PSC: CAL TRIAR EL GRA DE LA PALLA...

TOT POTES AMUNT I NOSALTRES...

Fa ja algunes setmanes vaig exposar, en un article publicat a El Periódico, que l’elecció del futur Primer Secretari del PSC o l’existència d’un grup parlamentari propi a Madrid eren temes importants si, però secundaris, davant el repte de definir congressualment els elements irrenunciables d’un projecte polític d’esquerres. A saber: la creació de consciència, organització i acció col•lectiva per fer front a l’ofensiva neoliberal vingui vestida de discurs ideològic, de mesures polítiques o d’ingerències de grups mediàtics. També em semblava irrenunciable la voluntat de ser una alternativa de govern bastida sobre uns fonaments i unes bases clarament diferenciades de la dreta. I fer-ho amb un programa on les polítiques socials juguin un paper central i determinant.
Aquests darrers dies he observat com alguns companys/es s’entesten en situar de nou, en primer terme de la discussió precongressual, una controvèrsia que interessa més a opinadors amb sequera d’estiu i als nostres adversaris polítics que a la ciutadania.
Tots els temes mereixen ser tractats. D’acord, però temps al temps. No es pot moblar una casa en base a una revista d’interiorisme de paper couché . Ens cal saber primer la mida de les coses, els metres quadrats disponibles, l’espai, el clima i ,fins i tot ,el color de les parets abans d’actuar amb precipitació. El PSC ha de fer el que li convingui, quan i com li convingui. Una altra cosa seria caure –una vegada més- en les exigències, el guio, els conceptes, el lèxic i les pressions que volen imposar-nos els adversaris. Per cert, i de passada, cal recordar-li a Duran Lleida que la seva suposada defensa dels interessos catalans a Madrid s’ha limitat als del seu partit i d’algun que altre lobby empresarial. Sabem científicament – a la Guinea de Obiang també ho saben- en que consisteix el mètode Duran de fer política i relacions.
He de confessar que l’article publicat per “Nou Cicle” a El Periódico parlant del Grup Parlamentari a Madrid m’ha decebut. Aquests darrers mesos he seguit amb interès i atenció els escrits i articles publicats a la pàgina web d’aquesta ja veterana corrent d’opinió del socialisme català. Tant és així, que alguna de les seves tesis referides a la necessitat de recuperar el que anomenen “militància social”, la reivindicació noble de la política i la proposta d’una Aliança de la Catalunya de progrés, m’han semblat aportacions de primer nivell al debat congressual que puc compartir....però, aquest darrer article no.
José Luis López Bulla deia al respecte, en el seu blog, que posar l’accent en un tema que tan sols afecta i interessa a un reduït nombre de ciutadans el deixava estupefacte. A mi també. Després de veure que el gegant americà pateix pneumònia, que les manis d’indignats omplen Tel-Aviv i Javier Cercas (citant a Karl Polanyi) diu:

“Cuando el poder económico se impone al político,, el fascismo acaba llamando a la puerta”.

Penso: Uf, el món en crisi i nosaltres intentant fer mobles a mida sense saber les característiques del habitatge! Vil•la, piset, estudi o apartament?