ELS LIDERS ARRISQUEN

SEGRESTATS

Mariano Rajoy ha contestat la carta que li va remetre el govern català. Ho ha fet amb formes educades i paraules tan fredes com edulcorades. No he trobat en la resposta del mandatari espanyol cap no lacònic. Tampoc cap escletxa clara ni cap desig de seducció política més enllà d’una crida a la responsabilitat dels governants i a la necessitat de treballar plegats per sortir de la crisis, de totes les crisis.

El portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs, ha fet un esforç en roda de premsa, ha afirmat que l’executiu de Mas estudiarà l’oferta de diàleg del president espanyol però, també, que no pensen dilatar en excés el calendari de la consulta. Alhora ha expressat la voluntat de Artur Mas de dur el tema al Parlament català i demanar una nova resolució de suport a l’anomenat ‘dret a decidir’. Magnífic! Així el govern de CiU podrà obviar una vegada més el debat sobre les retallades i la seva política de privatitzacions. Però, d’això ja parlarem en una altra ocasió. A partir d’aquí les reaccions dels diferents partits polítics no s’han fet esperar i han estat les previsibles. El remolí monotemàtic ha tornat a girar sobre sí mateix, i tothom ha dit i declarat allò que s’esperava, allò que li és propi. Tothom? Potser tothom no. Molts esperàvem de Rubalcaba una declaració de fe federalista més agosarada que la que ha fet. Molts esperàvem una aposta més contundent i clara del dirigent de PSOE en la direcció de reformar la Constitució per avançar, sense traumes, en la construcció d’un estat federal veritablement plurinacional.

Em perdonaran la gosadia però... tinc la impressió que les persones que tenen en les seves mans el futur d’aquest Estat estan, d’alguna manera, segrestades i atemorides.
Mariano Rajoy tem dia sí dia també els ferotges titulars que li dediquen des de la caverna mediàtica. Tem l’ala dura del seu propi partit i també l’agitació del carrer que programa l’extrema dreta no parlamentària. Declina moure’s. Mai sabem si va o bé, si puja o baixa. Els seus silencis fan tuf a podriment, són gairebé sempre preludi de nous problemes.
I Artur Mas? Viu sense viure en ell. Captiu i presoner dels vots d’Esquerra respira fatigosament pressionat per la mobilització popular que els seus -i la seva tele- varen contribuir a crear. Es mou condicionat pels consells epistolars de Duran i pels neguits de la gent d’Unió. Voldria trobar una escletxa miraculosa per poder fugir de l’escenari català.
I Alfredo? Espantat per la força i la dicció de patriòtics barons i escribes varis intenta navegar sense desplegar totalment la vela del federalisme. Obvia que amb ella podria navegar amb força per la ruta d’una reforma acordada de la Constitució.
Segrestats sí. Tots ells segrestats i presoners de les seves pors, dels seus enemics, dels seus amics i consellers àulics... I és que, amics meus, només els líders de veritat arrisquen i, si poden, s’alliberen.