La Xina: l'imperi immòbil
Carles Navales
Dilluns passat, vaig tenir el plaer de compartir quatre hores de vetllada amb tres vells amics: el president Montilla, Santiago Carrillo, i la seva companya Carme (sí, Carme: és natural de Barcelona). Com és de suposar, va sortir el tema de Xina, on Carrillo va viatjar moltes vegades en el passat, i que el president de la Generalitat considera tema de gran importància, donades les ascendents relacions comercials amb Catalunya.Va comentar, el veterà polític comunista, que en els anys 50 li va explicar a Mao Zedong el gir polític que havia donat el PCE al proposar la política de reconciliació nacional, veritable columna vertebral de la recuperació de la democràcia. El vell Mao, per expressar la seva acceptació cap a tal gir, li va dir: "Donin 10.000 anys de pau a la seva burgesia". Carrillo, dins seu, va pensar: "Potser deixem-ho en 5.000".No és casualitat que a la Xina l'anomenin l'imperi immòbil. Els xinesos la consideren l'única civilització sota el cel, quaranta vegades secular; mentre a la que diem vella Europa no és per a ells més que un nadó de pocs dies, i els Estats Units no diguem: "Un tigre de paper", segons Mao.Lord Macartney va encapçalar el 1794 una delegació britànica que va visitar la Xina, la primera occidental d'ordre polític. Una de les seves conclusions encara es manté en peus i és plenament actual: "Res seria més erroni que jutjar la Xina amb criteris europeus". Quan Napoleó I va llegir, el 1816, l'informe del lord, va sentenciar: "Quan la Xina desperti… el món tremolarà". Començava, així, la llegenda de l'amenaça groga… Ara, la profecia, comença a complir-se.Tot just s’inicien els Jocs Olímpics, que són una gran oportunitat perquè els xinesos es relacionin amb el món i aprofitin, si ho volen, el major grau de permissivitat que regnarà aquests dies al Celeste Imperi: un Internet més obert; actes culturals més lliures; conversa amb gents d'altres països; posicionaments polítics sobre els drets humans… Però no ens equivoquem. Un país només canvia si aquesta és la seva voluntat. Ja ho vam viure en l'Espanya de Franco, on molts dels nostres conciutadans, que van votar afirmativament en els referèndums que va convocar el dictador, després van evolucionar cap a la democràcia i van donar l'esquena al tirà: però sempre fou a partir de les seves vivències, no de lliçons dictades des de l'estranger.El Dalai Lama, al qual encertadament el president de la Generalitat de Catalunya va fer se'l rebés en el Palau de Pedralbes i no en seu oficial, no encarna un model polític considerat pel poble xinès millor que el postcomunista. El Tibet era territori xinès des de segles abans que existissin tots els actuals països europeus. I fins la revolució comunista de 1949, era un territori on la majoria dels seus habitants eren serfs; molts, esclaus, que podien fins i tot ser venuts, i on la propietat i la riquesa estaven concentrades en mans d'una noblesa feudal i dels monjos dels monestirs. El Dalai Lama encapçalava un règim que tenia estipulades penes per a delictes que consistien, fins i tot, a arrencar els ulls als condemnats, tallar- los els peus o les mans, i altres càstigs semblants. Aquell règim va poder sostenir-se per l'aïllament del Tibet, per la decadència de la Xina imperial i per l'acció de potències imperials com Gran Bretanya, que va arribar a ocupar Lhasa. Condemnem la repressió, però no fem del Tibet un model immaculat.
Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria" > revistalafactoria.eu <
<< Home