L’hora de la pràctica

Ja està. El 18 de juny del 2006 serà recordat com la data en què Catalunya va passar pàgina. Millor dit, va canviar de capítol en el seu particular llibre d’història. La major part dels ciutadans oblidarà els passats mesos de gestació de l’Estatut i les múltiples picabaralles que ha generat. Pocs recordaran els percentatges de participació, dels Sís i dels Nos. Tan sols perdurarà la certesa que gaudim d’un nou text estatutari més modern i més complet. Però, malgrat que la història dels pobles s’escriu quan toca, sempre hi ha qui pretén cremar etapes, elaborar complicades jugades i contracops com si la política fos una partida d’escacs. I així, en ple debat estatutari, hem vist com alguns explicaven sense rubor el seu programa electoral com si fos l’avanç de la moda de tardor. Altres, des dels seus altaveus mediàtics, atiaven els debats successoris publicitant suposades intrigues de palau. Tot això, amb un afany malaltís d’omplir pàgines i més pàgines, tertúlies o columnes d’opinió. Doncs bé, arriba l’hora de triar la gent que ha de gestionar els continguts del nou Estatut. És a dir, l’hora de configurar un nou govern capaç de fer-ho amb solvència i rigor, amb un programa sòlid i amb un esperit de diàleg i col·laboració que ho permeti. Diferents forces polítiques hauran de decidir el seu respectiu tiquet electoral; però la discussió sobre persones i noms no pot difuminar l’essència del tema, que no és nominalista, sinó de projecte, de capacitats per dur-los a la pràctica. Reduir la política a una cursa pel lideratge, o concebre els candidats com a productes per ser ofertats per a un consum efímer, o amb data de caducitat, no és un bon servei al país. Recapacitem, doncs: potser fóra bo que tots plegats comencéssim a parlar de programes i projectes per dur a la pràctica.