Blanc o negre

Els missatges es multipliquen, les promeses electorals desborden els programes dels partits i el ciutadà –gairebé sense adonar-se- es veu sorprès per una allau de propostes de difícil digestió. L’agressivitat verbal dels polítics es desferma, mentre als mitjans de comunicació es fan ressò de les rèpliques i contrarèpliques entre adversaris. Què succeeix? Molt senzill, estan properes unes eleccions generals i tothom desitja fer valer els seus arguments i, així, aconseguir arrossegar un munt de vots a les seves candidatures. Vèncer és tant o més important que convèncer. És el joc periòdic de la democràcia parlamentària i aquestes circumstàncies es donen a gairebé a tot el món occidental. Res a objectar si no fos perquè la immediatesa d’una comtessa electoral sovint difumina arguments i raons de fons que fora bo poder disseccionar amb deteniment. Però, dit això, i acceptant la tesi de que les propostes i els programes polítiques mereixerien l´ atenció detallada dels ciutadans, hi ha circumstàncies que ens forcen a triar entre el sí i el no, entre el blanc i el negre. I arribats a aquest punt cal prendre partit sense por, amb seguretat, sabent realment que és el que convé al país; que i qui implica avenç i, qui encapçala la regressió. No m’han agradat mai les tries maniquees i sense matisos. Una de les riqueses de la nostra democràcia és el seu ventall d’opcions però, aquest cop, la societat catalana i espanyola se la juga de debò. La nit del proper 9 de març sabrem si aquest país podrà seguir impulsant el seu procés de profundització en els drets de les persones o no. Si guanya en Zapatero els drets assolits aquests darrers anys es consoliden. Una victòria del PP esdevindria una regressió, un retorn a les tesis més arcaiques del nacionalcatolicisme. Però, no sols en el terreny dels drets correm perill, un hipotètic triomf de la dreta implicaria polítiques econòmiques beneficioses pel gran capital i perjudicials per les polítiques socials generades pel govern socialista. De tots és sabut que les teories neoliberals que vol practicar el PP redueixen la despesa social, és a dir, l’atenció a la gent gran, a l’educació, a la salut...
I que em diuen de Catalunya? Un govern del PP representaria una aturada brusca del procés de desplegament de l’Estatut. Una involució en l’autogovern, i un sotrac sense precedents per les aspiracions dels catalans.
Doncs ja ho veuen, drets de les persones, polítiques socials, autogovern i un munt de coses més estan en joc el proper 9 de març. És per aquesta raó, i moltes més, que malgrat desitjar una reflexió assossegada respecte les qüestions polítiques, que m’atreveixo a simplificar i a afirmar que ens juguem molt. El país per avançar política i socialment necessita un govern presidit per en Zapatero. Es podran fer totes les consideracions que es vulguin. S’han comés errors. D’acord. Però, a l’hora d’optar es fa més necessària que mai un visió de conjunt. Aquest cop no és qüestió de matisos. És blanc o negre. La balança oscil·la entre dos punts: avenç o regressió. I, amics meus, no comprendre això ens podria costar molt car.