La notícia dels darrers dies ha estat, sens dubte, la remodelació del Govern impulsada pel President Maragall i el soroll que l’ha envoltat. Dèiem fa poc, des d’aquestes mateixes pàgines, que Catalunya gaudia d’unes característiques polítiques pròpies tant per la composició dels espais electorals com per la política de pactes. Hem pogut constatar també que tant Carod com Maragall han manifestat contundentment que el tràmit estatutari ha de seguir el seu curs fins al referèndum, però que urgia un nou impuls de govern. Dit i fet. Pasqual Maragall ha reforçat l’executiu per entomar amb èxit el que resta de legislatura. Hem entrat així a la recta final del mandat. El període viscut fins ara no ha estat fàcil; però, contra pronòstic de l’oposició, s’ha consolidat la voluntat de les forces tripartites de donar continuïtat al seu projecte.
Els vapors dels debats estatutaris han deixat en segon pla les altres vessants de l’acció governamental. Ara, amb la remodelació, Maragall pretén donar rellevància a la feina feta. El nou Govern tindrà com a tasca prioritària passar comptes al voltant del grau de concreció dels compromisos del Tinell. Aquest fet no té per què estranyar-nos. La crítica més freqüent que rep l’executiu català es basa en el fet que l’Estatut ho tapa tot i que el Govern no fa altra cosa que pensar en ell. La decisió del President permetrà obrir les portes a una altra dimensió. Catalunya no pot paralitzar-se a l’espera del referèndum. Ja són massa mesos viscuts de debats, d’estira-i-arronses. El Govern català es veu en la necessitat de concretar allò que va prometre en el seu programa. Molts ciutadans en van prendre nota i, si les expectatives generades no arribessin a complir-se, podria haver-hi conseqüències... electorals, és clar.
<< Home