QUINA RADIO I TELE VOLEN ELS XICOTS DEL "PINYOL"?

"TELEPINYOL" ?

Si algú preguntés al ciutadans catalans quin nom, quina característica, defineix l’actual govern de Catalunya aquests no tindrien gaire dificultat en triar el mot sol•licitat. L’actual govern Mas és conegut i passarà a la història amb el malnom del “govern de les retallades”. Tot i que el fenomen de les tisorades té una abast que va més enllà de l’àmbit del nostre país succeeix que aquí, a casa nostra, aquesta circumstància ha vingut acompanyada d’un munt de despropòsits i descoordinacions que la fan més odiosa que en altres indrets. Espantar al personal, no comunicar correctament, no prioritzar i aplicar linealment sense criteri conegut mesures draconianes de reducció de serveis, sanitaris o educatius, esdevé un error polític de primera magnitud. Error que no sols passarà factura al govern convergent, si no també a la moral col•lectiva de la ciutadania, que veu com es debiliten els serveis públics, mentre els amics del món privat surten afavorits o, en el pitjor dels casos, indemnes de les crisis.
Però el desgavell no sols afecta els eixos neuràlgics del nostre estat del benestar com són la salut i l’educació. El desconcert penetra ja per tots els racons de la cosa pública i arriba també, no podia ser d’una altra manera, als mitjans de comunicació públics. Tan és així que no ens deixa de sorprendre la contradicció que implica veure al màxim líder d’Unió, Duran i Lleida, treballant a Madrid a favor d’un munt d’interessos privats vinculats al món de la comunicació en detriment de la tele pública catalana. I la paradoxa sorgeix quan escoltem els portaveus convergents desfent-se en lloances envers els mitjans públics de comunicació considerant-los cabdals per la “construcció nacional del país”. I la paradoxa continua quan altres diputats, en seu parlamentària, alerten els gestors de la Corporació dient-los que cal estrènyer el cinturó, retallar dràsticament la despesa insinuant –això sí, sota voce- la necessitat de reduir plantilles. Uf! Massa confusió. És en aquest panorama tan confús quan sorgeix la veu de Francesc Homs com el paradigma del sí però no, de la paraula buida, grandiloqüent, de cara a la galeria i amb voluntat, amagada, de fer servir la tisora de podar. Siguem clars, ho sabem. En el seu fur intern el flamant portaveu del govern no desitja un servei públic de comunicació professional i despartiditzat. No. El seu model és el del passat, el del temps del patriarca Pujol, on el govern feia i desfeia a caprici. L’aposta secreta de Francesc Homs és la de la “Telepinyol”. És a dir, una televisió i ràdio pública poruga i debilitada econòmicament -per tant submisa- engreixadora d’altres opcions mediàtiques no compromeses per definició amb la vocació de servei públic.