SOBRE JORDI PUJOL I ELS , FINS ARA, SEUS

ÈDIP A LA CATALANA

Un servidor no participarà en el linxament de l’ex-president Jordi Pujol. No cal, ell solet s’ha ficat en un embolic i els seus correligionaris han estat els primers a lapidar-lo. Això sí, tot dient que va fer algunes coses bones al temps que argumenten que un país, en aquest cas Catalunya, està per damunt d’una persona. El nacionalisme te resposta per tot i més.

Té gràcia la cosa. Els addictes al culte al líder, membres d’un moviment fins ara essencialment personalista, han decidit en tres dies matar el pare com si res. Vaja, aquesta gent hauria de patentar un mètode ràpid d’expiació col•lectiva que dugués el nom d’ ‘Èdip a la catalana’.

Doncs no, no penso criticar a Jordi Pujol perquè coneixent-lo –tots sabeu que vaig ser diputat- sé que està sota les runes, sense respiració, maleint ves a saber qui. Diré, tan sols que ha obrat malament, molt malament i que desitjo -si la justícia troba alguna cosa punible- que rebi la pena de la que sigui mereixedor, i prou. El pitjor que li pot passar a l’ego d’un home que ha interioritzat que era un mag de la política i un líder és adonar-se que la tribu ja no l’estima i que, en el millor dels casos, només li té compassió. I això, amics meus, per ell, ja és un castic, un fet insuportable.

Ara bé, no siguem ingenus. Tots aquests convergents que ara blasmen en contra del patriarca Pujol potser es pensen que venim de l’hort. Doncs no, senyors. O és que potser hem oblidat que aquest país ens ha obsequiat, entre d’altres, amb personatges-amics tipus Joan Piqué Vidal, Javier de la Rosa, Luís Pasqual Estivill, Sánchez Carreté o Fèlix Millet?... Els que avui han vist la llum i apedreguen el pare potser volen fer-nos oblidar que una cinquena part dels 58 consellers dels governs Pujol varen estar, en el seu dia, imputats en presumptes casos de corrupció. Ho explica magistralment el doctor Jordi Matas en un article publicat a El País sota el títol: “Corrupción y conciencia ciudadana”.

Ara sembla que ningú dels seus vol saber res del president Jordi Pujol. Ara tot sembla ser un “assumpte privat” amb forma de cortina de fum per protegir la camada. No som tan càndids. Fa uns anys, Pasqual Maragall va parlar a la cambra catalana del famós 3 %. Més d’un es va fer l’ofès però, paradoxalment, poc temps després van arribar els afers Adigsa, Palau de la Música o les ITV...

  Els entesos diuen que la cosa no ha fet més que començar i que les investigacions ens depararan sorpreses aquesta propera tardor. No les desitjo, ja hi ha prou brutícia sobre la política i ens cal serenor per tirar endavant com a societat. Però que vigilin els vells aduladors que enguany juguen a matar el pare de franc no fos cas que la cosa, avui considerada individual i privada, no tingués quelcom de compartida.