Depressió, independència?

Ahir vaig participar en el debat de TV3 que dirigeix en Ramon Rovira, Àgora, junt amb Montserrat Nebrera (PP), Dolors Camats (IC), Antonio Robles (C), Quico Homs (CiU) i Xavier Vendrell (ERC). Vàrem polemitzar gairebé sobre tot allò que és diví i que és humà.

Però vistes les circumstàncies crec que ja ha arribat l’hora de dir les coses clares i sense embuts. Aquest xicot d’ERC, en Vendrell, argumenta poc, no fa debat. Sembla un veterinari que recepta a totes les malalties i problemes una sola medicina. Quina? Ja s’ho poden imaginar, molt senzill: independència. Independència per guarir el mal de cap, independència pel mal de queixal, independència per disminuir el forat de la capa d’ozó i l’emissió de CO2... Potser caldrà dir a més d’un que això de la independència és una trampa saducea, que el sistema és mundial i global, que en ple segle XXI les receptes del XVIII i XIX no funcionen, que la fragmentació dels Estats és perillosa, que... i que caram! Que no volem ser ni Kosovo ni Montenegro. Ara bé, dit això a Catalunya uns quants volem bastir un autogovern sòlid que sigui proper als ciutadans i fer-ho dins d’una Espanya federal i plural que contribueixi a la construcció d’una Europa capaç de vèncer les desigualtats. Volem fer costat a tot allò de progressista –i realista- que sigui capaç de generar la societat moderna. Acostar l’Administració al ciutadà facilita la participació política i no és sinònim de fragmentació ad infinitum.

A dia d’avui Catalunya ha de vèncer dues derives amb efectes perversos. A saber: la victimista que encarna CiU i que ens vol contagiar la seva depressió, i la que recepta xarops independentistes per guarir tots els mals que afecten al món. Governar és tocar de peus a terra i impulsar en positiu tot allò que és tangible i possible. Cal fer-ho amb ambició però també cal deixar al calaix les propostes de verbalisme estèril i el derrotisme.

Article publicat a e-noticies