Qui tem l'Estatut?

Article publicat al setmanari "Actual"

Si fa poc més d´any i mig algú ens hagués dit que avui podríem optar per aplicar el “.cat”, que per Nadal els “Papers de Salamanca” -arrabassats per les tropes franquistes- tornarien als seus legítims propietaris, o que el català circularia per Europa, l´hauríem titllat d´optimista radical. Per aquelles èpoques, molt pocs contemplaven en les seves anàlisis el canvi polític que ha representat Zapatero a Espanya. Ha estat aquest canvi el que ha permès refer les relacions polítiques, el diàleg, amb els nacionalismes ibèrics, i el que ha donat llum verda a tot un seguit de reformes estatutàries. El seu triomf electoral ha aconseguit aturar el discurs reaccionari del PP. És, doncs, el moment d´aprofitar l´avinentesa de manera audaç però pragmàtica.
En política, com en tantes altres coses de la vida, triomfa el que sap mesurar i estirar sense trencar. Guanya el que, conscient de les seves possibilitats reals, avança fins el límit del que poden suportar els altres. Vet aquí el que és l´essència de la negociació. Vet aquí el que confereix a un polític, o a un sindicalista, el títol acreditatiu de l´eficiència i l´eficàcia.
A hores d´ara tots sabem fins a on es pot arribar. Sabem que cal moure´s dins el marc constitucional i seguir les recomanacions del Consell Consultiu. I que, fent-ho així, l´avenç en l´autogovern esdevindrà una realitat. Doncs bé, a hores d´ara en aquest tema de l´Estatut són pocs els que han assimilat que la seva aprovació a Madrid no és cosa fàcil, que la política espanyola i els seus mitjans de comunicació també juguen i influeixen –també a Catalunya, no ho oblidem-, que tenen la seva lògica i un discurs diferent des d´aquí. Fins i tot des d´un punt de vista conceptual, les paraules poden tenir diferent significat. Tancar-se com un cargol dins una closca, fer-se l´incomprès o l´enfadòs com pretenen alguns no convé a Catalunya.
Altres consideracions són legítimes, però sospitoses d´amagar interessos poc confessables. Lèxit o el fracàs del nou text estatutari dependrà de la decisió última que adopti la direcció convergent. Artur Mas està captiu d´un entorn crispat que no té res a veure amb el vell nacionalisme ambigu i ponderat que va liderar l´expresident Jordi Pujol. Un moviment, no ho oblidemm que va fer de la transversalitat la seva principal virtut. I és que costa d´entendre que gent sotmesa durant més de vint anys al possibilisme dels ambigus desperti avui, de cop i volta, lloant un criptoindependentisme irredempt i alhora vergonyant. Endevinem en la radicalitat negociadora de CiU el temor que una solució exitosa de l´Estatut refermi l´autoritat de Maragall i el prestigi del Tripartit. La gran preocupació, el pànic, de l´entorn d´Artur Mas rau en el fet que, un cop assolit un nou Estatut, el seu discurs es dilueix. S´esfuma el programa màxim de CiU. Queden assimilats. El moviment creat al voltant de Jordi Pujol perd la seva raó de ser. I això succeeix perquè, posats a ser federalistes, els socialistes hem fet prou mèrits i hem treballat amb suficient rigor com per guanyar-nos la confiança dels ciutadans. I posats a ser sobiranistes, convindran amb mi que ERC té més credibilitat i modernitat. Els de Carod encara no s´han gitat mai amb els del PP.
De ben segur que si fracassa l´aprovació de l´Estatut els ciutadans passaran factura indistintament a totes les formacions polítiques. Segur. Però atorgaran el premi especial de càstig a aquells que, preocupats pel seu futur polític i partidista, no propiciaren un futur millor per al país.

Joan Ferran Serafini