Ai Duran , Duran ...

Duran...

Que Duran Lleida és el polític més hàbil de la coalició integrada per Convergència i Unió Democràtica ho saben molts ciutadans. I els que no ho saben amb certesa ho intueixen. El demòcrata cristià sempre sura, acostuma a emprar un to i unes paraules més conciliadores i raonables que altres portaveus del nacionalisme conservador. En Duran acostuma a raonar i quan llença una invectiva, a diferència d’altres, de ben segur que conté carga i intenció. Se’l considera. Molts veuen en ell un polític amb el que poder parlar i pactar... Sí, sí, pactar. Les seves crítiques i plantejaments sovint donen peu a la reflexió. Sempre hi ha quelcom encriptat en les paraules d’en Duran.
Però, ves per on, submergits en la complexitat del moment polític que ens toca viure no s’ha pogut alliberar de la fal·lera singularitzadora que s’ha posat de moda. Diuen que una consigna corre de boca en boca per tots els cenacles polítiques catalans: “contra l’abstenció: singularització!”. En Josep Antoni ahir va voler aplicar a casa seva la medicina criticant els empresaris que, reunits a Sitges, varen lloar el bon moment de l’economia catalana i el rigor de la gestió del president Montilla. Ho lamento. Aquest cop en Duran s’ha equivocat. Molts empresaris no obliden que ell, precisament ell, va romandre tímid i feble davant les veleitats sobiranistes defensades per CiU al Parlament mentre competia amb ERC. En Duran hauria de prendre nota i recordar que cap portaveu del mon empresarial català va gosar criticar obertament el seu clamorós silenci.