DURAN I BONO FAN L'ULLET A OBIANG

L'embruix guineà

No sóc cap ingenu. Sé perfectament la relació que s'estableix sovint entre economia i política. Sé que Guinea Equatorial produeix gairebé 600.000 barrils de petroli diaris i que les reserves de cru en l'àmbit de les seves aigües jurisdiccionals són enormes. Sé que hi ha un munt d'empresaris espanyols intentant fer negocis en el país que va veure néixer Floquet de Neu i que enguany permet la persecució, l'empresonament i -quan no la desaparició- dels dissidents sense cap tipus de judici. Sé també que alguns polítics ara diuen sentir-se incòmodes per haver acceptat formar part de la delegació que encapçala José Bono als territoris de l'antiga colònia espanyola. Malgrat tot, crec que no té cap mena de justificació, ni moral ni política, la seva presència a Malabo.

Plàcido Micó, l'únic diputat de l'oposició guineana que no s'ha venut a Obiang criticava: "la pobresa de l'agenda dels polítics espanyols desplaçats a Guinea i el seu egoisme empresarial". Té raó Micó. Les seves paraules són fruit d'un coneixement profund del que succeeix al país i estan avalades per una trajectòria política que l'ha dut a patir consell de guerra i llargs períodes a la presó. Quan José Bono, posseït per un estrany embruix guineà, s'atreveix a dir: "es mucho más lo que nos une que lo que nos separa" un servidor pateix escalfreds i pànic. Perquè? Doncs molt senzill, a Guinea no es respecten els drets humans ni les llibertats, a Guinea la gent desapareix, mor enverinada i les eleccions són fraudulentes... Això sí, podria passar, com a succeït a Egipte o a Tunísia, que els que avui es fotografien riallers amb Obiang, d'aquí a quatre dies, amb un poble revoltat ocupant places i carrers, ens diguin que el vell amic Teodoro era un sàtrapa i un criminal. Poderós cavaller és don petroli.