Consells a Duran

A Duran Lleida les coses se li compliquen. Ell se les prometia felices pensant que això de la sociovergència era un fet i, com a conseqüència immediata, que els seus desigs de ser ministre estaven a tocar de dits. Doncs no ha estat així. Asseure’s als bancs blaus del Congrés dels diputats no és cosa fàcil.

El PSC ha demostrat que depèn menys de Madrid que el propi Duran. El PSC ha posat damunt la taula la seva capacitat de singularitat política. Montilla ha deixat clar que els socialistes catalans són solidaris amb els espanyols i els europeus però que volen ser, també, propietaris de les seves decisions. Deia que a Duran se li compliquen les coses perquè a les seves frustrades ambicions personals cal afegir avui la resurrecció del cas Pallerols o els mals humors d’Unió per la darrera campanya electoral. El repertori de l’orquestra d’en David Madí no plau a la gent assenyada de la coalició. Així les coses, des de les finestretes d’Unió es contempla amb preocupació la sorra del desert pel que caldrà transitar...

Si m’ho permeten, humilment, voldria transmetre a Duran i la seva gent un parell de consells: reflexioneu, deixeu de fer-vos les víctimes i accepteu que el parlamentarisme és així, que a Catalunya no impera un sistema presidencialista, que heu errat molt, que heu trencat lligams, que cal una nova manera de governar -és cert- però també un altre manera de fer oposició, que CiU no pot actuar sota la direcció d’un grupet de noiets enfurismats i frustrats...

Sé que en Duran és, a més de bon polític, llest. Fora bo que serenes als seus col·legues i els hi marqués amb intel·ligència el camí més curt fins a Jerusalem. Ja sabeu, el desert no perdona.

Article que m'han publicat a e-noticies