LA CULTURA DE L' ACORD

 

LA CULTURA DE L'ACORD 

 Fa ja alguns anys que l’escriptor i crític d’art Robert Hughes narrava en un dels seus llibres les característiques del que va denominar «la cultura de la queixa». Argumentava que, en la societat americana, el ciutadà se sentia còmode criticant i escampant culpes cap als altres sense que, com a contrapartida, assumís ni interioritzés els seus deures, responsabilitats i obligacions. Quelcom d’això deu haver-se inoculat també en nosaltres i en alguns dels nostres polítics. Potser formem part, sense adonar-nos-en, d’una societat de rondinaires disposada a criticar tot allò que es pot criticar sense importar-nos les conseqüències. Prolifera la queixa fàcil als parlaments i s’estén la desconfiança envers els responsables de les institucions públiques. Magnifiquem els conflictes i infravalorem les solucions si no ens satisfan totalment o no en podem treure un rendiment polític immediat. A casa nostra, el paradigma de la doctrina del «com pitjor, millor» el prediquen els talibans correligionaris de Míriam Nogueras i Jordi Turull teledirigits des de Waterloo. Per sort per a tots plegats, el seu irredentisme caduc ha topat amb el posibilisme d’Esquerra Republicana i els Comuns, que, molt sensatament, han decidit no deixar Catalunya sense els 4.700 milions d’euros que estan en joc. Crec que col·lectivament hem de rebutjar les retòriques maximalistes sense deixar de ser, si cal, exigents. Quan uns gestors públics —en aquesta ocasió els presidents Salvador Illa i Pedro Sánchez— atenen les demandes raonables d’altres partits i de la ciutadania buscant solucions, cal reconèixer-ho. El fet en si, i els acords assolits, mereixen un aplaudiment i un somriure a repartir entre tots els seus protagonistes. Convé fer-ho per higiene democràtica, sense que importi gens ni mica el color polític de qui vulgui posar-se en exclusiva la medalla. Prou complicades estan les coses arreu del món com per jugar al sadomasoquisme dels talibans.