EL CARRER BULL

CRIDARÀ ALS COMPANYS I SORTIRÀ AL CARRER...

El carrer bull i ho seguirà fent dies i dies. Les retallades en serveis socials i l’amputació de pagues i salaris castiga als mes febles mentre la banca deixa de guanyar més.... Però no perd! La dreta governa a Espanya, i a Catalunya, mitjançant una santa aliança que uns blinden allí fent tremendisme, i altres ens venen aquí apel•lant a la responsabilitat, a l’amor a la pàtria. Tornen les velles cançons de patró que cerquen entendrir l’ànima dels humils i amorosir la revolta. Torna la por del que tem perdre el poc que té si allarga la ma al germà amb problemes.
Sota el lideratge anònim dels mercats ens diuen que és inevitable el sacrifici. Sota la denúncia del greuge, d’uns diners que fugen d’aquí, pretenent tapar les veus que maleeixen al que duu el timó.
I la plaça bull; i el bomber està cremat; i el policia es sent insegur; i el funcionari es veu degradat; i l’aturat no surt de la seva desesperació... Mentre la mare jove veu com es fa menuda la seva escola bressol i l’avi tem anar a la farmàcia de torn.
I si parles, o escrius, et diuen que fas demagògia, que t’amagues darrera la pancarta, que ets un radical... És clar, fa tant de temps que ningú explica quina és la lògica del sistema capitalista que, quan aquest torna a mostrar el seu veritable rostre, estem desentrenats. La culpa és de tots, potser sí que ens em estovat en temps de bonança. Però, ara les coses són aquí i cal posa-li nom. Cal tornar a parlar de socialisme. Parlem poc de socialisme. Sé que algú tindrà la temptació de titllar-me de doctrinari; bé, és un risc que assumeixo perquè observo com germinen, arreu del mon, forces progressistes que donen forma a nous moviments socials farts del sistema, prenyats de desig de canvi. Comença una nova era i la socialdemocràcia s’haurà de posicionar amb nitidesa, el PSC també.
Permeteu-me afirmar, amb tot el respecte que calgui, que no m’agrada una esquerra gestora del dia a dia, sense un horitzó, menjant agraïda les engrunes dels vencedors a canvi d’un silenci còmplice. La vull racional, però clara i decidida a donar la batalla per l hegemonia.
Tampoc confio en les polítiques dels "think tanks", ni en els cenacles d’assessors ni conspiradors professionals. Modestament crec que, actualment, no n’hi ha prou amb la política institucional, parlamentària i partidària. Precisem vertebrar una força transformadora d’àmplies fronteres, tan pragmàtica en l’acció com radical en els objectius; un moviment progressista capaç de fer propostes sense diluir-se en altres, capaç de marcar alternatives, recuperant l’essència de l’internacionalisme, els drets humans i la lluita per la sostenibilitat del planeta.
Opino que serà només mitjançant una combinació intel•ligent de tot plegat que podrem sortir de l’atzucac. Dit això, ara toca mobilitzar-se de valent i sortir al carrer contra les propostes dels neoliberals de torn. Tot just estem a l’aperitiu. La lluita serà llarga.