II crida al seny

Hem discutit sobre l’Estatut de Catalunya i la conveniència del Sí o del No fins a l’extenuació. Els uns i els altres hem exhaurit tots els arguments susceptibles de ser emprats com a arma de seducció política, de convenciment. Ben fet i lògic, tot plegat. Però, a hores d’ara, cal començar a pensar en el dia després, en la gestió dels nous temps, com articular el conjunt de mesures, lleis, negociacions o acords que permetin fer realitat la lletra del text refrendat. D’aquí a quatre dies ningú tindrà en ment ni l’índex de participació, ni els percentatges del Sí i del No. Aquests aspectes només seran rescatats del bagul de les andròmines -via hemeroteca- en moments puntuals. Doncs sí, d’aquí a poques setmanes el ciutadà del carrer oblidarà les anècdotes i sols tindrà consciència ferma que quelcom anomenat Estatut regeix part del seu món relacional, del seu destí. És per tot això que ara toca començar a pensar en qui, o quins, són els equips polítics més idonis per gestionar eficaçment l’aplicació del Sí. Una responsabilitat tan gran no pot estar en mans de qualsevol tribu política o aprenent de bruixot. El poble català està cridat a dilucidar l’enigma del seu futur immediat aquesta tardor. Ho haurà de fer obviant fílies i fòbies, tot considerant qui està més preparat per negociar i pactar amb el govern central. Urgeix, doncs, una segona crida al seny. La primera ha estat adreçada a no deixar-se submergir en un No frustrant, paralitzant. La segona crida al seny consisteix a demanar als electors que donin el seu suport a opcions fiables i responsables, amb lideratges ferms, que no es deixen portar per les dèries de quatre arrauxats, sinó per l’interès general. Serà l’hora d’optar per la gent més seriosa. Oi que m’entenen?