavant la feina dels socialistes ha de consistir en intentar reencisar a molts homes i dones del país al voltant d’una alternativa progressista correctora dels errors del passat, defensora dels drets adquirits i implacable en la denúncia dels efectes perversos i antisocials de l’ofensiva neoliberal.
La renovació del PSC no arribarà mitjançant un càsting triant la direcció entre un munt de cares amables, triomfadores o fotogèniques. El repte és quelcom més complex. Caldrà abans de res comprendre el present, fixar un nord i després començar a fer de nou camí sense oblidar que sabem qui som i d’on venim. Som socialistes d’arrel democràtica i a partir d’aquests fonaments volem bastir la nova alternativa del segle XXI.

Els amics del diari digital Catalunyapress m'han demanat un breu comentari ...és aquest article que publico.

APERITIUS CONGRESSUALS....5ª PART

2011-06-21T19:24:00.005+02:00

COMENÇA EL "CASTING"

Llegeixo la premsa i quedo astorat. Molts es fan un tip de parlar de renovació i reformes organitzatives i, a l’hora de la veritat, continuen tocant les cançonetes de sempre però, canviant de solistes. Ahir, sense anar més lluny, un dels que es postulen –legítimament, no ho discuteixo- per aparèixer en primera línia del PSC deia sense tallar-se un pel:
“No renuncio a estar en el núcleo duro de la dirección, sea Primera Secretaría, presidente o secretario general adjunto”...
Doncs no companys, no. Esdevé del tot legítim aspirar a dirigir el nostre partit però, després de tant parlar de reformar, canviar, compartir, obrir i discutir plegats, ara resultarà que estem disposats a reproduir, o reeditar, un “núcleo duro” que ho decideix tot en petit comitè. Però per reblar el clau també es completa la idea amb la proposta de copar aquest sanedrí amb alcaldes tot afirmant:
“hay siete u ocho alcaldes que debiéramos tener más responsabilidades..” ...En el "núcleo",es clar.
Vaja home! Que en lloc de procurar una nova direcció partidària més permeable i des professionalitzada ara hem de fer un gir a la “institucionalitis”. I la cirereta del pastís la trobem quan se’ns diu:

“Ahora toca un mayor peso de la Catalunya no metropolitana en el partido... Por que se identifica más con determinados valores del país”
A on hauré escoltat abans això i en boca de qui?
Ui,ui,ui...Torna el discurs de la Catalunya profunda?

Inspiren aquestes ratlles la lectura d’una entrevista al diari El País del 21/6/2011 de Pere Rios

JIMÉNEZ TIENE LA OBLIGACIÓN MORAL DE EMPLAZAR A OBIANG

2011-06-20T20:40:00.005+02:00

A la ministra Trinidad Jiménez

El Parlament de Catalunya aprobó recientemente, por unanimidad, una resolución sobre la situación política en Guinea Ecuatorial que instaba a evitar, por todos los medios, dar apoyo político o institucional al régimen dictatorial y corrupto de Teodoro Obiang. Insistía también en trasladar el texto aprobado al Congreso de los Diputados. Dicha resolución –insisto- votada unánimemente, aconsejaba llevar a término actuaciones políticas y diplomáticas para conseguir la instauración de una democracia real en el país.
Es sabido que durante este mes de junio va a tener lugar en Guinea la cumbre de la Unión Africana en la que está previsto que la ministra española, Trinidad Jiménez, acuda como invitada.
Coincidiendo en el tiempo la oposición guineana reunida en Barcelona ha firmado, e impulsa mayoritariamente, un manifiesto que expresa consideraciones similares a las aprobadas en el Parlamento Catalán y que se haya también en una propuesta similar presentada en el Congreso español para su debate y posterior aprobación.
Por todo ello sería justo, solidario y democrático que la señora ministra leyera, explicara o expusiera el contenido de dichas resoluciones en el Plenario de la Unión Africana. Esta medida podría lavar, en parte, anteriores despropósitos y complicidades de algunos políticos hispanos y las continuas faltas de decoro democrático cometidas respecto a Obiang.
No considero necesario recordar a la señora ministra que en Guinea Ecuatorial aún se tortura, que no existe independencia entre el poder político y el judicial, que las detenciones se prodigan y los derechos humanos se conculcan diariamente. Por todo ello considero que una lectura de los textos sobre Guinea, aprobados unánimemente en las instituciones democráticas españolas, puede cobrar en la cumbre de la Unión Africana un extraordinario valor político y democrático.

Adjunto manifiesto firmado mayoritariamente por la oposición guineana en España

MANIFIESTO “CATALUNYA PER GUINEA” 20 DE JUNIO

Dadas las circunstancias políticas en la que está sumergida Guinea Ecuatorial en los últimos tiempos, los aquí reunidos exigimos:
1) Liberar los presos políticos de forma inmediata.
2) Permitir el regreso de los exiliados residentes en el extranjero de forma inminente.
3) El inicio de un proceso democratizador que establezca las bases de un sistema democrático, en el que se recojan los derechos inherentes a las personas y los pueblos.
4) Que todas las fuerzas políticas firmantes, y todas las que se adhieran en el futuro, presenten una propuesta conjunta de exigencia de reformas políticas.
Estas consignas las manifestamos expresando nuestro apoyo explícito a los opositores de Guinea Ecuatorial para que puedan ejercer su libertad de expresión y reunión de forma pacífica, lejos de la represalia a la que se están viendo abocados.

Barcelona 20 junio 2011

DURAN LLEIDA NO TÉ REMEI

2011-06-19T18:41:00.003+02:00

ELS PECATS DE DURAN

El fariseisme de Duran i Lleida no té mesura. El seu cinisme tampoc. En el marc del primer Consell Nacional d’Unió Democràtica, celebrat després de les eleccions municipals, el líder democristià ha gosat culpabilitzar al PSC del rol “predominant” del PP a Catalunya. Quina barra! En la dinàmica política dels nostres temps Duran i Lleida juga, en el fons, el paper d’infiltrat “popular” a l’espera d’unes eleccions generals susceptibles de ser guanyades per Mariano Rajoy. És el paradigma d’una determinada transversalitat de dretes. Duran oblida que va ser ell, amb la seva precipitació i insistència, qui va provocar les maniobres que van concloure amb la supressió de l’impost de successions. El democristià sabia que aquesta era la condició sine qua non que el PSC havia situat damunt la taula per decidir el seu posicionament davant el debat pressupostari.
El narcisisme de Duran i Lleida el duu no sols a criticar el model opositor que ha decidit practicar el PSC, si no que també s’esforça en aparèixer a qualsevol preu en l’escenari mediàtic. A Duran el treu de polleguera que el critiquin però, ell no s’està de disparar indiscriminadament a tort i a dret. Ahir, sense anar més lluny, aconsellava a Zapatero perquè abandonés la presidència i deixés pas a un altre dirigent del PSOE. Poca estona abans criticava la política lingüística del PP mentre llençava dards enverinats al cor d’Alfredo Pérez Rubalcaba. És tan forta la seva necessitat de marcar perfil, de fer-se notar, que fins i tot critica veladament al portaveu de la seva coalició governamental insinuant que no s’explica prou bé.
Aquest Duran no té remei. Narcís, irascible, gelós i malpensat, sublima els seus problemes assenyalant als demes amb un to que no és el que correspon a un dirigent polític de primera línia. Duran peca i tots sabem de que.

Quanta raó té Vila d’Abadal!

SE EMPEÑAN EN EQUIVOCARSE....

2011-06-18T22:07:00.003+02:00

MAS; ENTRE RECORTES Y BLOQUEOS

El gobierno que preside Artur Mas anda convencido de que el refrán: “no hay mal que por bien no venga” le cae como anillo al dedo. Veamos. El ejecutivo catalán debía afrontar estos días un tenso debate presupuestario no exento de contestación popular. Los recortes anunciados en Educación, Sanidad y Servicios Sociales habían disparado las movilizaciones y protestas en multitud de centros sanitarios, escuelas y entidades de carácter social. Pero zas! Como quien no quiere la cosa, el cerco y acoso de los “indignados” a la cámara catalana –y la ira de unos pocos sobre los diputados- ha fosilizado el debate y ha dirigido el objetivo de la cámara hacia unos incidentes que han obviado la discusión sobre el contenido de los presupuestos. Los bloqueadores, dicen, pretendían denunciar la maldad de las cuentas gubernamentales, pero el resultado de su acción ha sido otro muy distinto. Lo que hoy satura los informativos de los medios de comunicación y de la prensa escrita es el debate sobre la naturaleza del movimiento 15M, la violencia callejera organizada y las políticas de seguridad. No comparto la osadía del diputado, López Tena, que detecta oscuras maniobras del gobierno convergente para distraer la atención sobre sus políticas de recorte. Mi nivel de maquiavelismo no llega a tanto. Ahora bien, sí que me atrevo a afirmar que los acontecimientos ocurridos en las puertas del Parlament han contribuido a la difuminación del debate, y a que los presupuestos sigan su rumbo sin ser cuestionados ni debatidos suficientemente, fuera y dentro de la cámara. Como colofón a los sucesos de la Ciudadela ya se ha iniciado una agria polémica sobre la idoneidad de los dispositivos de seguridad planteados por la Conselleria d’Interior con objeto de garantizar la normalidad institucional. Dicen que Felip Puig está en el alero. Tanto, que hasta el futuro alcalde, Xavier Trias, ha llegado a cuestionar la efectividad de las medidas y del dispositivo aplicado para la contención de los manifestantes. En fin, si alguien planificó condenar a la clandestinidad la disección del presupuesto 2011 lo ha conseguido. En pantalla sólo hallamos la imagen del manifestante airado, del policía cabreado y del político acosado.
Pero aunque el foco de la atención mediática se haya trasladado momentáneamente a los temas de orden público, no por ello se ha de olvidar la trascendencia que tienen las cuentas de la Generalitat en el futuro inmediato de nuestro país. A mi modesto entender, el gobierno de Artur Mas tenía la obligación de presentar unas cuentas contra la crisis y ha presentado unos números que golpean la cohesión social. Por mucho que los edulcoren, en las cifras que contienen, no encontramos respuesta ni equilibrio, ni prioridades sociales. Son resignados ante los efectos de la crisis e ineficaces en la lucha contra el paro. Son tan insolidarios como imprudentes en la gestión de las finanzas públicas.
Quedan aún algunas semanas hasta su aprobación definitiva pero, durante este espacio de tiempo, urge constatar, para que la ciudadanía no se lleve a engaño, que el gobierno convergente ha colocado a votación unos presupuestos prorrogados que aprovechan la necesaria austeridad para implementar recortes con efectos estructurales en nuestro modelo de bienestar. Nada volverá a ser como antes. Argumentan los voceros del gobierno, y el conseller Mas Collell, que la crisis nos golpea y que los ingresos han descendido. Cierto y obvio, pero conviene recordar que tampoco fueron fáciles las cuentas de los años precedentes (2008-10) y las cosas se hicieron de forma diferente. A estas alturas de la cuestión vale la pena explicar que los presupuestos son lo que sus redactores quieren que sean. Son una elección de prioridades, no están predeterminados. Los actuales, a mi juicio, contienen recortes inasumibles que nos publicitan como imprescindibles pero que esconden una concepción conservadora que lamina conquistas y derechos sociales. En ellos se imponen sacrificios a sectores populares y clases medias, mientras que a los más ricos –Duran dicta- se les obsequia con regalos fiscales.
El portavoz del gobierno, Francesc Homs, justifica la acción del ejecutivo aduciendo que las decisiones que toman han recibido el beneplácito ciudadano en las recientes elecciones municipales. Error, grave error. En cinco meses este gobierno que lidera Mas ha asestado más golpes irreparables a las políticas de bienestar que nadie antes. La percepción directa de estos recortes sobre la ciudadanía comienza a percibirse. No tardara en pasar factura, pero el mal ya estará hecho.

APERITIUS CONGRESSUALS.......4ª PART

2011-06-17T22:02:00.003+02:00

Els companys i amics de la corrent Esquerra Socialista m’han fet arribar un manifest que vol contribuir al debat previst en el proper congres del PSC. Benvingut sigui. Fa anys que conec als companys d’aquesta corrent d’opinió interna i puc donar fe de la seva entrega abnegada a les idees del socialisme. Avui ,en el seu escrit, proposen un munt de temes que caldrà debatre intensament, però n’hi ha un parell que em semblen molt interessants per ser tinguts en compte de manera immediata. Per exemple:
A) La crida a la gent que considera urgent una recuperació dels valors propis de l’esquerra perquè s’organitzi i coordini de cara al congres del PSC al voltant d’un front comú
. B) La crida a reconstruir un discurs sobre paràmetres genuïnament socialistes allunyat de contaminació identitaria d’arrel nacionalista.

Crec que son molts els companys del PSC interessats en aplegar esforços per aconseguir credibilitat i centralitat política a partir de una nova militància social i institucional bastida sobre plantejaments d’esquerres i no de renuncies.

ANTE EL XII CONGRESO DEL PSC: APORTACIONES DE ESQUERRA SOCIALISTA PARA POTENCIAR UNA ALA IZQUIERDA Y EL FORTALECIMIENTO DE LOS VALORES ESENCIALES DEL SOCIALISMO

Ante los malos resultados electorales registrados primero el 28-N y después el 22-M, que ha puesto de manifiesto nuestra perdida de posicionamiento político y como consecuencia nos demuestra la falta de sintonía con la mayoría de la sociedad, y ante las importantes y concurridas concentraciones de ciudadanos, a su cabeza, los jóvenes, por “una democracia real, ya”, exigiendo soluciones reales para los sectores populares desfavorecidos en el ámbito de la vivienda, empleo, salud y servicios sociales, etc., que entendemos como una rotunda llamada de atención acerca del descontento generalizado, en aplicación de unas políticas de recorte en temas fundamentales, que merman los logros conseguidos por la ciudadanía, representada en la clase trabajadora, entiéndase también las pequeñas y medianas empresas, donde el autónomo es fuente principal.

En este contexto, los socialistas hemos de reaccionar y, a partir de un puñado de preceptos irrenunciables contenidos en nuestra declaración de principios- y si es necesario recuperar algunos que frívolamente han sido descolgados- lograr sintonizar de nuevo con nuestro electorado natural, la clase trabajadora, es indispensable.

ESC (Esquerra Socialista de Catalunya del PSC) constituida 1981, y coordinada con IS (Izquierda Socialista) del PSOE, aglutinante de los sectores más combativos en la defensa de políticas económicas y sociales a favor de la clase trabajadora y sectores sociales más desfavorecidos, comprometidos en la elaboración y defensa de políticas por la paz y de solidaridad internacional, preocupados en desarrollo sostenible y ecológico, y en consonancia con nuestras posiciones ideológicas frente al neoliberalismo que sufrimos constantemente por parte de los mercados financieros y otros poderes.

Comparecemos para participar ante los debates que se suscitarán ante el XII Congreso para evitar la actual deriva de los valores del socialismo, corremos el riesgo ante la desorientación ideológica y oportunista, por preocuparnos sólo de recuperar las instituciones solo desde el mantenimiento del poder por el poder, olvidando el poder real de estas para la transformación de la sociedad y eso nos conduzca a la destrucción del Partido Socialista como instrumento de transformación social.

Sin Memoria no hay Recuerdos, y sin Recuerdos no existe Identidad, en nuestro proyecto no puede haber ningún intento que nos haga prescindir de las identidades. Los resultados electorales parecidos no será superable con facilidad, si no tratamos previamente elaborar un discurso serio, riguroso, coherente, sobre la causa de la crisis, de las anteriores crisis y de las posteriores que habrá, teorizando que éstas son causas del sistema capitalista, que es injusto, explotador, y causante de todas las guerras habidas y por haber. En el citado congreso XII del PSC deben darse pasos eficaces en dicha dirección, para marcar la ruta de una nueva actividad militante y discurso de los socialistas para, a partir de ahí, recuperar la hegemonía ideológica y cultural en el conjunto de la sociedad, premisa previa para recuperar el poder en las instituciones perdidas.

En Esquerra Socialista somos conscientes de estar viviendo unos momentos especialmente delicados para la política de izquierdas. A la vez, entendemos que en Cataluña fuera de nuestro partido no hay espacio para el socialismo democrático. Por eso, ante la celebración del XII Congreso del PSC. Es de obligado deber nuestra participación en nuestro congreso, igual que lo hemos hecho en todos los anteriores, elaborar diversas propuestas de tipo programático, organizativo, de profundización democrática y de los comportamientos éticos, de ahí que este nuestro primer documento de toma de contacto de cara a facilitar su divulgación inicial masiva, por lo que optamos por sintetizar nuestros criterios manifestamos que:

 Dar un paso más en la profundización de la democracia actual, necesitamos reformar las leyes actuales de participación democrática, acercarnos al ciudadano, hacerlos participes y potenciar la participación de estos en las instituciones, para una eficiente recuperación ideológica y de funcionamiento, hay que pronunciarse y apoyar: una reforma democratizadora de la Ley Electoral, por las listas abiertas; contra la concentración de cargos políticos e institucionales; por una renovación de cargos, evitando que los elegidos puedan permanecer en un mismo cargo más de dos mandatos, con las excepciones acordadas tras debate en los órganos pertinentes.

 Debemos encabezar la lucha por la organización territorial y el desarrollo de un Estado federal y en ese contexto, hemos de colocar en la cabecera de nuestra hoja de ruta la proclamación de la III República, que sin ser un tema urgente, si ha de ser un objetivo irrenunciable.

 Para avanzar hemos de hacer una apuesta inequívoca por los derechos de las minorías, por un laicismo que fomente la responsabilidad individual y social y con una apuesta por un crecimiento sostenible. También hemos de colocar en el frontispicio de nuestro ideario la solidaridad intergeneracional a la vez que una actitud exigente pero abierta con la inmigración. Hemos de dar la batalla sin cuartel a la discriminación, la pobreza y la marginación. De igual modo la defensa de los derechos de los más vulnerables ha de ser una de nuestras señas de identidad.

 Más allá de estas cuestiones básicas de la política catalana si queremos ser fuerza política hegemónica hemos de repensar como se conecta con la juventud y como rehacemos un discurso ideológico no dogmático pero que ilusione y que ligue con las nuevas realidades sociales en un mundo postindustrial y globalizado.

 Se necesita una profundización democrática interna, y que el Consell Nacional recupere y ejercite plenamente, con todo rigor y ética, la función de máximo órgano de dirección del Partido Socialista de Catalunya entre congresos. Y en consecuencia en los demás órganos internos “Consell de federación” “asambleas de las agrupación” etc.

 La Comisión Ejecutiva nacional y las demás deben recoger en su seno, como mínimo, a un representante de las corrientes (como Esquerra Socialista) existentes dentro del PSC, a fin de que las posiciones políticas se adopten previa discusión y escucha de todos los puntos de vista existentes. De esta forma nadie se sentirá excluido y el Partido se hará más fuerte y cohesionado.

 Aplicación de los principios federalistas a lo largo y ancho de toda la organización: Las organizaciones o Agrupaciones locales son el Partido en su ámbito, por lo tanto deben elegir con toda libertad sus representantes a ámbitos políticos superiores del Partido de forma libre, respetando la parte proporcional debida a cada corriente minoritaria existente en la Agrupación, correspondiéndole el derecho a designar y controlar a sus representantes en los Ayuntamientos y las políticas que éstos defienden y aplican en los mismos. En cuanto a si tener grupo propio por parte del PSC en el Congreso, pensamos es más importante y prioritario tener o recuperar un discurso propio, socialista, que no una nueva estructura para repetir lo mismo.

 Hemos de hacer que la democracia interna funcione de forma intensa y las decisiones fluyan de forma ordenada y eficiente de abajo hacia arriba. Hay que regular de forma racional el sistema de elección por primarias, que es un buen sistema poco regulado y menos estructurado. Es fundamental que las bases entiendan que son el punto de partida de la política y de la acción de su partido. El debate entre militantes es necesario, pero no suficiente. A día de hoy, necesitamos las aportaciones de aquellos que forman nuestro entorno ideológico más próximo.

 Por otra parte y dado que la situación de crisis actual en gran parte viene ocasionada por la irresponsabilidad de las entidades financieras hemos de trabajar, sabedores de nuestras limitaciones, por una banca de Estado que actúe con criterios de servicio público. De esa manera, se podría dirigir el crédito en cada lugar hacia donde realmente convenga. Poner fin a la especulación irresponsable y los beneficios insaciables del capitalismo, que son el origen de la crisis que ha arruinado a trabajadores y empresarios de la pequeña y mediana empresa. arrastrando todo lo que encuentra a su paso. Con esta fórmula ayudaría ha acabar con el caos que hoy impera en el sistema financiero mundial.

 Nos pronunciamos por llegar a acuerdos con sectores ideológicos afines a fin de articular y comparecer en el Congreso como una fuerte ala izquierda y hacemos un llamamiento a los militantes socialistas del PSC a organizarse y participar con o junto a Esquerra Socialista de Catalunya en la elaboración de textos políticos y su defensa en las Agrupaciones a fin contribuir a la actual descompensación del PSC y de que el Partido tenga mayoritariamente un discurso de izquierda y socialista.

 En el próximo congreso ha de ser el punto de partida del reame del socialismo democrático en Cataluña. Hemos de llegar a acuerdos y resoluciones que nos marquen el camino a seguir a corto y medio plazo. Ahora bien, las soluciones a los problemas complejos nunca son sencillas ni rápidas; en consecuencia hemos de ser conscientes de que le camino será largo y no exento de dificultades. Siendo esta la única manera para conseguir que el PSC sea el partido hegemónico de la izquierda en Cataluña y como tal una alternancia de poder real a la derecha nacionalista.

APERITIUS CONGRESSUALS... 3ª PART

2011-06-14T23:23:00.006+02:00

La Ponència Marc del proper congrés socialista recomana una implicació/relació del PSC amb sectors ciutadans que anomena de “sobiranisme d’esquerres”. Res a objectar al respecte. Tots els sectors socials i grups d’opinió són bons interlocutors per construir projectes col•lectius progressistes de cara al futur del país. Això si, tants sols una consideració/pregunta al respecte: Es plantejarà el PSC la recuperació d’una gran franja de ciutadans que podríem catalogar com "autonomistes fatigats" de tanta discussió estatutària/identitària?
El sociòleg Carles Castro sosté en el seu llibre “Retrato electoral de Catalunya” la tesi de que un gruix considerable de vots socialistes han marxat en direcció PP i Cs a causa de una no identificació amb el discurs oficial del PSC . Han de tornar a l'esquerra.

Per cert, un bon amic em diu que a Lleida “Algú confon centralitat amb centre. No és el mateix espais electorals i ideologia”. És veritat...

Ara permeteu-me un petit exercici en forma de conte:

LA PARÀBOLA DEL LLENYATAIRE
En aquell temps, de mil paraules i poca escalfor, un bon llenyataire d’un bosc del nord-est solia recollir fullaraca, fusta seca i pinassa per fer foc a la llar. A casa seva s’aplegaven germans, amics i convidats per comentar penes i alegries, rialles i preocupacions. La vida rutllava i tothom compartia el nom de les coses, l’amor als arbres i els somnis de primavera...
Un mati, ple de llum i blau de cel, el nostre llenyataire va decidir partir bosc enllà. Després de caminar i caminar va ensopegar amb una arboreda d’espècies diferents i sota bosc peculiar. Fascinat per la frondositat que apareixia davant seu decidí aplegar fulles i branques i a casa va tornar. A la vora del foc va narrar als presents el seu descobriment lloant-ne virtuts i exagerant detalls. Però ai! Posseït per la novetat i embadalit per nous olors i paisatges el bon llenyataire va deixar de rastrejar el bosc conegut que s’oferia al seu abast i li brindava amb generositat la fusta. S’escapolia sovint. Tant llargues eren les absències del bon home que la seva llar aviat va deixar de ser punt de trobada. Els vells amics preferien recollir-se en les seves cabanes farcits d’enyorança.
El llenyataire maldava per anar a collir la llenya i la fusta dels camps llunyans d’altres gents de costums acomodades. Va intentar cantar les seves cançons i xiular una vella melodia, però res... A fi de comptes no deixava de ser un intrús contaminat.
Es més, sovint, quan tornava a casa, ja havia perdut pel camí la mitat de la seva carrega empaitat per les preses i els sotracs.
En veritat us dic que el pas del temps fa els homes savis. El bon llenyataire va descobrir que la millor fusta era la del seu bosc, que el millor escalf era el de la seva gent, que les millors cançons les seves. Que intentar fer foc amb la fusta humida dels altres era la garantia d’un gran fum, si però... Qui el guaria de l’abandó i les intoxicacions?

TAL FARÀS TAL TROBARÀS...

2011-06-13T19:44:00.004+02:00

LA PINÇA
La dreta del país, maquillada o no, amb vaselina o sense, s’uneix i passeja el seu idil•li confiant que la feblesa i contradiccions dels seus adversaris la mantindran en el poder un munt d’anys. Carques i conservadors no volen ni sentir parlar de la societat liquida, ni de la naturalesa cada cop més volàtil del vot ciutadà. Duen taps a les oïdes per no escoltar la veu del carrer i tanquen els ulls per no llegir les pancartes de la indignació. El PP oblida els deliris sobiranistes del reietó Artur i CiU els recursos de Don Mariano davant el Constitucional o els boicots al cava català. Quanta amnèsia! Ah! I tot això succeeix al mateix temps que en el cor de la patronal espanyola els sectors cavernícoles disparen dards enverinats contra Joan Rosell enyorant els vells temps de l’aznarisme. I un “Diccionario Biográfico” de la Acadèmia de la Història ensucra el règim franquista i... Sí, vivim una època força especial on ningú sembla ser qui era i on esdevé possible qualsevol disbarat. Veiem sino: Izquierda Unida ha fet realitat els somnis de la dreta més reaccionaria del país facilitant l’arribada a les alcaldies de caps de llista populars mitjançant la pràctica, actualitzada, del trist mètode de “la pinça”. La bona disposició "marianista" de IU a Espanya ha permès que el PP aconsegueixi l’acumulació de poder municipal més gran des de la recuperació de la democràcia. Gaspar Llamazares, i Cayo Lara, afirmaven, fins fa dos dies, que volien garantir “mayorías de izquierdas” (?). A Catalunya també tenim uns quants exemples al respecte de la mateixa medicina... Doncs bé, trist i preocupant tot plegat malgrat estar convençut que el temps ho cura tot i col•loca a cadascú al seu lloc, fins i tot als marges.

APERITIUS CONGRESSUALS ....2ª PART

2011-06-10T19:46:00.004+02:00

DES DE LA INTIMITAT...

“Quiero que la gran mayoría, la única mayoría, todos, puedan hablar, leer, escuchar, florecer. No entendí nunca la lucha sinó para que ésta termine”.
Pablo Neruda. Confieso que he vivido-

Confesso que he militat. Que ho fet des de que l’adolescència va transformar el meu cos de nen en un altre d’home jove. Que ho he fet partint d’aquell espontaneisme radical dels que volíem canviar el mon de base fins a recalar en el pragmatisme d’allò que és considerat com a “políticament factible”. Si, han estat molts els dies i les nits gastats entre fum de cigarretes, pamflets i la cola enganxifosa destinada a lliscar per damunt del rostre imprès dels polítics triats i destinats a manar.
Si, confesso que he militat molt. I no em penedeixo de haver-ho fet. Ans al contrari, ho seguiré fent –si la ment continua lúcida- sigui quin sigui el racó del mon on es trobi el meu cos.
Si, confesso que he militat. He tingut, i tinc enguany , l’honor de formar part de la direcció d’un gran partit, lliure i democràtic com el que més. També he patit, i pateixo encara, les molèsties, problemes i entrebancs per haver expressat obertament, taxativament, el que penso sense embuts. No retiro res del que he dit, escrit, o fet malgrat ser conscient de que he comés –com tothom- milers d’errors. Reconec haver estat contundent i dur, poca solta i , fins i tot, agressiu i un pel mal educat. I què, amics? Estic convençut que la gent prefereix la paraula estrident d’un desvergonyit, un xic fatxenda, abans que la rialleta clàssica dels sepulcres blanquejats criats entre modals educats i suaus, acostumats a enverinar des de la foscor conspirativa.
Les coses són com són. Les derrotes electorals acostumen a ser senyals del cel que indiquen l’obertura de la veda. A partir d’ara és lícit que tothom jugui a cercar una peça per capturar i, fins i tot, eliminar de la partida. Alguns sublimen els seus fantasmes així, confiant en les engrunes que poden arribar a caure de la taula... què hi farem!
Si, confesso que he militat, i també emprat un mètode d’anàlisi de la realitat que ens envolta que ja no s’estila, a saber: el materialisme dialèctic. La veritat es que aquest materialisme dialèctic mai m’ha aconsellat renovar, recanviar o aventurar reformes polítiques ni organitzatives en base a l’edat biològica dels protagonistes de la història. Admeto que sempre he confiat en les idees i els programes, independentment de les arrugues i plecs que atresora la pell dels humans; però els temps estan canviant i potser algun aprenent de bruixot vol aplicar la eutanàsia política preventiva. Quina bogeria!
Si, confesso que soc dels que creu que moltes coses hauran de canviar, que caldrà recuperar el missatge genuïnament socialista que ens és propi, segur que sí. Els meus adversaris de discurs són aquells que s’esforcen en amagar l’essència perversa del sistema capitalista.
Però, dit això, deixeu-me que afirmi contundentment que penso batallar per un petit –si, petit- grapadet de conviccions. Veiem-ne algunes, a tall d’exemple:
-Perquè la deriva neoliberal, tecnocràtica i administrativista d’alguns “moderns” no s’apoderi d’una socialdemocràcia ferida que precisa recuperar -en temps durs- la seva frescor primigènia.
-Perquè el llenguatge, els conceptes i les qüestions socials marquin les pràctiques polítiques i organitzatives i no les identitàries.
-Perquè convé afirmar, i defensar, que la jubilació de les persones en el àmbit de l’activitat social i política no ha d’arribar marcada pel cronòmetre, sino per la seva eficàcia al servei de la causa noble que els inspira i la confiança que els altres dipositen en ells. Recórrer a la contradicció entre generacions esdevé propi d’un pensament acientífic i reaccionari.
Confesso que he militat, que desitjo seguir-ho fent, i que ho faré des de qualsevol indret de la societat sense aspirar a córrer cap cursa per arribar entre els guanyadors. Això si, aixecant la veu, tant des d’el vèrtex com des de la base, per dir el que calgui.

EL PARLAMENT ESMENA LA COMPLICITAT INMORAL DE DURAN I BONO AMB EL DICTADOR OBIANG

2011-06-10T12:36:00.004+02:00

Resolució 90/IX del Parlament de Catalunya, de suport a l'inici d'un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial
Tram. 250-00086/09
Resolució
1. El Parlament de Catalunya expressa el suport a l’inici d’un procés democràtic a la República de Guinea Equatorial, que superi la dictadura de Teodoro Obiang i finalitzi la repressió i la vulneració dels drets fonamentals.
2. El Parlament de Catalunya manifesta la conveniència d’evitar donar suport al règim dictatorial i corrupte del general Obiang i en dóna trasllat al Congrés dels Diputats i a altres institucions pertinents de l’Estat espanyol i de Catalunya.
3. El Parlament de Catalunya trasllada al Govern de Catalunya, al Govern de l’Estat espanyol, a la Unió Europea i a altres organitzacions internacionals la necessitat de dur a terme les actuacions polítiques i diplomàtiques pertinents per a l’establiment d’un estat democràtic, de dret i social a la República de Guinea Equatorial.

APERITIUS CONGRESSUALS ...1ª PART

2011-06-09T17:02:00.004+02:00

El temps precongressual ha començat i, amb ell, la proliferació de manifestos, papers, missatges i moviments de seducció diversos. Hi ha qui, fins i tot, es prodiga venent ja la seva vàlua com a potencial primer secretari (o secretària). La factura telefònica creixerà, no ho dubteu. Alguns altius esdevenen amables i altres ens atabalen amb una retòrica feta a base d’un posat afectat ,o transcendent, com si ens trobéssim a les portes del judici final. Els egos superlatius sempre m’han molestat perquè considero que primer cal discutir, parlar i definir les idees abans que bastir candidatures. El gremi dels restauradors agrairà a més d’un, i una, la seva frenètica activitat. Això sí, sempre queda el recurs d’aixecar la bandera d’un tema recurrent –tots sabem quin- que permet una posició estètica singular i diferenciada com a coartada...
Els mitjans de comunicació estan atents a les nostres disquisicions i alguns, afortunadament no tots, voldrien veure’ns sumits en una espiral auto destructiva que deixés el camí aplanat al pensament únic d’arrel conservadora. Doncs bé, farem tots els possibles per no donar peu a la caricatura fàcil, o interessada, dels nostres adversaris tan del front de la política com del de les idees. Però també és temps d’anar insinuant algunes posicions encara que sigui de manera provisional i improvisada. Per exemple:
-Percebo, després d’ una lectura ràpida de la ponència marc , com si renunciéssim a anomenar la bestia que du per nom “capitalisme” i a denunciar la crueltat de la seva lògica explotadora, consumista i embrutidora. M’explicaré, cal buscar amb lupa, o microscopi, una crítica clara al sistema capitalista com a tal. Sembla com si tinguéssim por a dir les coses pel seu nom quan, als carres i places del país, els ciutadans identificant amb claredat quina és l’essència de la crisi i qui son els culpables d’ella malgrat viure difuminats entre sigles bancàries i multinacionals. No pretenc amb aquest apunt improvisat plantejar un retorn al lèxic ni als mètodes d’ acció del segle XIX, no. Ara bé, crec que no hem d’amagar el fil argumental primigeni que va donar carta de naturalesa al “socialisme” com a concepte antagònic i superador de “capitalisme”.
Segon exemple:
-L’esquerra no pot centrar la seva activitat, tan sol, en intentar construir una alternativa de govern a la dreta vencedora de les eleccions. Els socialistes no podem asseure’ns a esperar el desgast de la dreta construint alternatives de govern administrativistes. En els temps que corren molts sectors socials esperen de nosaltres una proposta político/vital diferenciada que vagi més enllà de la cursa electoral. Els raonaments tecnocràtics i el culte a la “bona gestió” ja no entusiasmen ningú. Avui és més urgent la presentació d’un discurs global engrescador i participatiu que no un catàleg de promeses difícils de complir.
Petita qüestió com a colofó per seguir demà:
- Sóc dels que pensa que abans de tenir “Grup propi” potser és més important tenir “Criteri propi”...Es a dir: recuperar el nom i el contingut de les coses.