FERRAN MASCARELL S'HO EMPASSA TOT

LES TRIBULACIONS D’UN SOCIALDEMÒCRATA ERRANT
No hi ha cap dubte al respecte. El conseller de cultura català és un home il•lustrat, intel•ligent. Només cal fer una ullada al seu currículum, o repassar els articles que ha publicat, per adonar- se que és una persona llegida. Malgrat que acostuma a repetir-se, podem afirmar que escriu i redacta prou bé. Quan l’escoltem parlar comprovem que domina l’art de l’oratòria, que empra sovint un lèxic florit capaç de distreure al personal sense fer-se pesat. Cal dir també que és un polític hàbil, de casta. Un d’aquells que seu al voltant de la taula de les grans decisions des de ja fa un munt de temps. Ferran Mascarell ha presenciat inauguracions, estrenes i efemèrides de tot tipus. Ha assistit a nombrosos festivals, recitals i funerals... Probablement, aquest home de cabells blancs, ja deu haver perdut el compte dels anys que fa que toca poder sense adonar-se -això ens passa a tots- de com el poder l’ha tocat a ell.
Doncs bé, sospito que el nostre honorable conseller il•lustrat, a hores d’ara, deu plantejar-se algun dilema existencial. Per què? Em diran vostès. Molt senzill. Hom pot pensar, donades les circumstancies, que el seu món interior és susceptible d’estar sotmès a tot un seguit de tribulacions. Podríem entreveure, per exemple, que viu immers en un entorn, en un remolí, en una espiral malèfica que se l’endú mar endins fins arribar a les simes més profundes del pensament neoliberal i conservador, lluny de la riba de les esquerres.
Deu ser dur per una persona, que diu considerar-se un socialdemòcrata de soca arrel, acceptar i justificar les polítiques econòmiques i les retallades de serveis públics que dicta el pensament dominant. Deu ser dur per a un individu, que ha mamat del materialisme dialèctic, coresponsabilitzar-se de les mesures privatitzadores que impulsa el govern d’Artur Mas; o donar per bo l’assaltat del PP a la ràdio i tele públiques catalanes.
No deu ser cosa fàcil beneir la presentació d’un llibre escrit per Duran Lleida -rei de les aparences i senyor del Palace madrileny- desitjant-li tot tipus d’ èxits electorals. Per ventura ha oblidat el conseller que el dirigent d’Unió està considerat el millor paladí de determinats interessos? Sí, d’aquells que mai arribaran a ser generals perquè son particulars.
Però, potser una de les majors tribulacions, a les que ha de fer front el nostre conseller, és la de fer bona cara davant l’afer que esquitxa al secretari general del seu departament, Xavier Solà. Les excuses del senyor Solà, davant la Comissió de Cultura del Parlament, no varen convèncer a ningú. El to victimista que va utilitzar per sortir al pas de les preguntes dels diputats va ser penós. Innoble l’enverinada referència a l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal. Patètica la centrifugadora que va engegar el portaveu de CiU, Jordi Turull, per treure’s les puces de sobre. I tot això succeïa davant d’un conseller amb aire complaent, fart d’escriure articles sobre ètica i política, sobre la necessària recuperació de la credibilitat dels servidors públics. Les activitats comercials i els negocis del secretari general de Cultura poden ser legals, no ho discuteixo però, el seu modus operandi no és gens exemplar.
Quan Ferran Mascarell va decidir fitxar per l’equip convergent molts varen veure, a en Xavier Solà, com el necessari contrapunt controlador davant les hipotètiques derives d’un home vingut del fred. Ha passat el temps i la parròquia convergent ja pot dormir tranquil•la. El conseller de Cultura pot viure entre tribulacions però, fins el dia d’avui, s’ho ha empassat tot, sí tot.