NO VAL A BADAR...
Una mirada a tres
No seré jo qui parli avui de pactes postelectorals. No toca. Això es fa quan els ciutadans han anat a les urnes per manifestar les seves preferències, i quan cadascú sap quina força té darrera seu, quines són les pretensions dels possibles socis i quina és la situació real en la què es troba el país. Res és automàtic. Cada diagnosi puntual requereix una determinada actuació i cada acció hauria de correspondre’s amb un discurs coherent i un programa presentat. No tot s’hi val.
Soc dels que pensa que la fatiga i l’ambició no tenen fronteres, que la desafecció –com la grip- afecta tothom sense seleccionar grups ni ideologies. És el mal del nostre temps enfront del qual ningú té immunitat. És la incertesa davant la crisi, és l’absència de la pedra filosofal, de la fórmula màgica que ho soluciona tot. Em sento part d’aquest 47 per cent de catalans que, segons les dades del CEO, aproven la gestió del govern que presideix José Montilla. M’agrada explicar arreu del país quina ha estat l’obra del govern que ha sabut negociar el millor finançament que ha tingut mai Catalunya, i que ha assolit les majors quotes d’autogovern de la seva història. Em satisfà enormement que el meu govern esdevingui l’administració autonòmica que més inverteix contra els efectes de la crisi. Per a mi és un orgull poder explicar que s’han multiplicat per 3 les inversions per habitant d’ençà que manen les esquerres, etc. La llista podria ser extensíssima.
No em considero exageradament individualista, ni tampoc un egocèntric. M’agrada compartir viatge polític amb altres, m’enriqueix. Sovint la presència d’aquests altres en un espai reduït pot generar incomoditats però, un cop superades, s’aprèn. S’aprèn a dialogar, a transaccionar, a cedir... I sobretot a tenir la honradesa suficient per reconèixer que no hi ha veritats absolutes, que els altres existeixen i representen quelcom específic que no és com tu. Governar a tres és un exercici d’aprenentatge democràtic extraordinari poc indicat per a megalòmans i ciclotímics. Les seves resultants poden ser complexes, lentes i farragosses però, quan s' aconsegueixen, són fruit de destil·lar el millor de tots. La mirada triple i plural del govern ocupa el centre, elimina els marges i incorpora els sectors més dinàmics i actius de la nostra societat. Amb problemes? Sí. Els que es desprenen d’una societat en lluita amb sí mateixa per sortir d’una atzucac d’abast mundial.
La dreta prefereix pescar en aigües turbulentes. No ho oblideu.
No seré jo qui parli avui de pactes postelectorals. No toca. Això es fa quan els ciutadans han anat a les urnes per manifestar les seves preferències, i quan cadascú sap quina força té darrera seu, quines són les pretensions dels possibles socis i quina és la situació real en la què es troba el país. Res és automàtic. Cada diagnosi puntual requereix una determinada actuació i cada acció hauria de correspondre’s amb un discurs coherent i un programa presentat. No tot s’hi val.
Soc dels que pensa que la fatiga i l’ambició no tenen fronteres, que la desafecció –com la grip- afecta tothom sense seleccionar grups ni ideologies. És el mal del nostre temps enfront del qual ningú té immunitat. És la incertesa davant la crisi, és l’absència de la pedra filosofal, de la fórmula màgica que ho soluciona tot. Em sento part d’aquest 47 per cent de catalans que, segons les dades del CEO, aproven la gestió del govern que presideix José Montilla. M’agrada explicar arreu del país quina ha estat l’obra del govern que ha sabut negociar el millor finançament que ha tingut mai Catalunya, i que ha assolit les majors quotes d’autogovern de la seva història. Em satisfà enormement que el meu govern esdevingui l’administració autonòmica que més inverteix contra els efectes de la crisi. Per a mi és un orgull poder explicar que s’han multiplicat per 3 les inversions per habitant d’ençà que manen les esquerres, etc. La llista podria ser extensíssima.
No em considero exageradament individualista, ni tampoc un egocèntric. M’agrada compartir viatge polític amb altres, m’enriqueix. Sovint la presència d’aquests altres en un espai reduït pot generar incomoditats però, un cop superades, s’aprèn. S’aprèn a dialogar, a transaccionar, a cedir... I sobretot a tenir la honradesa suficient per reconèixer que no hi ha veritats absolutes, que els altres existeixen i representen quelcom específic que no és com tu. Governar a tres és un exercici d’aprenentatge democràtic extraordinari poc indicat per a megalòmans i ciclotímics. Les seves resultants poden ser complexes, lentes i farragosses però, quan s' aconsegueixen, són fruit de destil·lar el millor de tots. La mirada triple i plural del govern ocupa el centre, elimina els marges i incorpora els sectors més dinàmics i actius de la nostra societat. Amb problemes? Sí. Els que es desprenen d’una societat en lluita amb sí mateixa per sortir d’una atzucac d’abast mundial.
La dreta prefereix pescar en aigües turbulentes. No ho oblideu.
posted by Joan Ferran @ 1:06 p. m.
<< Home