DEL BLOG DE DIDAC BOZA..."LA LUPA"

TERRASSA,EL FUTBOL I ELS ULTRES

El de menys és que es tractés d' un partit de

futbol d'una selecció o d'una altra. El que va passar aquest dissabte al Raval de Montserrat, al centre de la ciutat de Terrassa, és extraordinàriament greu. Una acció vandàlica i intolerant va impedir que ciutadans gaudissin lliurement d'un espectacle esportiu televisat. En una plaça plena de nens algú o alguns va decidir llançar-hi benzina i calar foc a la pantalla causant el pànic dels assistents. El motiu, ben simple, el mateix en tots els casos d'intolerància: senzillament no els donava la gana que allà es passés en directe un determinat partit de futbol. Tan se val que entre els jugadors que hi competien hi hagués un dels grans del futbol mundial, nascut a la pròpia ciutat.
Dies enrere, revisant una coneguda sèrie televisiva sobre la transició assistia a una d'aquelles patètiques escenes de fa més de trenta anys quan 'Guerrilleros de Cristo Rey' o altres grups de nivell equivalent intentaven intimidar la gent obligant-los a cridar 'vivas' o fer càntics 'cara al Sol'. Per sort, ni la gent es va intimidar ni aquests grups han aconseguit que prosperi el seu model d'intolerància.
¿Oi que no haurem fet un recorregut de més de tres dècades de convivència democràtica perquè ara vinguin a imposar el seu criteri altres grups -pel que sembla no menys ultres que els anteriors- que es creuen amb el dret de dir als ciutadans allò que els ha d'agradar, a quin equip han d'animar, o quina bandera han d'estimar?
Més enllà de la bretolada viscuda a Terrassa aquest cap de setmana, potser convindria alguna reflexió de caràcter més general i una mica més profun sobre determinades actituds i sobre determinades explicacions que sovint es donen i s'apliquen al nostre país.
No puc estar més en desacord amb alguna anàlisi periodística en clau local que he llegit en les últimes hores. Es ve a dir que no hauria passat una cosa així sí no s'hagués deixat que Tele5 utilitzés un espai públic emblemàtic per als terrassencs per a major glòria de la selecció espanyola. És a dir, no es justifica l'acte vandàlic però s'emmarca en una mena de malestar comprensible. De pas, es responsabilitza l'Ajuntament de Terrassa del que ha passat per haver permès la festa. Que em perdonin, però em sembla un argument trampós.
S'utilitzen com a línia argumental "els sentiments d'una gran part de la ciutadania" (s'entén que contrària a la selecció espanyola) i s'ignoren els de l'altra part dels catalans que celebra, com hem vist ben recentment, els gols i les victòries de La Roja.
¿Per què no dir clarament que tothom (partidaris i contraris de la selecció o de o de l'equip que sigui) té dret a gaudir de la seva afició sense que ningú (sigui quina sigui la seva excusa patriòtica) li reventi la festa per la força de les flames i el fum. ¿Per què no assumir obertament que en aquest país conviuen i a vegades se superposen sentiments esportius, culturals i nacionals que són diversos?
Els països són com són, amb les seva diversitat i fins i tot amb les seves contraccions. Els sentiments, per definició, són a la mida de cadascú. No existeix, ni ha d'existir mai una llei del sentiment nacional ni de de l'afició futbolística. (Quan n'hi havia en dèiem Dictadura, ho recordeu?). Els països i els sentiments són com són, no com voldrien els ultres (de l'ultrisme que sigui)