Tòtems urbans

La saviesa popular diu que el foraster que beu aigua de Canaletes torna a la ciutat. Vagin vostès a saber el percentatge real d’aquest encanteri; però el que sí que és ben segur és que els que tornen a la font són els aficionats al futbol quan guanya el seu equip. I això sempre, sempre, ha tingut efectes col·laterals indesitjables. Res de nou. Com tampoc són nous els aldarulls provocats a la Rambla per grups de vàndals que, aprofitant qualsevol tipus d’acte multitudinari, frueixen fent de les seves. Fem memòria. Per exemple, al final dels 70 i inici dels 80 un grupet d’agitadors, capitanejats per un tal “El Rubio”, protagonitzaren accions violentes a dojo. Moltes diades del Primer de maig, o els Sant Jordi dels darrers 20 anys, ens han obsequiat amb la trencadissa de els vidres dels fast food, etc. El brètol, l’agitador, el saquejador, forma part del paisatge del nostre espai públic des de fa més de 100 anys. Recordo fins i tot com algú es dedicava a vaticinar la desaparició de la Rambla com a passeig i la seva conversió en un aparador de la marginalitat. I això vol dir que cal resignació davant les bestieses dels darrers temps? En absolut. Tan sols és una reflexió adreçada a aquells que volen aprofitar les problemàtiques ciutadanes excitant les aigües de la política per treure’n profit. En el darrer Plenari de l’Ajuntament, vàrem poder comprovar que ningú posseeix la fórmula màgica, i com el duet Trias-Fernández no va més enllà de la retòrica. Siguem sincers. La solució no és senzilla. No pot ser únicament policial, únicament prohibitiva, únicament pedagògica, únicament... Hi ha indrets de la ciutat que són totèmics i ho seguiran sent. Ens caldrà articular un potent acord cívic del qual no es podrà desentendre ningú. I aquests acords no s’improvisen, es confeccionen amb molta paciència i mà esquerra.