Flors per al President

Durant la darrera sessió de control parlamentari les llances han esdevingut flors. L’anunci d’eleccions autonòmiques el mes d’octubre i, també, el de la retirada de Pasqual Maragall han fet el miracle. La moció enverinada que tenia preparada per a després del referèndum Convergència i Unió per forçar la convocatòria electoral s’ha esvaït. L’intent de fer evident la precarietat aritmètica dels suports governamentals s’ha esfumat per art de màgia. Les crítiques han donat pas a les lloances, i les exigències, a simples insinuacions. I és que no n’hi ha per a menys. Maragall plega en plena forma havent aconseguit gran part dels seus projectes i deixant el llistó de la gestió presidencial molt alt. Ho ha fet amb una dignitat que no s’estila i, òbviament, els seus adversaris s’han vist forçats a aparcar els retrets i fer-li reverències. No han tingut més remei que admetre la seva contribució en benefici del país. Maragall ha pres una decisió transcendental i segurament gens fàcil. Els motius que ha posat damunt la taula per no tornar a ser candidat demostren la seva talla política i la coherència dels seus plantejaments. El President considera que ha assolit els objectius que el van portar a ser candidat l’any 1999: impulsar una alternança en el govern de la Generalitat, aprovar el nou Estatut, fer de les polítiques socials la prioritat de l’executiu català, i fer del PSC el partit amb més suport electoral a Catalunya. Amb aquesta feina feta, Maragall ha considerat que ha arribat el moment de cedir el testimoni a una nova generació de polítics perquè gestioni aquest llegat. És un gest que l’honora i que no tots els polítics saben fer amb prou generositat.

El President plega perquè vol, perquè tot sol ha arribat a les conclusions que va exposar en la seva compareixença en roda de premsa davant els mitjans de comunicació. Alguns malintencionats volen disseccionar la seva decisió intentant trobar-hi pressions inconfessables i traïcions de tot tipus. Altres, fins i tot, auguren renúncies i retrocessos sobre les fites aconseguides recentment. Res de res, fum. El PSC té assumit el compromís de continuar l’obra iniciada i dur-la a bon port.

Diuen que Maragall passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i el president de l’Estatut. Aquesta afirmació és una simplificació injusta que no és del seu grat, però que, per al ciutadà de carrer, esdevé agraïda i fàcilment recordada. Aprofundint, però, una mica més en la seva trajectòria, potser podríem apuntar que una de les principals aportacions del president Maragall a la història de la Catalunya contemporània ha estat demostrar, a la pràctica, que es pot servir el país des de la transversalitat i el catalanisme polític progressista. I que, des d’aquesta opció, es pot anar tan o més lluny que des del nacionalisme conservador o el verbalisme independentista. L’anomenat Govern Tripartit ha fet en un parell d’anys allò que no van poder fer, o no van voler, els executius d’en Jordi Pujol tant pel que fa a l’autogovern com a les polítiques socials.

En un altre ordre de coses, no seria just oblidar la contribució del discurs maragallià a la definició i popularització del concepte de l’Espanya plural que sempre ha propugnat el President, ni el seu suport a José Luís Rodríguez Zapatero en aquest àmbit. Tampoc fóra just deixar de banda la seva incansable aportació d’idees i suggeriments a la recerca d’una solució pacífica respecte al conflicte basc. Les seves relacions amb personalitats com Odón Elorza, o el Lehendakari Ibarretxe, donen fe de la seva constància.

I què més volen que els digui? Maragall, com Jordi Pujol, han estat i són polítics multidimensionals, complets. En aquest sentit ha estat un activista de la idea europeista, de la pau, de les col·laboracions transfronteres, de les polítiques al Magrib... La llista i el ventall de les seves activitats seria inabastable. Doncs bé, ara que les llances han esdevingut flors, potser seria un bon moment perquè, tots plegats, consideréssim que des del govern catalanista i d’esquerres algunes coses s’han fet bé. A aquestes alçades de la pel·lícula, tampoc és tan greu reconèixer que Maragall ha estat un president de luxe per a tots nosaltres.