Prou ridicul

Tan de bo que les pluges caigudes durant la Setmana Santa hagin servit per regar els nostres camps, omplir embassaments i fer créixer idees noves a més d’un. Tan de bo que la introspecció i els exercicis espirituals hagin servit a Convergència i Unió per definir d’una vegada per totes quin tipus d’oposició vol dur a terme al Parlament de Catalunya. Més d’un podrà pensar: perquè aquest noi no es preocupa de casa seva i deixa en pau la dels altres? La resposta és senzilla: per que els països “normals” necessiten un bon govern –aquí el tenim- però, també una oposició responsable. I és aquesta darrera circumstància la que ens manca a casa nostra. Les posicions de CiU en el darrer Ple del Parlament català varen esdevenir un cúmul de despropòsits. En pocs minuts la coalició va anar i tornar de l’independentisme sense aturar-se enlloc, sense encomanar-se a ningú. Ho va fer davant la perplexitat de molts i el vertigen de més d’un. Poca estona després algú amenaçà de fer servir artilleria pesada i anunciar crípticament una moció de censura, una possible de confiança i fins i tot una excursió per Prats de Molló. Quin caos! Quin desgavell! Fins i tot un atemorit Xavier Trias ha hagut de fer declaracions advertint que “no té sentit” plantejar aquest tipus d’iniciatives parlamentàries...
Així les coses, pel be de Catalunya i per evitar la banalització de les seves institucions més emblemàtiques, és un deure dels ciutadans exigir rigor i bona feina als governs però, també serietat a l’oposició. No s’hi val fer el ridícul.