TOTHOM VA DE BONA FE ?

Tothom vol l’acord?

Les declaracions al voltant del futur model de finançament de Catalunya es prodiguen. Ningú s’està de dir la seva. Uns es posen la vena abans de la ferida, altres suen optimisme. Ahir, sense anar més lluny, el delegat del Govern Central a Catalunya, en Joan Rangel, afirmava convençut: “hi haurà acord i finalment serà un bon acord per Catalunya i per al conjunt del sistema”. També ahir, el diputat d’ERC, en Joan Ridao, ens deia: “És millor no aconseguir acord, que un pacte dolent perpetuï, amb maquillatge, la situació actual”. Per afegir una frase no exempta d’elements dramàtics: “Està en joc el benestar de les futures generacions de catalans”. Doncs bé, potser en fem un gra massa de tot plegat.
Com és obvi volem el finançament que es desprèn de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Perquè és de justícia, volem que les lleis es compleixin i que això passi ara. No obstant, som conscients que en els processos negociadors acostuma a haver-hi tensions, paraules gruixudes i sobreactuacions. Ho sabem. Ara bé, hi ha algunes qüestions que no estan prou clares. Per exemple: tothom desitja arribar a un acord? Vistes algunes declaracions dels darrers dies, hom podria arribar a sospitar que sigui quin sigui el nivell d’acord aconseguit, alguns pensen dir que és un pacte infumable. Temps al temps.