El blog d'en Joan Ferran

14.12.09

LA INDEPENDÈNCIA ? : UN RETROCÉS



Avui, que els minoritaris continuan sent-ho, es un bon dia per recordar -i assumir- com a meves les paraules d'un bon amic que diuen aixi:

....no sóc nacionalista. Ni tots els que considerem que Catalunya és una nació som nacionalistes, ni tampoc són nacionalistes tots els que afirmen que Espanya és una nació. Defensar aquest criteri tampoc ens situa fora de la Constitució espanyola, perquè sempre hem considerat que nació i nacionalitat són sinònims. Cal recordar, per cert, que aquest era precisament un dels arguments dels que s’oposaven a incloure el terme nacionalitats en la Constitució espanyola de 1978 per entendre que això significava renunciar a l’Espanya-Nació. És veritat que de vegades reclamem la Memòria Històrica, però també perdem la memòria recent, que és més propera.
El PSC no és un partit nacionalista: nosaltres no tenim com a objectiu la independència de Catalunya, no ens semblaria un avenç, sinó un retrocés. Ni creiem que el sentiment de pertinença nacional serveixi per a distingir les persones, ni que la principal contradicció política sigui l’anomenada qüestió nacional, ni que la sobirania resolgui per si mateixa els problemes socials de cap país. Mantenim des de la nostra fundació una relació federal amb el PSOE que, per cert, és objecte de crítica constant per part dels partits nacionalistes.
Els socialistes catalans hem rebutjat sempre la idea que una nació comporti una identitat nacional homogènia basada en raons ètniques, lingüístiques o culturals. I no creiem impossible que dos o més nacions puguin conviure en un mateix Estat.
De fet, Catalunya no és una nació sense Estat. Catalunya comparteix Estat amb altres nacions i regions. Per als nacionalistes, una nació sense Estat és una anomalia a corregir tan ràpidament com sigui possible. Per uns perquè han d’aconseguir la independència, per als altres perquè han d’aconseguir l’homogeneïtzació nacional. Per als nacionalistes, l’existència de dos nacions en un mateix Estat implica necessàriament un conflicte entre sobiranies i identitats. Nosaltres no hi estem d’acord.
Defensem, des del nostre catalanisme, una relació federal entre Catalunya i Espanya, precisament perquè no creiem que Catalunya i Espanya siguin realitats separables. Creiem que Catalunya és una nació plural i diversa, que la cultura catalana té la riquesa d’expressar-se en diferents llengües, i creiem també que Espanya és una Nació de nacions en què ningú té per què negar o discutir la seva identitat a ningú. I recordem que hi ha gent que ha mort per defensar això: per exemple Ernest Lluch. I, per tant, és un combat que si no l’hem abandonat davant agressions tant brutals com aquesta, si algú es pensa que l’abandonarem per un allau d’articles en un diari, posem per cas, estan molt equivocats, és que no ens coneixen. Per tant, vist el panorama, nosaltres diem que això del dret a l’autodeterminació pensant en Catalunya és una “collonada”, com diria Josep Pla. És a dir, no és aplicable en el sentit que li donen alguns que no és altre que el de separar-se d’Espanya. Sí que ho és en tant que principi democràtic. Autodeterminació és la Constitució de 1978, l’Estatut de 1979 i, ben recentment, l’Estatut de 2006.
Espanya és una Nació de nacions que funda la seva unitat a partir del principi d’igualtat de drets entre tots els ciutadans, i de la garantia del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. Per això rebutgem la pretensió dels que reclamen l’exercici del dret d’autodeterminació, aplicable només a les antigues colònies o a les situacions de falta de democràcia o de negació de drets a les minories nacionals, que llavors no tenen altre opció que la separació, la secessió. Per exemple, m’agrada molt l’escut d’Espanya perquè tothom s’hi pot sentir representat. Tots hi som, parts diferents d’un projecte definit en comú.
,