Tothom al seu lloc

L’escenari polític català torna a la normalitat. El Parlament rutlla i sembla que cadascun dels protagonistes comença a ser conscient que ha d’ocupar el lloc que li pertoca. Fa pocs dies vàrem poder observar que el convergent Felip Puig feia pública la voluntat del seu partit de reeditar allò que, en època opositora d’en Maragall, es va anomenar “Govern a l’ombra”. Hem de saludar aquesta decisió com un fet positiu. Positiu perquè comporta el reconeixement per part de la gent de CiU que, almenys durant un cert temps, no governaran. Vol dir que comencen a mentalitzar-se per fer política des dels escons de l’oposició. I, amics meus, aquest fet no és un demèrit, ans al contrari. Res millor per a un partit polític que prendre consciència dels seus problemes i realitats, i no viure sempre pensant en els impossibles somiats. Se’ns diu que aquest gabinet a l’ombra es reunirà cada dimarts, igual que el govern de veritat; que aspira a convertir-se en un referent per als ciutadans, etc. Aquestes pretensions són molt lloables, malgrat que la seva dinàmica està condemnada a fer seguidisme de l’Executiu. Però el problema de CiU no rau aquí, ni en els propòsits de “marcar” els consellers, no. La clau de la nova situació política caldrà buscar-la en la relació, la dialèctica, que es pugui establir entre govern i oposició més enllà del control parlamentari. A Catalunya s’obre una nova etapa no exempta de complexitats que exigirà pactes. Acords que, pel bé del país, no poden estar subordinats a batalletes electoralistes. El desenvolupament del contingut de l’Estatut serà una prova, la posició comuna davant dels contenciosos que estan al caure, també. Ras i curt: l’oposició ha de fer el seu paper amb la intensitat que consideri oportuna; però el país no ens perdonaria que tot allò que esdevé essencial no es tractés de forma raonable.

Article que m'han publicat al setmanari Actual