L’hora del seny

El Parlament de Catalunya dóna per a molt. Sovint ofereix la possibilitat de contemplar que poc il·lustrats són alguns dels anomenats il·lustres diputats. Fa pocs dies un jove parlamentari d’ERC qualificava de “govern provisional” el nou executiu sortit de la darrera remodelació efectuada pel president Pasqual Maragall, alhora que s’esforçava a remarcar amb vehemència la singularitat del seu grup envers els qui, fins feia una setmana, eren els seus socis de coalició. Cal ser seriosos. Ni el govern és provisional, ni les polítiques són o deixen de ser bondadoses en un parell de dies. És cert que a Catalunya entrem en una etapa política que no estarà absent d’emocions fortes. I què? Ja ho sabíem, que passaria. Tan sols els ingenus podien arribar a pensar que un estatut com el que votarem el 18 de juny passaria desapercebut als ulls de la caverna política mediàtica espanyola. Tan sols un bona fe podria pensar que un esdeveniment polític d’aquesta transcendència no seria emprat en les picabaralles per justificar accions, paraules o pactes. A la política catalana hi ha moltes coses en joc. Hi ha en joc futurs polítics i de polítics. Hi ha en joc programes, coalicions, estètiques i quotes de benestar ciutadà. Hi ha també –no ho oblidem- una projecció electoral sobre tot Espanya. I és per tot això, i moltes coses més, que cal ser seriosos. Aquí no hi ha res de provisional. Tot és resultat d’alguna cosa, d’alguna decisió. Tot té el seu calendari, el seu moment. Tot està pautat. Ara bé, sempre hi haurà qui voldrà precipitar o confondre en benefici propi. Això és lleig però legítim. En tot cas, no en dubtem, ens cal obtenir un nou estatut per després votar qui l’haurà de gestionar. Ha arribat l’hora de pensar en el país. És l’hora del seny.