Europa, Europa
Afermar, no difuminar
Són moltes les veus que en els darrers temps ens parlen dels dèficits de la política, del desencís de part de la ciutadania envers tot allò relacionat amb la gestió de lo públic, amb les propostes dels dirigents i amb els seus programes. El cert és que en molts moments i circumstàncies es posa en entredit el paper dels partits com a instruments de representació i intermediació entre la ciutadania i el sistema institucional. Malgrat tot, més enllà d’alguns pensadors i grups radicals, ningú sembla qüestionar la importància dels partits polítics en les societats democràtiques però, al mateix temps, les crítiques respecte al seu enquilosament, adaptació i manca d’actualització de les seves estructures i dinàmiques respecte els nous reptes de la societat són motiu de controvèrsia. Crec que parlar fins a la sacietat dels dèficits de la política i dels partits és una greu equivocació, un excés alimentat per uns quants interessats en governar d’un altre manera i no precisament més democràtica. En tot cas, potser, allò que més ens convindria seria reflexionar sobre la mutació i els canvis que viu la política; precisant on i perquè els viu i quines són les causes que els generen. Les impressions que tenim els europeus respecte a la política no són universals. Amèrica Llatina, Àfrica i l’Orient es mouen en coordenades i conceptes molt diferents als nostres. La introspecció constant i la sensació d’aquests dèficits es localitza a Europa i afecta molt més a l’esquerra que no pas a la dreta. Han estat les esquerres (tant la comunista com la socialdemòcrata) les que han vist com s’aflevien les seves ideologies després de l’enfonsament del Mur de Berlín i davant les dificultats per avançar, o mantenir, els èxits de l’Estat del Benestar. Paradoxalment també és a Europa on pot esdevenir possible la formació d’una entitat supra nacional amb propostes econòmiques, polítiques i socials capaces d’afrontar els aspectes negatius de la mundialització i els conflictes que se’n deriven. És també a Europa on, més enllà del desencís, es localitza un munt de recursos intel·lectuals per encarar el futur. Fetes aquestes breus consideracions no em puc estar de comentar la irrupció en l’escena política d’un munt d’idees i propostes amb aparent afany redemptor. Així veiem com a Itàlia neix el projecte d’un nou partit amb vocació d’assumir un paper determinant dins de l’àmbit italià i europeu: el Partito Democràtico. La idea de constituir una formació que sintetitzi un munt de cultures reformistes tradicionals -entre elles la liberal, la socialista, la socialdemòcrata i la cristiano social- adobades amb propostes verdes i feministes pot ser una experiència genuïnament italiana però no un exemple a seguir a nivell continental. Recordem que a Itàlia són tretze els partits integrants de la majoria de govern i vuit en l’oposició. Qualsevol paral·lelisme amb la situació espanyola esdevé excessivament forçat. Però el debat està situat damunt la taula i no s’hi val obviar-lo. El rebuig al projecte del Partit Demòcrata no sols s’ha de substantar en coordinades geogràfiques i gènesis d’història política diferents. La configuració d’un nou sistema de partits polítics europeu, ens col·loca en la perspectiva d’habitar en un espai de centre confeccionat en base als partits clàssics d’esquerra i de dretes que no es diferenciarien pràcticament en res. Això sí, flanquejats en els marges per un parell de grups d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Tot plegat, mal servei al pluralisme democràtic, al contrast de les idees, als matisos. El vell parany de confondre esquerra i dreta ens duria a un increment de polítiques nacionalistes i populistes, a un: “tot és el mateix”. No oblidem que, en teoria, el fet diferencial de les esquerres és que aquestes es basen en projectes de transformació i utopies i les dretes no tant.
És per aquests motius, i altres que no venen al cas, que crec que un partit polític de tradició socialista ha de centrar part dels seus esforços en la recuperació de la seva pròpia identitat com a partit i no difuminar-la. En la represa ferma dels seus valors propis rau part de la seva credibilitat davant la ciutadania. La societat no rebutja la ideologia ni els valors, exigeix, tan sols, coherència en la seva defensa, respecte a la paraula donada. Res més lluny de pretendre amb aquestes línies un tancament en els vells esquemes i discursos confeccionats en base a ideologies hiper crítiques. No. Plantejo la necessitat d’un socialisme adaptat als canvis del nou món on el treball industrial i la funció pública ja no ho són tot.
Són moltes les veus que en els darrers temps ens parlen dels dèficits de la política, del desencís de part de la ciutadania envers tot allò relacionat amb la gestió de lo públic, amb les propostes dels dirigents i amb els seus programes. El cert és que en molts moments i circumstàncies es posa en entredit el paper dels partits com a instruments de representació i intermediació entre la ciutadania i el sistema institucional. Malgrat tot, més enllà d’alguns pensadors i grups radicals, ningú sembla qüestionar la importància dels partits polítics en les societats democràtiques però, al mateix temps, les crítiques respecte al seu enquilosament, adaptació i manca d’actualització de les seves estructures i dinàmiques respecte els nous reptes de la societat són motiu de controvèrsia. Crec que parlar fins a la sacietat dels dèficits de la política i dels partits és una greu equivocació, un excés alimentat per uns quants interessats en governar d’un altre manera i no precisament més democràtica. En tot cas, potser, allò que més ens convindria seria reflexionar sobre la mutació i els canvis que viu la política; precisant on i perquè els viu i quines són les causes que els generen. Les impressions que tenim els europeus respecte a la política no són universals. Amèrica Llatina, Àfrica i l’Orient es mouen en coordenades i conceptes molt diferents als nostres. La introspecció constant i la sensació d’aquests dèficits es localitza a Europa i afecta molt més a l’esquerra que no pas a la dreta. Han estat les esquerres (tant la comunista com la socialdemòcrata) les que han vist com s’aflevien les seves ideologies després de l’enfonsament del Mur de Berlín i davant les dificultats per avançar, o mantenir, els èxits de l’Estat del Benestar. Paradoxalment també és a Europa on pot esdevenir possible la formació d’una entitat supra nacional amb propostes econòmiques, polítiques i socials capaces d’afrontar els aspectes negatius de la mundialització i els conflictes que se’n deriven. És també a Europa on, més enllà del desencís, es localitza un munt de recursos intel·lectuals per encarar el futur. Fetes aquestes breus consideracions no em puc estar de comentar la irrupció en l’escena política d’un munt d’idees i propostes amb aparent afany redemptor. Així veiem com a Itàlia neix el projecte d’un nou partit amb vocació d’assumir un paper determinant dins de l’àmbit italià i europeu: el Partito Democràtico. La idea de constituir una formació que sintetitzi un munt de cultures reformistes tradicionals -entre elles la liberal, la socialista, la socialdemòcrata i la cristiano social- adobades amb propostes verdes i feministes pot ser una experiència genuïnament italiana però no un exemple a seguir a nivell continental. Recordem que a Itàlia són tretze els partits integrants de la majoria de govern i vuit en l’oposició. Qualsevol paral·lelisme amb la situació espanyola esdevé excessivament forçat. Però el debat està situat damunt la taula i no s’hi val obviar-lo. El rebuig al projecte del Partit Demòcrata no sols s’ha de substantar en coordinades geogràfiques i gènesis d’història política diferents. La configuració d’un nou sistema de partits polítics europeu, ens col·loca en la perspectiva d’habitar en un espai de centre confeccionat en base als partits clàssics d’esquerra i de dretes que no es diferenciarien pràcticament en res. Això sí, flanquejats en els marges per un parell de grups d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Tot plegat, mal servei al pluralisme democràtic, al contrast de les idees, als matisos. El vell parany de confondre esquerra i dreta ens duria a un increment de polítiques nacionalistes i populistes, a un: “tot és el mateix”. No oblidem que, en teoria, el fet diferencial de les esquerres és que aquestes es basen en projectes de transformació i utopies i les dretes no tant.
És per aquests motius, i altres que no venen al cas, que crec que un partit polític de tradició socialista ha de centrar part dels seus esforços en la recuperació de la seva pròpia identitat com a partit i no difuminar-la. En la represa ferma dels seus valors propis rau part de la seva credibilitat davant la ciutadania. La societat no rebutja la ideologia ni els valors, exigeix, tan sols, coherència en la seva defensa, respecte a la paraula donada. Res més lluny de pretendre amb aquestes línies un tancament en els vells esquemes i discursos confeccionats en base a ideologies hiper crítiques. No. Plantejo la necessitat d’un socialisme adaptat als canvis del nou món on el treball industrial i la funció pública ja no ho són tot.
El nou impuls dels partits socialistes s’ha de construir encarant la qüestió social, la mundialització, els nous reptes culturals i religiosos i el individualisme modern. Sí, cal avançar cap a noves formes organitzatives i de relació amb la societat. Ara bé, sense deixar de banda el fil conductor de l’esquerra democràtica que es basa en la llibertat, la igualtat, la justícia social, la solidaritat i el laïcisme. La difuminació d’aquests valors podria esdevenir la mort lenta de les esquerres democràtiques, el terreny abonat dels populismes.
posted by Joan Ferran @ 11:11 a. m.
.jfif)
<< Home