La pell del poble

Diuen que el temps ho cura tot. Potser sí, si més no aconsegueix difuminar en la memòria les arestes i les passions reactives dels primers moments. Segurament, d’aquí a un temps, els catalans haurem oblidat els moments durs i les paraules gruixudes del debat estatutari. Tant de bo que així sigui! Però, dit això, cal recordar que la pell dels pobles és com la dels humans. Té memòria i reté les cremades quan es veu sotmesa imprudentment a una insolació excessiva. Els defensors del No han projectat sobre l’epidermis del país una radiació excessivament agressiva. Ho han fet per excés o per defecte. Uns no han tingut present la voluntat de singularització i auto govern dels catalans. Altres, per disputes de lideratge intern, es neguen a admetre que el possibilisme i la gradualitat són l’essència de la política. La pell dels pobles, com la de les persones, és molt sensible. El mirall de la història tard o d’hora reflectirà la marca dels No. Passarà factura, ja ho veuran.

Article que m'han publicat a e-noticies