Els Papers de Palau

Que els partits polítics esbrinin els desitjos i els neguits dels ciutadans i les seves exigències és normal. És sabut que a totes les democràcies occidentals les enquestes juguen un paper important en la tria i definició tant dels candidats com dels seus eixos programàtics. Res a objectar-hi, i molta feina per a politòlegs, sociòlegs i membres dels aparells. Però quan aquesta activitat, que teòricament hauria de ser costejada per privats, ho és amb fons públics, cal dir-ho i denunciar-ho. Tant se val si fa molt o poc temps que ha succeït; no importa si la gent que ho va permetre roman al poder o no. Això ha passat a casa nostra i tenim l’obligació moral i política de reprovar-ne els culpables. Alguns ho neguen obstinadament malgrat que, dia rere dia, les proves i evidències són cada cop més aclaparadores. Però, en aquest cas, l’enrenou no té tan sols una vessant d’utilització indeguda de cabals públics en benefici de Convergència i Unió. La intencionalitat, el contingut de les preguntes i la finalitat políticament incorrecta i perversa de molts estudis exigeix dels seus autors, o dels seus instigadors, una profunda reflexió sobre quins són els límits ètics dels seus encàrrecs, la ratlla vermella que no convé sobrepassar. Un vell i cessat manipulador d’enquestes oficials, anomenat David Madí, ha gosat dir, per exemple, que l’informe sobre els professionals de la CCRTV era un paperot sense importància. Això és greu, molt greu. Relativitzar fets tan deplorables com aquests obre les portes a un tot s’hi val descontrolat i gens democràtic. Ja n’hi ha prou de cinisme professional! Negar els fets que es poden comprovar empíricament -com ho han fet desenes de periodistes als arxius del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat- és propi d’ingenus o estúpids. Molts n’haurien d’aprendre de l’expresident Jordi Pujol quan reconeix que, potser, algú va obrar indegudament sense ell saber-ho... Tan sols cal tenir memòria, o llegir els Diaris de Sessions del Parlament de Catalunya del final dels noranta, per comprovar que va ser la pressió política de l’oposició la que va forçar l’aleshores conseller de Presidència Xavier Trias a crear un registre d’estudis i enquestes on dipositar tots els treballs i encàrrecs fets pels governs. El registre fou creat, i algunes enquestes hi foren inscrites. Altres, les inconfessables o comprometedores, no. Així va ser com es van intentar blanquejar algunes de les activitats poc edificants elaborades a les clavegueres del poder. Xavier Trias va dir, davant d’un munt d’estudiants, que remenem la merda i embrutem. Fidel a l’esperit del paperot sobre els professionals dels mitjans de comunicació, ha acusat un parell de diaris catalans de dir mentides i treballar al dictat d’altres. Patètic i inversemblant, tot plegat... Però el cert és que els Papers de Palau són aquí acusadors; busquen els amos que els varen crear. Qui els va encarregar? Qui els va pagar? El xofer i l’uixer, segur que no.