Tot és possible

D’un temps ençà les enquestes han esdevingut els oracles del segle xxi. Això sí, oracles interpretats a gust del client o del consumidor. Oracles que sovint s’equivoquen en les seves prediccions o les dibuixen tan amples i difuses que encerten sempre. Gairebé tots els polítics ens expliquen que les enquestes electorals tan sols mostren tendències, detecten moviments de fons. Ara bé, és una obvietat que l’única enquesta real és el recompte de la nit electoral. Fetes aquestes puntualitzacions hom està en condicions d’observar els grans trets del panorama polític català. Què ens diuen les enquestes? Com és possible que siguin tan contradictòries? Ens diuen que els dos grans partits catalans estan frec a frec amb un avantatge indeterminat de CiU sobre el PSC. Avantatge condicionat pels resultats que obtinguin ERC i PP. Ens diuen que la participació serà baixa i, com a conseqüència, una variació en algunes zones podria alterar els resultats. Constaten que l’electorat que gira al voltant del nacionalisme conservador està més motivat que altres. El denominador comú de gairebé totes les enquestes conegudes és la constatació que tot és possible. Del que es tracta aquí no és de saber qui guanyarà en escons, sinó quina és l’aritmètica que fa viable una combinació i no una altra. Insisteixo, tot és possible. Però hi ha un altre factor que detecten els sondejos, un altre denominador comú gens menyspreable. Quan preguntem als ciutadans --conscients que governar en solitari és tota una aventura-- sobre les aliances, cap proposta de coalició creua la frontera del 25% d’acceptació. És clar, doncs, que, descartada la majoria absoluta, sigui quin sigui el resultat, s’obre un període polític complex, incert i amb multicombinacions. Això sí, més d’un 57% dels catalans s’identifiquen amb les esquerres.

Article que m'han publicat al setmanari Actual