Mil bons dies

La nit del primer de novembre sabrem qui ha guanyat les eleccions catalanes en nombre de vots. Dies després es desvetllarà el misteri –actualment per alguns un dubte ontològic- de qui serà el president de la Generalitat durant la propera legislatura. D’aquí al novembre haurem tingut temps suficient per posar damunt la taula i explicar què volem per Catalunya i com pensem aconseguir-ho. Però, una campanya electoral d’aquestes característiques no seria complerta ni justa sense fer balanç del què ha succeït durant els mil dies del govern Maragall. S’ha explicat fins la sacietat que hem aconseguit un nou Estatut. Cert. Més potent i complert que l’anterior, amb més recursos i més autogovern. Això és veritat. Però, també cal mostrar amb orgull quelcom que sovint ha quedat difuminat pel soroll del debat estatutari: l’obra de govern.

La retòrica emprada en les controvèrsies polítiques ens ha permès escoltar afirmacions tals com: “en els últims vuit anys de govern de CiU amb el suport del PP, no es va fer ni la meitat del què ha fet el govern d’esquerres en tres”. És cert això? Doncs sí. Per què? Molt senzill. Les dues darreres legislatures del president Pujol varen estar condicionades pel seu pacte amb els populars i aquesta circumstància va paralitzar la Generalitat. Ni presons, ni línies de tren, ni projectes viaris importants varen veure la llum. Els governs convergents esdevingueren incapaços per desencallar temes com el túnel de Bracons o resoldre la construcció de la línia de les Gavarres, etc. Ah! I de l’Estatut ni parlar-ne. No fora cas que Espanya petes.

L’arribada al govern de les esquerres catalanistes va comportar el posar ordre als calaixos dels diferents departaments. Ordre en els projectes, en els recursos i en l’execució. Fet això, va ser possible impulsar tot un conjunt d’actuacions al servei dels ciutadans que ara cal valorar. O és que no ha estat notable –per exemple- la signatura del Pacte Nacional per l’Educació amb tota la comunitat educativa dotant-lo d’una inversió de 1200 milions d’euros, que ha permès contractar 5000 mestres més i construir 104 nous centres escolars? Qui és capaç de negar que s’han destinat a les polítiques socials 261.000 milions d’euros beneficiant més de 260.000 famílies? Fora bo que el ciutadà sabés que els recursos destinats a polítiques socials ha crescut un 56% en els darrers tres anys. O qui pot negar l’evidència del Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya, de la Llei de Barris o del desplegament dels mossos d’esquadra amb gairebé 5000 nous agents? Qui pot menystenir que, en el terreny cultural, més enllà de temes tan emblemàtics com la recuperació dels Papers de Salamanca, el pressupost de cultura ha augmentat en un 60%?

La llista de les coses aconseguides mitjançant l’obra de govern durant aquests mil bons dies és molt llarga. Abasta tots els àmbits i tots els temes assolint un alt grau de compliment dels compromisos adquirits a l’inici de la legislatura. L’objectiu polític del candidat socialista Montilla és donar continuïtat, complementar i desenvolupar, encara més, l’obra de l’anterior govern Maragall, i fer-ho des d’una òptica catalanista i de progrés. Val la pena.

Article que m'han publicat al diari El Punt