Temps de parèntesis

Mentre les bombes cauen sobre el Líban, i Beirut esdevé un camp de runes davant la inacció de molts països i governs, a casa nostra ens preparem per gaudir, políticament parlant, d’un parèntesi estiuenc que de ben segur serà més breu que l’habitual. Fa pocs dies, concretament el proppassat 18 de juliol, fou publicat el nou Estatut de Catalunya. Entrarà en vigor al final d’agost i, quan la ciutadania recuperi el seu ritme laboral i les escoles tornin a obrir les aules, el President Maragall ja haurà dissolt el Parlament. Els partits estaran immersos en la confecció de les seves candidatures. El govern de Madrid haurà remodelat alguna de les seves carteres per substituir al ministre Montilla, etc. I durant l’agost, què? Doncs és molt probable que els articulistes continuïn elucubrant sobre els pactes i aliances postelectorals. Alguns, potser no obertament, voldran polemitzar sobre els orígens geogràfics del candidat socialista i la seva dosi de catalanitat. Poca cosa de programes, perquè ningú no el té encara elaborat. Res de projectes i promeses, perquè tothom es reserva la seva carta per a la batalla setembrina o per impactar en plena campanya. Malgrat tot, en absència de propostes de fons, assistirem a una pugna oberta entre els dos grans partits del país per aparèixer com els millors gestors, com a garantia de solvència i capacitat de governar amb rigor. I és en aquest darrer terreny on Montilla porta la davantera per una raó molt senzilla: mentre ell explicava i deia que volia governar en benefici dels ciutadans, els seus adversaris polítics marejaven la gent -per exemple- amb la idoneïtat o no de la data electoral. Mentre l’executiu català llueix l’obra de govern, els seus adversaris es dediquen a fer tremendisme verbal. Doncs sí. Viurem un petit parèntesi de relativa tranquil·litat, després del qual s’obrirà, sens dubte, un nou cicle polític.

Article que m'han publicat al setmanari Actual