Factors positius

Preparem-nos, perquè d’ara endavant tothom voldrà tenir raó i demostrar que la seva posició és la coherent, la correcta. Aquesta pretensió és legítima, però tots sabem que d’errors n’hi ha de diferents magnituds, i que, alguns d’ells, desencadenen processos de conseqüències inabastables. Els que varen encendre els focs d’artifici en el si d’ERC han esdevingut uns excel·lents piròmans, però, també, uns pèssims bombers. Un Govern com el català no podia supeditar-se a les lluites intestines i estratègies d’un dels socis. Governar vol dir triar i decidir. Maragall ho ha fet. Ha triat col·locar els interessos de Catalunya per davant dels partits. La seva decisió de prescindir dels consellers republicans ha estat valenta i conseqüent. Catalunya entra ara en una etapa de provisionalitat, però, compte!, no pas d’inestabilitat, perquè tot ha quedat prou pautat i especificat. A saber: s’ha fet un canvi de govern a la recerca d’una homogeneïtat que asseguri la correcta administració de les coses públiques; s’impulsa un referèndum on s’ha de decidir entre el negativisme dels extrems (PP i ERC) o la possibilitat d’un avenç tangible; s’anuncien unes eleccions perquè els ciutadans puguin triar quins són els bons de la pel·lícula... Però, dit això, seria injust no posar de relleu allò de positiu que ha aconseguit el tripartit. Maragall va prometre més autogovern, i tenim un nou Estatut a tocar dels dits. El pacte del Tinell va prometre més polítiques socials, i aquestes s’han acomplert gairebé en un 70%. No pretenc negar la conflictivitat viscuda durant aquest període, però crec que d’aquí a un temps els manuals d’història ens explicaran que un juny del 2006 els catalans van votar un Estatut sota un president de la Generalitat que, malgrat tot, va saber estar a l’alçada de les circumstàncies.