EL TRESOR DEL DIPUTAT HERRERA

Calma, una mica de calma i mesura. Que la història està plena d’injustícies i que els imperis colonials –compte! Tots- varen cometre atrocitats, crims, genocidis i pillatges ho sabem. Sabem que això ha passat des de temps immemorials. Les civilitzacions més antigues sostenien el seu poder mitjançant la submissió i l’explotació d’altres pobles. Els imperis moderns així ho varen fer també, i els contemporanis, no ho dubtem, amb excuses falses, envaeixen qualsevol país del món en nom de la democràcia deixant que la sang i l’odi provoquin milers de morts. Doncs bé, així les coses, em sorprèn la proposta parlamentària del diputat Herrera (IC) de tornar als indígenes d’Amèrica Llatina els tresors estrets del fons del mar a les costes espanyoles. La idea és simpàtica, ho reconec, però em resulta tan ben intencionada com pueril. Quins són els hereus, els legítims propietaris d’aquells tresors? Quina ètnia? A on invertir? Als “ranchitos” de Caracas o a les “favelas” de Sao Paulo? Qui ens assegura que els espoliats tenen descendents i no varen ser exterminats sota el pes de la creu i l’espasa?
Els projectes d’ajuda per al desenvolupament de les comunitats indígenes de l’Amèrica Llatina no es poden improvisar ni esdevenir fruit d’un voluntarisme ocasional o puntual.
Més enllà de les monedes d’or i plata trobades en un vaixell enfonsat cal exigir a les administracions –a tots el nivells- polítiques serioses i rigoroses d’ajut al desenvolupament. L’anècdota no ens val. Insisteixo, la proposta de l’amic Herrera és tan estètica com simpàtica, però gens pràctica i farcida de plets. Ja saben vostès el què passa quan calen advocats o notaris...