La fusta dels líders

Fa pocs dies commemoràvem el 75è aniversari de la República. Inevitablement em vingueren a la memòria els protagonistes d’aquell moment històric, els seus discursos, les seves accions. Eren altres temps, és cert. Segurament uns temps on la passió política i les condicions socials dels ciutadans facilitaven la radicalitat. Al fil del debat estatutari no he pogut resistir-me a fer una comparació entre els lideratges de l’època i els actuals, entre les conviccions i les motivacions d’abans i les d’ara. Però anem a pams. La darrera decisió d’ERC –el no al referèndum- és greu. Alineant-se amb la mateixa opció que el PP, ens aboca a una nova crisi colofó d’altres episodis no exempts d’emoció. Un hipotètic triomf del no ens duria a una conjuntura política complexa on el text derrotat seria la carta d’identificació d’un Govern dividit i desautoritzat. Diguem-ho clar: el rebuig a l’Estatut permetria a la dreta espanyola fregar-se les mans de felicitat i, als convergents, albirar esperances de recuperar el govern de la Generalitat. I tot això sense esforços, sense signatures, sense militars empipats ni caverna mediàtica. De franc. Tan sols amb els vots del front del no. Deia abans que no podia resistir la comparació entre els líders de la República i els d’enguany. Fa 75 anys, en plena crisi política i social, tres destacats membres de la CNT, amb Federica Montseny al front, varen optar per deixar aparcat el seu apoliticisme i entrar en el Govern. Traïció? No, ans al contrari: consciència de la seva responsabilitat com a dirigents, del que hi havia en joc. Tota una lliçó de lideratge que es va exercir, no sobre assemblees de dos-cents militants, sinó sobre un sindicat de quasi dos milions d’afiliats. És clar que eren altres temps, i potser la fusta dels líders era de roure i no de figuera.

Article publicat al setmanari "Actual"