PER QUI VULGUI ENTENDRE....

LES PROFECIES MÚSTIES

Joan Barril
Fa molts anys, el 1924, un escriptor italià anomenat Antonio Gramsci va fer cèlebre el seu famós aforisme en què convidava els seus contemporanis a vèncer el pessimisme de la raó amb l'optimisme de la voluntat. Ja al seu dia semblava una fórmula quimèrica més semblant al comportament de l'estruç que a la necessària claredat de judici. Al pessimisme de la raó se'l podia eradicar posant el cap en un forat a terra i, des d'allà, pensar en un paradís idealitzat. L'optimisme no es ven bé, ni quan el paisatge és --com ara-- desconcertant ni tampoc quan es flota en l'eufòria. Alguna cosa està passant perquè l'optimisme sigui una actitud tan mal considerada. A l'optimista se'l desautoritza com a còmplice del poder, com a ingenu tonto útil o com a babau escapista sense substància. A les fronteres de l'optimista també hi acampa l'anomenat bonisme, que no és una altra cosa que resistir-se a creure que l'essència del progrés és el Mal i que per avançar és imprescindible que el fort s'acabi imposant al feble.Mals temps, doncs, per a l'optimisme. Ni tan sols per als optimistes de la voluntat. Els tradicionals pessimistes de la raó intenten soscavar l'esperança de l'optimista i, d'aquesta manera, neutralitzar la seva capacitat d'actuar i d'expandir-se. Al màxim a què el sistema pot relegar l'optimista és a actuar a la rereguarda dels grans desastres. Les oenagés, per exemple, es podrien nodrir de l'optimisme amb la condició que únicament es limitin a posar pedaços agònics al fangar del desastre moral.L'optimisme no té bona premsa perquè les notícies dolentes són increïblement més atractives. Les males notícies sempre acaben sortint enredades com les cireres del cistell. El pessimisme actiu d'aquests anys no és tant una projecció de la intel.ligència sinó del penediment. La mirada afectada del pessimista re-corre tot l'arc d'activitats: des de la crisi econòmica fins a la degradació de la Rambla, des del preu de l'acomiadament fins a l'estranya resistència dels ciutadans a canviar de cotxe. El militant del pessimisme acostuma a ser lluny d'aquells que justificadament haurien de patir pel seu futur. És el pescador en aigües tèrboles a qui tant li fa si pesca una truita o una sabata vella. L'important és seguir les línies de l'Apocalipsi de sant Joan Evangelista. Això sí que porta a l'èxit immediat. Les profecies de Nostradamus que tant èxit van tenir en els anys de l'abundància, ara s'han vist substituïdes pels nous profetes del desastre. Els ecologistes radicals ens advertien que la Terra estava plena de deixalles. Però ara la gran deixalla és l'ésser humà. Cues d'aturats, deportats en massa, migracions desesperades, pandè-mies concebudes en laboratoris secrets. Això sí que està ben vist. I a més és fàcil. ¿Quin plumífer sense sort es resistiria a rebolcar-se en la gran bassa de la fi del món?En canvi, a l'optimista se li exigeix que certifiqui amb dades els seus motius. Però no només això: sobretot se l'impel.leix a actuar. "Si tan bé creus que poden anar les coses, ¿per què et limites només a explicar-les?", li diuen, convençuts que l'optimisme és un vici solitari i que entre la protesta i l'esperança, el carrer sempre estarà al costat de la protesta.No sé què diria Gramsci en moments com aquest. Potser repetiria que un món vell desapareix i a l'altre li costa néixer. I que és en aquest clarobscur on apareixen els monstres. En qualsevol cas, més val no abusar de pessimisme per risc a la sobredosi.

PUBLICAT A "EL PERIODICO"