VUELVE "EL HOMBRE"...CiU LO NECESITA

Ho sabia

Ho sabia. Sabia que en aquest país quan intentes parlar de segons quins temes s’aixequen mil susceptibilitats. N’era i en soc conscient, i no m’importa que així sigui. El que sí em sembla trist és que s’interpreti esbiaixadament allò que un pretén dir o que s’aventurin plantejaments que un no ha arribat a fer mai, ni ha verbalitzat tan sols. Per exemple, els meus adversaris més mal intencionats afirmen que pretenc encetar una cacera de bruixes i supeditar als treballadors de la Radio i Televisió Pública a les directrius governamentals. Fals. Precisament el que he fet és advocar per una pràctica periodística lliure de condicionants de dos tipus: un, els del passat fets a base de controls polítics de tota mena, començant pels conceptuals o els d’afinitat doctrinal; dos, preveure els altres que en el futur podrien arribar. Al llarg dels darrers anys no m’he cansat de reclamar un mitjans públics en català, nacionals però (aquí plora la criatura!) no nacionalistes. I prou. Tota altra insinuació és sobrera i malintencionada. He criticat algú? Sí, és obvi. Estic en el meu dret a fer-ho com a polític, ciutadà i contribuent. Per les mateixes raons que un servidor –que cobra dels impostos dels ciutadans- ha de suportar estoicament que se’l titlli d’anticatalanista, cavall de Troya del PP o unionista. I fins i tot escoltar de unes joventuts que habiten en un regne de taifes politiques, que sóc un dòberman; o be escoltar , per boca d’un Jordi Pujol recuperat per al cos a cos més agre de la política, que soc un sectari impresentable. Ho accepto. Tot això va amb el sou, però els meus electors i conciutadans també esperen de la meva persona un posicionament sobre el que succeeix al país. I, amics lectors, el país té un instrument de servei públic molt costós econòmicament que en teoria pertany a tothom: TV3 i Catalunya Ràdio. I, si acceptem aquesta premissa de propietat col·lectiva, haurem d’establir unes regles del joc vàlides i acceptades per tothom. Compte! No per uns quants ni per un sector, i molt menys per un imaginari -el nacionalista- legítim però que representa tan sols a una part del país. Tan difícil és entendre que pugui reclamar això? Ho es que algú, o alguns, tenen por d´ haver de compartir els llocs de privilegi de l’star system o les tertúlies amb altres?
El darrer aspecte que he intentat posar damunt la taula és la necessitat de diferenciar opinió de informació. Que quedi clar i en majúscules: no pretenc silenciar les opinions, desitjo que, en un mitjà públic pagat per tots, aquestes siguin equilibrades, contrastades i, sobretot, nítidament separades de la informació. És tot.
Però clar, quan un diu que hi ha inèrcies instal·lades, cosmovisions partidistes i modus operandi incrustats, es fereixen susceptibilitats. Afortunadament han estat molts els professionals que, de bona fe, m’han fet saber que entenen el que estic plantejant. Els ho agraeixo. Altres prefereixen l’anatema, és molt més còmode. Però, que no es queixin massa per que per alguns he servit d’inspiració per omplir columnes i columnetes. I ja se sap que en un pont tant llarg (i a sobre el de la Constitució Espanyola) s’haurien d’haver esforçat en trobar altres temes de què parlar. En canvi res millor que: caña al mono hasta que hable inglés.