TOT EL QUE PUJA BAIXA....O CAU.

Política líquida?

Quan el sociòleg Zygmunt Bauman va crear el concepte de la “modernitat líquida” per definir l’estat fluït o la volatilitat d’una societat –l’actual- amb valors cada cop més febles, plena d’incerteses, inseguretats i en canvi continu, segur que en els seus escrits no va parlar concretament dels polítics líquids. Almenys jo no hi he trobat una referència directa ni tampoc un exemple pràctic. Ara bé, seguint els seus raonaments, podríem dir que un polític líquid, gelatinós, o gasós si voleu , és aquell capaç de gestionar sota qualsevol bandera adduint que les ideologies son mortes i que la flexibilitat en el pensament ha esdevingut una virtut a idolatrar.
Si bé és cert que la societat catalana i europea ha virat espectacularment camí d’un hedonisme consumista amb tons identitaris, on la dialèctica esquerra-dreta ha perdut intensitat, no és menys cert que les línies divisòries d’ambdues visions del “què fer” polític continuen vigents. Una prova fefaent de la persistència d’aquesta línia divisòria és l’esforç mediàtic i columnista d’alguns articulistes i “plumilles”entestats en fer-nos creure que, a hores d’ara, ja tot és relatiu.
La societat actual obliga, i obligarà encara més a la política i els partits, a transformar-se. Cert. Puc compartir inclús la tesi de que una de les causes de desafecció ciutadana envers la política sigui “l’arcaisme” de vells moviments socials, sindicats i partits. Parlem-ne. Però, no ho és menys que l’ oportunisme, el llenguatge artificiós d’alguns i el sofisme fet a mida d’altres parlant d’allò que precisa el país per sortir d’ atzucac.