Obrin joc, si us plau

En un article publicat a La Vanguardia fa un parell de dies, en Francesc-Marc Álvaro llança una reflexió que trobo força interessant. Aconsella CiU no deixar-se portar a qualsevol preu pel magnetisme del poder. Insta la coalició nacionalista que, a l’hora de confeccionar les seves llistes electorals, transmetin ganes d’inventar el futur i no ansietat per retornar als antics despatxos. Estem immersos en una mena de campanya electoral permanentment. Cada dia que passa trobem motius per creure que vivim dins d’un culebrot. I això succeeix perquè algunes forces polítiques s’entretenen, per exemple, més discutint la idoneïtat de la data dels comicis que allò que esdevé fonamental per al país. Quan no se sap ben bé què proposa el líder de l’oposició, quan aquest es despenja demanant un cara a cara televisiu amb un candidat acabat de nomenar, quan es fa crítica facileta... quelcom falla. En els dos grans partits polítics catalans susceptibles de guanyar hi detectem dues formes molt diferents d’actuar. En el cas del PSC, la candidatura d’en José Montilla ha anat seguint ordenadament i escrupolosa els passos que li calia donar: proposta, nomenament del candidat i un esbós general, però diàfan, de la Catalunya social que vol aconseguir. A can Mas la cosa és ben diferent. Tot el discurs està construït sobre una nebulosa àcida i crítica del tripartit però insubstancial. Pobre, tot plegat. No hi trobem cap proposta nova de futur. Cap il·lusió. Diuen que les properes eleccions són cosa de dos, i que tothom vol aparèixer com el millor gestor del desplegament dels continguts de l’Estatut. D’acord, és probable que així sigui; però fóra important que poguéssim contrastar diferents propostes polítiques desgranant-ne els continguts. En aquest sentit, a hores d’ara només s’ha estrenat José Montilla.

Article que m'han publicat al setmanari Actual