I ara què?

Diuen que rectificar és de savis. Les primeres passes donades per la nova coalició d’esquerres catalana –a partir d’ara batejada com a Entesa de Progrés- no tenen res a veure amb les pràctiques tripartites del passat. La negociació entre els tres líders s’ha dut de forma ràpida i discreta. Sembla ser que han primat els interessos generals del país -segurament els estratègics dels respectius partits també- per damunt del repartiment de càrrecs i les polítiques de curta volada. Tant de bo. Ara és hora de reflexionar i que tothom faci l’autocrítica pertinent. La mateixa nit electoral, en José Montilla i en Carod es dirigien als ciutadans dient que entenien el missatge dels resultats a les urnes. Ara és l’hora que CiU faci el mateix. I ho ha de fer sense rebequeries, amb humilitat. Acceptant la legitimitat del pacte. És cert que Artur Mas ha guanyat en escons i en vots. Res a dir-hi. Però no és menys cert que ha estat incapaç de fer amics, de trenar complicitats i garantir diàlegs d’igual a igual. La gent de CiU ha pecat de supèrbia. L’agressiva campanya electoral orquestrada per en David Madí ha produït ferides sagnants en tots els seus socis potencials, tant a la dreta com a l’esquerra. I ara què? Doncs ara, a reflexionar tots plegats pel be del país. Sembla que l’Entesa de Progrés ha triat el camí de la serenitat. Enhorabona. Ara cal dilucidar quin paper i quina tàctica pensa posar en funcionament l’oposició. La del PP, ja la sabem, és la clàssica. Si no rectifica, la de CiU podria tornar a ser erràtica, prepotent i agressiva. Fóra bo que els convergents pensessin a esporgar la coalició buscant gent un xic més conciliadora tot intentant, també, recuperar la cultura de govern que, en el seu dia, Pujol va atresorar. La ciutadania ho agrairà.

Article que m'han publicat al setmanari Actual