CARLES NAVALES AVUI AL DIARI DE GIRONA...

Els partits polítics catalans ja es posicionen de cara a les eleccions autonòmiques de cap d'any. Surt com a favorita la coalició CiU, seguida del PSC.
Els primers tenen molt assumit que, de moment, van bé, alhora que estan convençuts que aquesta és l'última oportunitat per a Artur Mas i el seu equip: per a ells a la tercera va la vençuda i no es plantegen un no hi ha tres sense quatre.
Els socialistes van regalar al president Montilla en el seu aniversari un vídeo que mostrava com el segon pot arribar a ser el primer. És una vella idea publicitària basada en que l'esforç pot aconseguir allò que semblava impossible. No obstant, i a pesar de la bona voluntat dels autors, més aviat transmet que només pot guanyar-se si l'altre cau pel camí, a més de ser excessivament llarg i reiteratiu. Esperem que si arriben a la victòria sigui fruit de l'esforç i no de fenòmens extrapolítics.
Però, pot guanyar el PSC? Fem ciència-ficció i definim les condicions que podrien dur-lo a la victòria:

1.- Que la sentència sobre l'Estatut surti ara i pugui remuntar-se constitucionalment la seva part negativa.

2.- Que s'enfronti a la coalició CiU des d'altra coalició, formada per PSC i ICV, que van sumar més vots junts que aquells. La idea que hi poden perdre tots dos pels flancs, i que jo mateix sostenia fa quinze anys, ja està superada.

3.- Que trenqui amb ERC i governi en solitari fins a les eleccions, com a única forma de donar confiança a una important franja del seu electorat ja farta dels exabruptes i falta de lleialtat dels independentistes.

4.- Que la relació amb el PSOE sigui sòlida i s'expressi mitjançant una constant col·laboració entre els presidents Montilla i Zapatero.

5.- Que les qüestions centrals no es refereixin al nacionalisme sinó a la modernitat: les polítiques socials i de desenvolupament.

El PSC encara ha de definir la seva estratègia, que, per contra, CiU ja té bastant embastada sobre el paper:

1.- Governar en solitari amb majoria absoluta i, si aquesta no s'assoleix, en solitari, pactant, únicament en l'àmbit parlamentari, preferentment amb el PSC i, en segona instància, amb els populars.
2.- Resistir les pressions d'ERC, que els demanarà formar part de la governació catalana i anunciar-ho en campanya sabedors que l'electorat, si ERC segueix en el govern, suposarà que el PSC repetirà la seva aliança tripartida.
3.- Desitjar que la sentència del Constitucional surti com més tard millor i negociar amb els populars (només CiU pot fer-ho) que no obstrueixin una sortida constitucionalista, perquè les retallades a l'Estatut que faci el Constitucional puguin superar-se.
4.- Oferir un programa orientat a augmentar la sobirania de Catalunya sense trencar amb Espanya.
5.- Jugar totes aquestes cartes a fons per tractar-se de l'última oportunitat.

Els imprevistos: els mateixos per a tots dos. L'aparició de noves candidatures, que ja s'anuncien, i l'abstenció per cansament.

Els Carretero, Díez, Ciutadans, neonazis, Laporta, CUP... i el que estigui per venir, esgarraparan vots i podrien fer més difícils les aliances. I l'abstenció, que perjudicarà, en primer terme, el PSC perquè és en el seu electorat on el desencantament és més alt.

Pel que fa a ERC, és evident que sofrirà una davallada, mentre ICV no té per què patir desgast, ja que el seu electorat és selecte i fidel.

El gran misteri, com és de suposar, és endevinar el resultat final, que, casi sempre, està subjecte a combinacions i situacions imprevisibles a gairebé un any vista.

Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria"