LA TISORADA, LA CARTERA I NEOCONS CATALANS

ELS “NEOCONCATS”
Oriol Pujol no és cap virtuós de la diplomàcia ni es prodiga dient sotileses. La contenció verbal no és la seva especialitat. En una entrevista a el diari El País (22-1-2012) ha afirmat sense ruboritzar-se el més mínim :
“El Estatut es cuestión de dinero...porque de verdad de verdad ¿En el Estatuto de qué estamos hablando? Hablamos de dinero...Pues digamoslo sin tapujos.”
Oriol ho te clar. Ni drets històrics, ni autogovern, ni barres, ni senyeres...Allò que, sota el seu criteri, esdevé important son els calerons. Ja veuen, un servidor que sempre havia pensat que el fil conductor del discurs nacionalista convergent bevia de fonts de la historia, la llengua o la ideologia ara resulta que queda reduït a la maleïda pela.
Sincerament, començo a alarmar-me. Carme Laura Gil també, i és de CDC! Fa pocs mesos, en plena campanya electoral, el senyor Duran Lleida va posar en circulació un eslògan francament preocupant. El líder dels democristians va demanar als catalans que anessin a votar pensant amb el cor, el cap i..LA CARTERA! Confesso que em va entristir profundament aquesta darrera paraula. Després del que ha succeït aquests darrers temps puc entendre el neguit, de tots plegats, per cobrar allò que es va pactar. Exigim-ho, d’acord. Puc entendre ,fins i tot, el joc de la pastanaga nacionaleconòmica -anomenada pacte fiscal- que situa el senyor Mas en els seus discursos per aconseguir suport social i unitat nacional, etc. El que ja em resulta més difícil de digerir es el fil conductor entre el pensament reduccionista al voltant del Estatut que gasta Oriol Pujol, i el fons fenici de la famosa cartera de Duran Lleida. Un Duran que, per cert, ja ha acceptat aterrar els seus avions a la pista dels populars. Segurament a l’espera d’una remodelació del govern espanyol quan la crisi es faci insuportable i ens cridin a la “salvació nacional”.
Perquè? Doncs molt senzill, perquè darrera de tanta comèdia i recerca de dineret fresc no hi trobo una voluntat de utilització social dels recursos. Es a dir, darrera de la exigència de més ingressos no hi veig voluntat de fer més polítiques socials, educatives o sanitàries. La filosofia que impulsa a CiU a gastar els diners dels ciutadans és similar, per no dir idèntica, a la del PP. Amb crisi, o sense ella, els paràmetres de ambdós partits son conservadors. Això si, els xicots de CiU son “neoconcats”, es a dir: conservadors clàssics embolcallats en la bandera per dur a terme la privatització de determinats serveis públics i les retallades. La retòrica victimista vol ser el bàlsam capaç de justificar-ho gairebé tot.