El Sr. Ferran i Serafini
Gràcies, senyor president. Si m’ho permet, ho faré humilment des de l’escó.
Senyors consellers, gràcies per la seva compareixença, a vostès i als seus equips,
perquè realment creiem que és d’agrair. Sabem que el Govern no està de vacances,el Govern està aquí; estava aquí fa dies. Va estar aquí el conseller Castells explicant-se; s’ha explicat constantment el conseller Nadal. el Govern ha estat al fil de les coses que han anat passant i que han anat succeint tots aquests dies, prenent mesures, comunicant-ho als mitjans de comunicació quan calia i prenent determinacions, pressionant on calia pressionar i fent allò que cal fer, que fa un govern que governa correctament Catalunya.
Miri, la Diputació Permanent, el mes d’agost, ja és un clàssic. Pràcticament des que hi ha un govern progressista i d’esquerres a Catalunya, les diputacions permanents, el mes d’agost, són un clàssic i (remor de veus), si em permeten –i, si em permeten–, acostumen a ser l’aperitiu del debat de política general, i segurament també són l’entremès d’unes eleccions generals i ho fan servir en aquest sentit. Per tant, no se n’amaguen mai, no se’ns ha amagat mai, tothom sap que tenen un transfons d’interès, diguem-ne electoralista, diguem-ne partidista, diguem-ne d’erosió del Govern. I vostès preguntaran: «Per què parla de la Diputació Permanent, i de la compareixença, i de les vacances dels consellers o les no-vacances?» Perquè els que tenim memòria històrica sabem que en aquest Parlament, una vegada vam trigar vuit mesos que el Govern comparegués per parlar dels incendis. I ho sabem: vuit mesos vam trigar perquè comparegués un govern per parlar dels incendis. Per tant, una simple comparació entre la disponibilitat i la permanència d’aquest Govern i el que han fet governs anteriors sembla que decanta la balança d’una manera molt clara. Jo, si em permeten, posaré..., les respostes institucionals les donarà el Govern, òbviament, però a mi, si em permeten, m’agradaria fer una petita valoració del que ha passat avui, aquí. Hem tingut un contrast molt clar. Ha vingut un govern a informar, a explicar-se, i ho ha fet d’una forma clara i exhaustiva. Ens ha donat dades molt interessants. Ens ha parlat de dèficits a estudiar i a valorar. Ens ha donat dates concretes per solucionar els temes i com solucionar-los. Ho ha fet d’una manera metòdica, amb una explicació metòdica, dient quins treballs es fan, quines gestions s’estan fent, quines raons hi ha i quins problemes es troben en el dia a dia de la seva gestió. Però sobretot ha estat una intervenció que, permetin-me que els ho digui, sincera, una intervenció de reconeixement d’aquelles coses que no van, de reconeixement de l’existència de problemes i fins i tot criticant on cal criticar, malgrat el color polític de l’Administració que cal criticar. I això és de lloar d’aquest govern, perquè agafa les coses per on s’han d’agafar, les agafa amb sinceritat i ens sembla que això és important. I, a més a més, ho ha fet posant mesures correctores damunt del a taula, un conjunt de mesures correctores que ningú de vostès –sobretot el senyor Puig–, al llarg d’aquests dies, i avui menys, s’ha dedicat a contradir. O és que no cal contradir en aquesta Diputació Permanent les mesures correctores si són les solucions que ens està posant el Govern damunt de la taula? Per què no diuen com ho farien vostès, per exemple, en lloc de recórrer a aquesta retòrica permanent i constant erosiva del Govern?
Han marcat compromisos –el Govern ha marcat compromisos–, ho han fet els dos
consellers. I com no? Què volien? Que no parlessin dels orígens del problema? Què volen? Que no parlem d’això que vostès ja –amb una miqueta de conyeta, permeti’m l’expressió– diuen ja de «causes remotes»? Doncs, sí. És que hi han causes remotes. És que res apareix per generació espontània. És que quan a una casa se l’ha de tornar a pintar és que fa molts anys que no es pinta. És que quan a un cotxe li canvien les rodes és que s’han gastat els neumàtics. I és que vostès no van fer el que calia fer, no va haver-hi una inversió suficient en l’etapa CiU-PP. No va haver-hi una planificació estratègica, no va haver-hi una prevenció i no va haver-hi una previsió. I això, ara, no els ho estem retraient, simplement ho estem constatant: va passar això. Això és l’acció del Govern? No. No he sentit cap dels dos consellers dient que no feien el que havien de fer perquè passava això; no, no. Ara, ho han de constatar. Permetin que constatin que aquest país, al llarg d’un grapat d’anys, per compromisos polítics del tipus que foren, no va tenir el que havia de tenir d’inversió, de previsió, de planificació estratègica. La intervenció del Govern ha anat més lluny encara: ha encarat el futur. Com l’ha encarat? Diu: «Despleguem l’Estatut»– permeti’m una expressió: «Munyim l’Estatut»– «Aprofitem-nos d’ell –en el millor sentit de la paraula–, apliquem el 18,8, l’addicional tercera, etcètera.» Els estan posant alternatives econòmiques de gestió damunt de la taula. I el que és més important, senyores i senyors diputats i senyors consellers, el Govern ha vingut aquí a transmetre confiança; confiança en el que es fa, i en el que es pot fer i en el que es farà, sense defugir que hi ha problemes; ve a transmetre confiança.
Vostès..., el senyor Puig ens deia que no som conscients del mal govern que hi ha. Al senyor Puig jo li vull dir una cosa. Vostès no són conscients de com ens vam trobar el país i del país que ens van deixar; no en són conscients. I recordo la primera intervenció sobre els pressupostos, del conseller Castells, en què ens deia: Hem obert els calaixos i hem trobat els calaixos buits i un munt d’hipoteques. I ara obrim els calaixos de les infraestructures i ens trobem amb aquestes causes remotes que els he explicat fa un moment. I aquest és el contrast, aquesta era la intervenció del govern i després hem escoltat les paraules del senyor Puig. Clar, si no coneguéssim el senyor Puig, tots pensaríem que aquest país està a la ruïna més absoluta, que això és un caos, que aquí no es pot viure, que és un desastre. Evidentment, nosaltres relativitzem sempre l’enuig del senyor Puig i les seves intervencions, perquè si no, el país..., realment estaríem en una situació de psiquiatra.
Miri, vostè parla de mal govern, però vostè no parla dels problemes..., per què aquests problemes se’ls ha trobat el Govern. La intervenció de vostè ha estat erosiva, molt electoralista, molt tremendista, molt oportunista, molt farcida de tòpics. Perquè si ens diu: «Si la ministra ve, per què ve? I si no ve, per què no ve?» Escolti, en què quedem? Ha de venir o no ha de venir? Perquè vostès, puntualment, a les coses que van succeint en aquest país, li treuen la punta negativa: si ve, perquè ve; si no ve, perquè no ve. I per tant, aquest farciment de tòpics i aquest farciment de posicions polítiques que busquen l’erosió electoralista sense propostes –sense propostes– és el que ens dol des del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi. Ens deia: «Vostès estan fent el que nosaltres vam planificar.» Però és que el problema de vostès és que planificaven però no ho feien. El tema d’ara és que aquest Govern fa, actua, executa. I vostè fa una altra cosa..., vostès fan una altra cosa –i ho han fet al llarg d’aquests dies–, que fan una crítica indiferenciada: barregen allò que és públic amb allò que és privat; barregen allò que és fortuït, allò que és accidental, allò que és meteorologia, allò que és gestió i allò que és competència entre administracions; ho barregen tot. I després ens expliquen aquí un caos. Vostès no tenen en compte que un dia cauen vuitanta llamps sobre una catenària. No, això no ho poden tenir en compte –això no ho poden tenir en compte. Barregen indistintament, indiferenciadament tots els aspectes. I clar, el més enutjós de tot això és que transmeten un estat de desànim als ciutadans que, al nostre entendre, és preocupant –al nostre entendre, és preocupant–, perquè fan un mal servei al país i un mal servei a Catalunya. I el que és més preocupant és que es practica una aproximació perillosa o un estil de fer política que es practica molt a Madrid, que té a veure amb el senyor Acebes, que és aquest sentit irritatiu, perniciós, de desconfiança en les institucions, de desconfiança en els polítics, etcètera.
Si em permet, senyor Sirera, li diré quin estil de fer política, és l’estil napolità de fer
política: treuen la mà per la finestra, diuen: «Piove... porco governo, tot és culpa del Govern, tot és culpa del Govern. Això no és política, aquí no hi ha serietat, el terratrèmol de l'Anoia també és culpa del conseller Castells i el terratrèmol de La Manxa és culpa del senyor Nadal. Escoltin, diferenciïn les coses, diferenciïn el que és l’acció de govern, diferenciïn el que és l’acció de les administracions, diferenciïn el que és allò que és privat d’allò que és públic, diferenciïn-ho, si us plau, perquè si no, no ens entendrem. Jo crec que vostès quan van obrir el diari l’altre dia i van veure un anunci pagat per una empresa de servei de terra de l’Aeroport de Barcelona, en què demanava disculpes per no haver pogut atendre els seus clients convenientment, es deurien preocupar moltíssim: «Caram, ens han tret un dels arguments. Una empresa privada que assumeix que li han passat problemes, que té problemes.» Doncs, escoltin, la realitat política és així. Pensin que jo no els estic dient en un sol moment que el Govern no tingui les responsabilitats que té i que no constati els problemes polítics i els problemes de gestió que hi ha. Hi són. I els dos consellers ho han reconegut. El que no podem admetre, de cap manera, és aquesta desconfiança d'aquesta forma tremendista amb què fan vostès la política. Em deia un periodista abans d'entrar aquí, quan els deia: «Escolta'm, aquests faran això.» Diu: «Què vols que facin?» Dic: «Home, vull que facin oposició.» Evidentment, l'oposició ha de fer oposició, faltaria més; d'acord. Però el que no pot fer l'oposició és crear desconfiança en la ciutadania i és el que ens estan creant: desconfiança en la ciutadania, no sols contra el Govern, compte, que això seria molt , en certa forma diries: «Mira, van tan enllà que volen crear desconfiança contra el Govern.» No, no, no, porten vostès sistemàticament, d'ençà que ha començat la legislatura creant desconfiança sobre l'obra pública. Alerta! Amb els túnels, amb les intervencions del senyor Puig i del senyor Rull posant desconfiança sobre el túnel de l'AVE, posant desconfiança sobre tot allò que fa l'Administració; i això, no és bo. Desconfiança sobre l’Estatut, també: «que no es desplegarà, que no anirà bé, que el president Montilla no l’impulsa, etcètera, etcètera.» Això és desconfiança a la ciutadania. I després, desconfiança, fins i tot, si m’apuren, sobre el seu mateix grup a Madrid, per voler fer venir aquí els Ministres, quan vostès no deuen confiar amb el senyor Duran que els pugui interpel·lar allí, que per cert, parlant de vacances, quan va haver-hi la interpel·lació al ministre Clos, em sembla que el senyor Duran no hi era en aquella interpel·lació, en aquella compareixença del senyor Clos, eh? Per tant, de vacances, no ho sé, potser s'hi mirin a veure on estava el senyor Duran aquell dia, eh? Del seu mateix grup a Madrid, vostès, segurament, no se'n fien, no tenen confiança, etcètera, etcètera.
Molt bé, escoltin, i per últim, i un element que no me’n puc estar de dir-ho és la falta de respecte a les institucions d’aquest país. La falta de respecte al president Montilla, quan l’altre dia el portaveu convergent deia: «que se ha ido» –despectivament– «al pueblo». Que això em fa recordar aquella forma, aquell pensament, del segle passat del senyor Sabino Arana quan tractava els nou vinguts a Euskadi. Aquest despectiu «pueblo» és la base d'un pensament polític, al nostre entendre, reaccionari, senyor Puig.
Doncs bé, dit això, jo els proposo un punt de partida, eh?, fem-ho positiu, un punt de partida. Miri, el Govern assumeix que té problemes, el Govern assumeix que té reptes, i els ha assumit, els han assumit des del faristol. Per què no assumeixen vostès –i no en parlem més– la seva part de responsabilitat? Que en vint-i-tres anys no van fer plantejament estratègic, que no van preveure el que passava, el que podia passar, que no varen invertir prou; assumeixin això i a partir d'aquí discutim d'altres coses, discutim del que deia el conseller sobre la crisi de creixement –en el sentit positiu– que té aquest país, amb la bona marxa de l'economia, en què augmenten els viatgers a l'aeroport un 14 per cent o els equipatges un 40 per cent, o que cada vegada hi ha més noves residències, segona residència, o que la gent consumeix més, que hi ha més utilització de l'aire condicionat, per exemple. Per què no parlem d'això? Per què no optimitzem l'Estatut? Per què no ens posem tots d'acord en veure aquesta nova crisi, aquest creixement exponencial i vostè amb aquesta col·laboració constructiva que li parlava el conseller fa uns moments des del faristol, i a partir d'aquí veiem què necessita aquest país, havent assumit tothom la seva part de responsabilitat política?
Miri, senyor Puig, cada cop que vostès senyalen un problema que pot sortir a la societat catalana, és evident que li estan demanant i estan reclamant al Govern que actuï amb conseqüència, però també estan posant en evidència les mancances d'allò que s'havia d'haver fet i no es va fer.
Vaig acabant, senyor president. I després, no tergiversin les xifres. Això no s'hi val.
Això ho ha fet el senyor Cirera algun dia d'aquests en algun mitjà de comunicació i vostè també ha donat xifres de la manera que ha volgut. No és correcte tergiversar xifres, no és correcte. No és correcte transmetre aquesta tristor, aquest desencís, aquesta depressió, aquest auto odi que moltes vegades es desprèn d'algunes intervencions, que segurament reflecteixen més l'estat d'ànim, potser, d'una força política que volia governar o estava en condicions de governar i no ho fa, ho comprenem això, però el país no es pot permetre aquest luxe. Com no es pot permetre el luxe, que segurament tindran més tard, de veure com es crida a l'apocalipsi, a la crispació, a dir que res del Govern no va bé. No tergiversin les xifres perquè jo els en diré tres o quatre només. S'ha pressupostat a Catalunya més de 7.850 milions d’euros en el que va de legislatura; amb tres anys s'han pressupostat 910 milions d'euros més que en tota la legislatura anterior; la inversió mitjana anual pressupostada pels Pressupostos Generals de l'Estat del 2005 al 2007 suposa un 50,8, gairebé, més que la mitjana de l'anterior legislatura; Catalunya és la comunitat amb major dotació pressupostària en el 2007; Catalunya és la comunitat amb major inversió executada a Espanya en aquesta legislatura. I això no és tergiversar les dades, són dades oficials, com la inversió executada en l'actual legislatura pel Ministeri de Foment és superior a l'etapa de govern del 2001 al 2003 en un 34,4 per cent. Això són xifres, senyors diputats. Parlem d'això. Parlem de la proposta constructiva, parlem d'aquestes xifres
El president
Senyor Ferran...
El Sr. Ferran i Serafini
Acabo, senyor president. Ens deia el senyor Morlán avui en una entrevista al diari–
ho hem pogut llegir– que no es va invertir prou –deu ser veritat. Vostès no van fer els deures, senyor Puig. Els que s'estan examinant d'aquells deures que vostès no van fer són uns altres, és el Govern actual. Per la voluntat política que hem sentit i que hi han posat aprovaran aquests examen i vostès repetiran curs.
Moltes gràcies, senyor president.
Gràcies, senyor president. Si m’ho permet, ho faré humilment des de l’escó.
Senyors consellers, gràcies per la seva compareixença, a vostès i als seus equips,
perquè realment creiem que és d’agrair. Sabem que el Govern no està de vacances,el Govern està aquí; estava aquí fa dies. Va estar aquí el conseller Castells explicant-se; s’ha explicat constantment el conseller Nadal. el Govern ha estat al fil de les coses que han anat passant i que han anat succeint tots aquests dies, prenent mesures, comunicant-ho als mitjans de comunicació quan calia i prenent determinacions, pressionant on calia pressionar i fent allò que cal fer, que fa un govern que governa correctament Catalunya.
Miri, la Diputació Permanent, el mes d’agost, ja és un clàssic. Pràcticament des que hi ha un govern progressista i d’esquerres a Catalunya, les diputacions permanents, el mes d’agost, són un clàssic i (remor de veus), si em permeten –i, si em permeten–, acostumen a ser l’aperitiu del debat de política general, i segurament també són l’entremès d’unes eleccions generals i ho fan servir en aquest sentit. Per tant, no se n’amaguen mai, no se’ns ha amagat mai, tothom sap que tenen un transfons d’interès, diguem-ne electoralista, diguem-ne partidista, diguem-ne d’erosió del Govern. I vostès preguntaran: «Per què parla de la Diputació Permanent, i de la compareixença, i de les vacances dels consellers o les no-vacances?» Perquè els que tenim memòria històrica sabem que en aquest Parlament, una vegada vam trigar vuit mesos que el Govern comparegués per parlar dels incendis. I ho sabem: vuit mesos vam trigar perquè comparegués un govern per parlar dels incendis. Per tant, una simple comparació entre la disponibilitat i la permanència d’aquest Govern i el que han fet governs anteriors sembla que decanta la balança d’una manera molt clara. Jo, si em permeten, posaré..., les respostes institucionals les donarà el Govern, òbviament, però a mi, si em permeten, m’agradaria fer una petita valoració del que ha passat avui, aquí. Hem tingut un contrast molt clar. Ha vingut un govern a informar, a explicar-se, i ho ha fet d’una forma clara i exhaustiva. Ens ha donat dades molt interessants. Ens ha parlat de dèficits a estudiar i a valorar. Ens ha donat dates concretes per solucionar els temes i com solucionar-los. Ho ha fet d’una manera metòdica, amb una explicació metòdica, dient quins treballs es fan, quines gestions s’estan fent, quines raons hi ha i quins problemes es troben en el dia a dia de la seva gestió. Però sobretot ha estat una intervenció que, permetin-me que els ho digui, sincera, una intervenció de reconeixement d’aquelles coses que no van, de reconeixement de l’existència de problemes i fins i tot criticant on cal criticar, malgrat el color polític de l’Administració que cal criticar. I això és de lloar d’aquest govern, perquè agafa les coses per on s’han d’agafar, les agafa amb sinceritat i ens sembla que això és important. I, a més a més, ho ha fet posant mesures correctores damunt del a taula, un conjunt de mesures correctores que ningú de vostès –sobretot el senyor Puig–, al llarg d’aquests dies, i avui menys, s’ha dedicat a contradir. O és que no cal contradir en aquesta Diputació Permanent les mesures correctores si són les solucions que ens està posant el Govern damunt de la taula? Per què no diuen com ho farien vostès, per exemple, en lloc de recórrer a aquesta retòrica permanent i constant erosiva del Govern?
Han marcat compromisos –el Govern ha marcat compromisos–, ho han fet els dos
consellers. I com no? Què volien? Que no parlessin dels orígens del problema? Què volen? Que no parlem d’això que vostès ja –amb una miqueta de conyeta, permeti’m l’expressió– diuen ja de «causes remotes»? Doncs, sí. És que hi han causes remotes. És que res apareix per generació espontània. És que quan a una casa se l’ha de tornar a pintar és que fa molts anys que no es pinta. És que quan a un cotxe li canvien les rodes és que s’han gastat els neumàtics. I és que vostès no van fer el que calia fer, no va haver-hi una inversió suficient en l’etapa CiU-PP. No va haver-hi una planificació estratègica, no va haver-hi una prevenció i no va haver-hi una previsió. I això, ara, no els ho estem retraient, simplement ho estem constatant: va passar això. Això és l’acció del Govern? No. No he sentit cap dels dos consellers dient que no feien el que havien de fer perquè passava això; no, no. Ara, ho han de constatar. Permetin que constatin que aquest país, al llarg d’un grapat d’anys, per compromisos polítics del tipus que foren, no va tenir el que havia de tenir d’inversió, de previsió, de planificació estratègica. La intervenció del Govern ha anat més lluny encara: ha encarat el futur. Com l’ha encarat? Diu: «Despleguem l’Estatut»– permeti’m una expressió: «Munyim l’Estatut»– «Aprofitem-nos d’ell –en el millor sentit de la paraula–, apliquem el 18,8, l’addicional tercera, etcètera.» Els estan posant alternatives econòmiques de gestió damunt de la taula. I el que és més important, senyores i senyors diputats i senyors consellers, el Govern ha vingut aquí a transmetre confiança; confiança en el que es fa, i en el que es pot fer i en el que es farà, sense defugir que hi ha problemes; ve a transmetre confiança.
Vostès..., el senyor Puig ens deia que no som conscients del mal govern que hi ha. Al senyor Puig jo li vull dir una cosa. Vostès no són conscients de com ens vam trobar el país i del país que ens van deixar; no en són conscients. I recordo la primera intervenció sobre els pressupostos, del conseller Castells, en què ens deia: Hem obert els calaixos i hem trobat els calaixos buits i un munt d’hipoteques. I ara obrim els calaixos de les infraestructures i ens trobem amb aquestes causes remotes que els he explicat fa un moment. I aquest és el contrast, aquesta era la intervenció del govern i després hem escoltat les paraules del senyor Puig. Clar, si no coneguéssim el senyor Puig, tots pensaríem que aquest país està a la ruïna més absoluta, que això és un caos, que aquí no es pot viure, que és un desastre. Evidentment, nosaltres relativitzem sempre l’enuig del senyor Puig i les seves intervencions, perquè si no, el país..., realment estaríem en una situació de psiquiatra.
Miri, vostè parla de mal govern, però vostè no parla dels problemes..., per què aquests problemes se’ls ha trobat el Govern. La intervenció de vostè ha estat erosiva, molt electoralista, molt tremendista, molt oportunista, molt farcida de tòpics. Perquè si ens diu: «Si la ministra ve, per què ve? I si no ve, per què no ve?» Escolti, en què quedem? Ha de venir o no ha de venir? Perquè vostès, puntualment, a les coses que van succeint en aquest país, li treuen la punta negativa: si ve, perquè ve; si no ve, perquè no ve. I per tant, aquest farciment de tòpics i aquest farciment de posicions polítiques que busquen l’erosió electoralista sense propostes –sense propostes– és el que ens dol des del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi. Ens deia: «Vostès estan fent el que nosaltres vam planificar.» Però és que el problema de vostès és que planificaven però no ho feien. El tema d’ara és que aquest Govern fa, actua, executa. I vostè fa una altra cosa..., vostès fan una altra cosa –i ho han fet al llarg d’aquests dies–, que fan una crítica indiferenciada: barregen allò que és públic amb allò que és privat; barregen allò que és fortuït, allò que és accidental, allò que és meteorologia, allò que és gestió i allò que és competència entre administracions; ho barregen tot. I després ens expliquen aquí un caos. Vostès no tenen en compte que un dia cauen vuitanta llamps sobre una catenària. No, això no ho poden tenir en compte –això no ho poden tenir en compte. Barregen indistintament, indiferenciadament tots els aspectes. I clar, el més enutjós de tot això és que transmeten un estat de desànim als ciutadans que, al nostre entendre, és preocupant –al nostre entendre, és preocupant–, perquè fan un mal servei al país i un mal servei a Catalunya. I el que és més preocupant és que es practica una aproximació perillosa o un estil de fer política que es practica molt a Madrid, que té a veure amb el senyor Acebes, que és aquest sentit irritatiu, perniciós, de desconfiança en les institucions, de desconfiança en els polítics, etcètera.
Si em permet, senyor Sirera, li diré quin estil de fer política, és l’estil napolità de fer
política: treuen la mà per la finestra, diuen: «Piove... porco governo, tot és culpa del Govern, tot és culpa del Govern. Això no és política, aquí no hi ha serietat, el terratrèmol de l'Anoia també és culpa del conseller Castells i el terratrèmol de La Manxa és culpa del senyor Nadal. Escoltin, diferenciïn les coses, diferenciïn el que és l’acció de govern, diferenciïn el que és l’acció de les administracions, diferenciïn el que és allò que és privat d’allò que és públic, diferenciïn-ho, si us plau, perquè si no, no ens entendrem. Jo crec que vostès quan van obrir el diari l’altre dia i van veure un anunci pagat per una empresa de servei de terra de l’Aeroport de Barcelona, en què demanava disculpes per no haver pogut atendre els seus clients convenientment, es deurien preocupar moltíssim: «Caram, ens han tret un dels arguments. Una empresa privada que assumeix que li han passat problemes, que té problemes.» Doncs, escoltin, la realitat política és així. Pensin que jo no els estic dient en un sol moment que el Govern no tingui les responsabilitats que té i que no constati els problemes polítics i els problemes de gestió que hi ha. Hi són. I els dos consellers ho han reconegut. El que no podem admetre, de cap manera, és aquesta desconfiança d'aquesta forma tremendista amb què fan vostès la política. Em deia un periodista abans d'entrar aquí, quan els deia: «Escolta'm, aquests faran això.» Diu: «Què vols que facin?» Dic: «Home, vull que facin oposició.» Evidentment, l'oposició ha de fer oposició, faltaria més; d'acord. Però el que no pot fer l'oposició és crear desconfiança en la ciutadania i és el que ens estan creant: desconfiança en la ciutadania, no sols contra el Govern, compte, que això seria molt , en certa forma diries: «Mira, van tan enllà que volen crear desconfiança contra el Govern.» No, no, no, porten vostès sistemàticament, d'ençà que ha començat la legislatura creant desconfiança sobre l'obra pública. Alerta! Amb els túnels, amb les intervencions del senyor Puig i del senyor Rull posant desconfiança sobre el túnel de l'AVE, posant desconfiança sobre tot allò que fa l'Administració; i això, no és bo. Desconfiança sobre l’Estatut, també: «que no es desplegarà, que no anirà bé, que el president Montilla no l’impulsa, etcètera, etcètera.» Això és desconfiança a la ciutadania. I després, desconfiança, fins i tot, si m’apuren, sobre el seu mateix grup a Madrid, per voler fer venir aquí els Ministres, quan vostès no deuen confiar amb el senyor Duran que els pugui interpel·lar allí, que per cert, parlant de vacances, quan va haver-hi la interpel·lació al ministre Clos, em sembla que el senyor Duran no hi era en aquella interpel·lació, en aquella compareixença del senyor Clos, eh? Per tant, de vacances, no ho sé, potser s'hi mirin a veure on estava el senyor Duran aquell dia, eh? Del seu mateix grup a Madrid, vostès, segurament, no se'n fien, no tenen confiança, etcètera, etcètera.
Molt bé, escoltin, i per últim, i un element que no me’n puc estar de dir-ho és la falta de respecte a les institucions d’aquest país. La falta de respecte al president Montilla, quan l’altre dia el portaveu convergent deia: «que se ha ido» –despectivament– «al pueblo». Que això em fa recordar aquella forma, aquell pensament, del segle passat del senyor Sabino Arana quan tractava els nou vinguts a Euskadi. Aquest despectiu «pueblo» és la base d'un pensament polític, al nostre entendre, reaccionari, senyor Puig.
Doncs bé, dit això, jo els proposo un punt de partida, eh?, fem-ho positiu, un punt de partida. Miri, el Govern assumeix que té problemes, el Govern assumeix que té reptes, i els ha assumit, els han assumit des del faristol. Per què no assumeixen vostès –i no en parlem més– la seva part de responsabilitat? Que en vint-i-tres anys no van fer plantejament estratègic, que no van preveure el que passava, el que podia passar, que no varen invertir prou; assumeixin això i a partir d'aquí discutim d'altres coses, discutim del que deia el conseller sobre la crisi de creixement –en el sentit positiu– que té aquest país, amb la bona marxa de l'economia, en què augmenten els viatgers a l'aeroport un 14 per cent o els equipatges un 40 per cent, o que cada vegada hi ha més noves residències, segona residència, o que la gent consumeix més, que hi ha més utilització de l'aire condicionat, per exemple. Per què no parlem d'això? Per què no optimitzem l'Estatut? Per què no ens posem tots d'acord en veure aquesta nova crisi, aquest creixement exponencial i vostè amb aquesta col·laboració constructiva que li parlava el conseller fa uns moments des del faristol, i a partir d'aquí veiem què necessita aquest país, havent assumit tothom la seva part de responsabilitat política?
Miri, senyor Puig, cada cop que vostès senyalen un problema que pot sortir a la societat catalana, és evident que li estan demanant i estan reclamant al Govern que actuï amb conseqüència, però també estan posant en evidència les mancances d'allò que s'havia d'haver fet i no es va fer.
Vaig acabant, senyor president. I després, no tergiversin les xifres. Això no s'hi val.
Això ho ha fet el senyor Cirera algun dia d'aquests en algun mitjà de comunicació i vostè també ha donat xifres de la manera que ha volgut. No és correcte tergiversar xifres, no és correcte. No és correcte transmetre aquesta tristor, aquest desencís, aquesta depressió, aquest auto odi que moltes vegades es desprèn d'algunes intervencions, que segurament reflecteixen més l'estat d'ànim, potser, d'una força política que volia governar o estava en condicions de governar i no ho fa, ho comprenem això, però el país no es pot permetre aquest luxe. Com no es pot permetre el luxe, que segurament tindran més tard, de veure com es crida a l'apocalipsi, a la crispació, a dir que res del Govern no va bé. No tergiversin les xifres perquè jo els en diré tres o quatre només. S'ha pressupostat a Catalunya més de 7.850 milions d’euros en el que va de legislatura; amb tres anys s'han pressupostat 910 milions d'euros més que en tota la legislatura anterior; la inversió mitjana anual pressupostada pels Pressupostos Generals de l'Estat del 2005 al 2007 suposa un 50,8, gairebé, més que la mitjana de l'anterior legislatura; Catalunya és la comunitat amb major dotació pressupostària en el 2007; Catalunya és la comunitat amb major inversió executada a Espanya en aquesta legislatura. I això no és tergiversar les dades, són dades oficials, com la inversió executada en l'actual legislatura pel Ministeri de Foment és superior a l'etapa de govern del 2001 al 2003 en un 34,4 per cent. Això són xifres, senyors diputats. Parlem d'això. Parlem de la proposta constructiva, parlem d'aquestes xifres
El president
Senyor Ferran...
El Sr. Ferran i Serafini
Acabo, senyor president. Ens deia el senyor Morlán avui en una entrevista al diari–
ho hem pogut llegir– que no es va invertir prou –deu ser veritat. Vostès no van fer els deures, senyor Puig. Els que s'estan examinant d'aquells deures que vostès no van fer són uns altres, és el Govern actual. Per la voluntat política que hem sentit i que hi han posat aprovaran aquests examen i vostès repetiran curs.
Moltes gràcies, senyor president.
posted by Joan Ferran @ 1:31 p. m.
<< Home