DIA INTERNACIONAL DE LES MUNTANYES
El dia 11 de desembre ha estat marcat per les Nacions Unides com el “Dia Internacional de les Muntanyes”. Cada any la data es commemora sota un prisma diferent però sempre lligat a un plantejament de desenvolupament sostenible de les zones muntanyoses. Enguany la diada esta basada en les minories i els pobles indígenes que viuen en aquestes regions. Aquesta celebració, que es duu a terme sota els auspicis de la FAO, té com a objectiu crear consciència i pensament positiu respecte de la importància de les muntanyes per aconseguir una vida equilibrada sobre el planeta.
Deia el poeta i novel·lista francès, Víctor Hugo, que el turista cerca a la muntanya el panorama i el pensador, en canvi, troba un llibre immens. Cert, la muntanya ho suggereix gairebé tot. Ella ens fa petits i insignificants. Ella ens serena l’esperit, ens tranquil·litza, ens dona pau i, al mateix temps, és capaç de marcar-nos reptes i posar-nos a prova física i psíquicament. Quan la contemplem sembla dir-nos: conqueriu-me. Quan es perfila davant el sol de la tarda ens insinua misteris foscos que no podrem desvetllar fins l’endemà a trenc d’alba. La muntanya té quelcom de màgic i de místic, de santuari de la fe i de simbolisme. Gairebé totes les religions incorporen en les seves tradicions orals o escrites el simbolisme de la muntanya com a “centre” del món. Que és si no el Meru dels hindús o el Haraberezaiti dels Iranians? I el Tabor dels jueus, o el Himingbjör dels germànics o el Monterrat a casa nostra?El cim més alt del món és el darrer punt de contacte entre el cel i la terra... Però, més enllà d’aquestes disquisicions semimístiques la muntanya és també pels humans esforç, suor i satisfacció d’aconseguir objectius, de descobrir indrets i paisatges insospitats, de gaudir del soroll d’un rierol mentre contemplem la fulla del faig que es llença al buit duta pel vent. Ho fa amb parsimònia per fer-se terra. La muntanya ens mostra a cada instant, en cada tros de terra, el cicle de la vida. Aquell llibre immens, del què ens parlava Víctor Hugo, mai el podrem llegir en la seva totalitat. D’acord... però ens captiva tot el que ens di
Deia el poeta i novel·lista francès, Víctor Hugo, que el turista cerca a la muntanya el panorama i el pensador, en canvi, troba un llibre immens. Cert, la muntanya ho suggereix gairebé tot. Ella ens fa petits i insignificants. Ella ens serena l’esperit, ens tranquil·litza, ens dona pau i, al mateix temps, és capaç de marcar-nos reptes i posar-nos a prova física i psíquicament. Quan la contemplem sembla dir-nos: conqueriu-me. Quan es perfila davant el sol de la tarda ens insinua misteris foscos que no podrem desvetllar fins l’endemà a trenc d’alba. La muntanya té quelcom de màgic i de místic, de santuari de la fe i de simbolisme. Gairebé totes les religions incorporen en les seves tradicions orals o escrites el simbolisme de la muntanya com a “centre” del món. Que és si no el Meru dels hindús o el Haraberezaiti dels Iranians? I el Tabor dels jueus, o el Himingbjör dels germànics o el Monterrat a casa nostra?El cim més alt del món és el darrer punt de contacte entre el cel i la terra... Però, més enllà d’aquestes disquisicions semimístiques la muntanya és també pels humans esforç, suor i satisfacció d’aconseguir objectius, de descobrir indrets i paisatges insospitats, de gaudir del soroll d’un rierol mentre contemplem la fulla del faig que es llença al buit duta pel vent. Ho fa amb parsimònia per fer-se terra. La muntanya ens mostra a cada instant, en cada tros de terra, el cicle de la vida. Aquell llibre immens, del què ens parlava Víctor Hugo, mai el podrem llegir en la seva totalitat. D’acord... però ens captiva tot el que ens di
posted by Joan Ferran @ 9:41 p. m.
<< Home