EL SANT JORDI COM MAI

Lliçons del Sant Jordi

Ahir, una vegada més, el PSC va omplir a vessar el Palau Sant Jordi. Hom podrà dir que actes d’aquestes característiques els pot organitzar qualsevol dels grans partits catalans sense excessius problemes. Potser si, però la màgia dels mítings socialistes a Montjuïc no rau, tan sols, en la quantitat de gent que és capaç de mobilitzar el seu aparell si no en el mosaic humà que aplega. Sovint es diu que el PSC és el partit que més se sembla a la Catalunya real. Crec que és certa aquesta afirmació. Ahir, a les grades del Palau, hi trobàvem persones vingudes d’arreu de Catalunya, de totes les classes socials, d’orígens, races i religions diverses. Això si, agermanats sota l’objectiu d’escoltar i donar suport polític a José Luis Rodríguez Zapatero o a Felipe González.

Al llarg dels anys el PSC s’ha anat consolidant com el principal partit polític català. Estic convençut que és el col·lectiu que conté i reflecteix més genuïnament les diferents sensibilitats existents al país. Alguns han pretès ser la Casa Gran del catalanisme, altres volen encetar aventures micro estatals somiant aconseguir l’hegemonia social... Però tot això, amics meus, queda en no un res quan no s’és capaç d’atraure a la ciutadania que habita la Catalunya real. Al Palau Sant Jordi hi assistiren catalans entusiastes i sense complexes d’inferioritat que estan farts del victimisme, que veuen amb optimisme el futur del país.

Ah! per cert, el dia 9 caldrà decidir entre ZP o Rajoy. Tots sabem que altre cosa és somiar truites.