PSC... PER MOLTS ANYS !

El PSC va ser fundat un mes de juliol del 1978 i, per tant, ha arribat a una edat que té reminiscències evangèliques. Han passat trenta tres anys de la unificació dels tres partits originaris: el PSC-Congres, el PSC-Reagrupament i la Federació catalana del PSOE. Constato aquesta evidència fundacional, com a referencia històrica, però soc dels que pensa que, el socialisme català d’enguany, és quelcom més que una adició de sigles i de cultures organitzatives. Sí, és molt més que una agregació de litúrgies diferents sobre la base d’un programa mínim comú.
És públic i notori que aquestes darreres setmanes han estat prolífiques en debats de caire precongressual. Els manifests abunden i, sovint, veiem publicats articles i declaracions de tot tipus als mitjans de comunicació del nostre país. Material per fer petar la xerrada n’hi ha amb escreix i qualitat diversa. Un dels capítols de la ponència marc du per títol una pregunta gairebé existencial: Què som? Bona interrogació - tres dècades després del part - que no hem de defugir. Posats a respondre un notable militant històric afirmava, en el decurs d’un debat a la meva agrupació, que som fruit de l’evolució d’un socialisme de finals de segle XIX d’arrel marxista que, en congressos diversos, va renunciar a la doctrina primigènia. Vaig discrepar del company sense negar-li una part de raó. Avui podríem comparar al PSC amb un gran riu que s’ha anat formant en base a contínues aportacions i aigües vingudes de múltiples indrets. El PSC actual està fet de sincretisme, de cultures entrecreuades, de sensibilitats afegides. Al costat de la tradició pablista hi trobem l’empremta del socialisme antiautoritari; juntament a companys provinents del POUM, o del FNC, s’asseuen antics militants del PSUC, del moviment llibertari o admiradors del laborisme angles... Això sí, el denominador comú el situem en la reivindicació dels incombustibles valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat en el camí de vèncer les injustícies socials.
El PSC fa trenta-tres anyets i té necessitat de rearmar-se ideològica, organitzativa i políticament. Urgeix que ho faci. Com també urgeix que treballi per recuperar els conceptes, el llenguatge i les idees que li són pròpies. No defenso una regressió a postulats periclitats. Reivindico tan sols una certa tornada a l’essència d’allò que molts ciutadans consideren que és patrimoni del socialisme: la defensa dels més febles i dels treballadors i la justícia social.
Opino que les esquerres han de donar respostes als nous reptes que planteja la societat moderna però tampoc pot deixar de donar satisfacció a tots aquells -que son majoria- que volen veure en ella un ferm bastió en defensa de la qualitat de vida, la pau i el benestar de tota la humanitat.