DE QUIN CATALANISME ?

L’esperança del catalanisme?

L’ha dita grossa. Sí, ben grossa. En Felip Puig ha declarat al diari La Vanguardia que l’Artur Mas lidera “la darrera esperança del catalanisme”. Després de guardar silenci una temporadeta, i modular el to del seu estil opositor al Parlament –la seva darrera envestida contra Saura va ser dura en el fons, però mesurada en les formes- en Felip intenta fer-nos creure que el país s’acaba si l’aposta política d’en Mas no prospera. El catalanisme és un sentiment cívic, bé de lluny, és transversal i beu de múltiples fons i orígens. No és exclusiu de ningú i menys dels convergents. No ho dubtin, si el projecte polític dels nacionalistes conservadors fracassa en sortiran d’altres que ocuparan el seu espai. És més, alguns ja afirmen sense embuts que el terreny polític de CiU, a hores d’ara, està essent ocupat per altres sensibilitats. Siguem clars, l’orgull col·lectiu i el patriotisme que el senyor Puig destaca com a valors de CiU varen fer fallida en el famós Pacte del Majéstic en el que l’Aznar va exigir congelació estatutària al president Pujol a canvi de no torpedinar el seu poder a Catalunya.
Els temps han canviat. El catalanisme avui es mesura, i el mesuraran els ciutadans, en funció de posicionaments polítics clars i realistes i no en base al radicalisme verbal. CiU ha caigut en una espiral competitiva/declarativa que l’allunya, cada dia més, de la realitat. Dir, com sosté en Puig, que la nostra “darrera esperança” es diu Artur Mas és no conèixer prou el país... o ser un superb de campionat.