CANYA A LES RETALLADES !! FORA EL MAL GOVERN!!

UNS ALTRES PRIMERS DE MAIG SON NECESSARIS

Han passat mes de 125 anys des de les grans mobilitzacions obreres per aconseguir la reducció horària de la jornada laboral. També de la mort dels sindicalistes llibertaris americans executats “legalment” després de d’una farsa judicial sense cap tipus de garantia i sota una pressió mediàtica brutal. També han passat un munt d’anys des de que a Paris, la Segona Internacional, assenyales el primer de maig com una jornada de lluita obrera reivindicativa i d’ homenatge als anomenats Màrtirs de Chicago.

Ha passat el temps i la societat ha canviat molt i ràpidament. El moviment obrer no ha estat una excepció al respecte. El nostre segle ens mostra la pervivència d’un moviment obrer tan polièdric com contradictori, tan lluny dels estereotips del productor amb mono blau com de les fabriques ennegrides pel fum del carbó i el soroll ensordidor. Si, és cert, el moviment proletari ha canviat però no ha desaparegut com a tal, ara te un altre fisonomia donat que , mentre existeixi el capitalisme industrial, qualsevol acció col∙lectiva en defensa dels interessos dels treballadors estarà garantida malgrat desaparició de la “missióhistòrica” que determinada esquerra li va adjudicar. La caiguda de vells paradigmes, el discurs conservador i el consumisme ha fet la resta. Les classes treballadores d’avui son més diverses, menys classificables i no circumscrites a àmbits laborals uniformes o a barris estrictament integrats per treballadors. La “cultura obrera”, que durant altres temps va esdevenir un instrument per aconseguir articular la classe social en la que els treballadors industrials es podien reconèixer, s’ ha esvaït , es difumina.

Avui sindicats i partits d’esquerres tenen grans dificultats per aconseguir vèncer les conseqüències de l’atur, el treball precari i el discurs neoliberal. Els defensors dels interessos capitalistes intenten debilitar els sindicats formals sota la amenaça d’oferir la feina a treballadors aturats disposats a treballar més hores a canvi de salaris menors... El primer de maig invita a la reivindicació i a la solidaritat obrera. Cert, però en un mon globalitzat com l’actual, si el sindicalisme i l’esquerra no enquadra la legió d’aturats i organitza la lluita contra l’ofensiva de la patronal – que amenaçarà amb deslocalitzacions i tancaments‐ aquests aconseguiran, any rere any, deteriorar les condicions de treball dels assalariats.
Aquesta ofensiva, aquest fenomen de regressió, es produeix en un context de gran fragmentació social i pèrdua de allò que es va anomenar ”consciencia de classe” . La irrupció de nova ma d’obra barata friut dels fluxos migratoris i l’economia submergida fa la resta.
La litúrgia ritual de les jornades del primer de maig amb les desfilades i dinars fraternals tenen els dies comptats si la ciutadania ‐ no sols la vella classe obrera‐ no és capaç d’articular la seva lluita per recuperar les institucions i els beneficis de l’estat del benestar impedint, així, el seu progressiu desmantellament. El combat per un mon més just, si no volem caure en un immediatisme estèril, haurà de combinar el combat a curt termini amb una opció estratègica.